Avui Joan Mercer, Jaume Payàs, Marià Binefa, Marcel·lí Mur i Josep Capdevila seran beats. Rebran un dels màxims honors eclesiàstics. Ells 5 i 104 claretians més que van morir durant la guerra civil, la majoria pel tret de les bales. Quatre d'ells van morir l'estiu del 36 afusellats a la porta del cementiri de Sallent. L'altre, a Manlleu, quan intentava fugir de la persecució. Eren claretians. Els moviments revolucionaris de l'inici del conflicte armat van ser els encarregats de prémer el gatell. Tenien una percepció general que els religiosos i capellans formaven part dels seus oponents, de la dreta contra la qual combatien. I en la generalització no hi havia excepcions. Els cincs morts de Sallent no consta que tinguessin una vinculació política. Tampoc que combreguessin amb els pensaments republicans ni anarquistes. Això sí, tenien un problema comú: vestien sotana.
A Sallent, l'acció contra els claretians va tenir les pitjors conseqüències. Cinc dels sis membres de la comunitat van perdre la vida en accions de guerra. Quatre, abatuts a trets el 25 de juliol després d'haver estat presos poques hores abans. En una de les columnes d'entrada al cementiri de Sallent és visible l'impacte de les bales disparades. Han passat 81 anys.
Els claretians de Sallent van deixar testimoni escrit d'algunes de les situacions que vivien, del malestar que hi havia a la població en els mesos previs, dels problemes que tenien amb l'Ajuntament republicà després de les eleccions del febrer del 36, però, amb tot, aquella petita comunitat continuava treballant. I quan escriuen a les famílies expliquen les dificultats, però no adverteixen el perill de mort (potser, també, per tranquil·litzar pares i germans).
Tot i que després de la guerra els claretians van tenir un paper molt vinculat a l'educació, amb escola pròpia, en les primeres dècades del segle XX la seva feina estava més enfocada a la propagació de la fe i a anar a predicar d'un poble a l'altre. No és pràcticament fins als anys ja molt pròxims a l'esclat de la guerra, que la congregació pren responsabilitats educatives. El pare Josep Payàs, que tenia l'habilitació de mestre nacional, és destinat a Sallent amb l'objectiu de ser mestre d'escola pública.
La situació de tensa tranquil·litat empitjora a partir del 18 de juliol del 36 amb l'alçament de les tropes franquistes. Aleshores, es produeix una reacció dels moviments revolucionaris, i a Sallent, una població molt industrialitzada pel tèxtil i la mineria, hi tenen una bona estructura. Les comunitats religioses en alguns casos tenen dubtes sobre què cal fer. A Cervera, al seminari, els sembla que s'han de quedar; a Solsona, amb un altre seminari, fugen. A Sallent no tenen dubtes: el Comitè Antifeixista els confisca la casa on vivien (a l'actual carrer Guimerà) per fer-hi les seves activitats. El pare superior, Josep Capdevila, aleshores dóna l'ordre que tothom marxi i que s'amagui on pugui. És el que fan els sis membres de la comunitat. El pare Blanch, que després de la guerra va ser el responsable de refer la comunitat, va ser l'únic que es va salvar. Va poder tornar amb la seva família.
Sallent va viure intensament aquells primers mesos de conflicte armat. El Comitè Antifeixista va fer palès l'anticlericalisme. Van cremar totes les esglésies, van enderrocar el monument al Pare Claret i es van confiscar els béns religiosos. La rectoria va ser magatzem d'arsenal i armes (fa pocs mesos s'hi va trobar, encara, munició, bombes i material explosiu). La UGT havia ocupat la seu de les monges vedrunes.
Dels claretians que hi havia a Sallent, quatre van intentar amargar-se entre famílies conegudes del mateix poble, amb moltes dificultats perquè la persecució i la pressió sobre aquestes també era molt important, i un, Capdevila, va intentar marxar cap a cases de pagès del mateix municipi. Va viure amagat els primers dies en cases de la zona de Cornet, i després va intentar saltar cap a Osona. En aquest camí va passar per Avinyó, per Sant Eugènia de Relat. Expliquen els llibres escrits a l'època que Capdevila vivia la seva fugida amb la preocupació personal, però també amb el dolor d'haver deixat a Sallent el pare Payàs i el seu grup en una situació molt complicada. Els dies 25 i 26 de juliol, Capdevila va fer la fugida per Avinyó cap a cases de l'entorn de Vic. Pensava que amb els seus trobaria la tranquil·litat final, però no va ser així. Dos mesos després, una patrulla el va trobar a la casa de l'Esperança. L'escamot el va prendre de les mans de la seva mare: «Adéu, mare, fins al cel», van ser les seves últimes paraules d'aquell 24 de setembre.
Dels que es van quedar a Sallent, queda el testimoni escrit del pare Payàs que explica amb dolor com és rebutjat per algunes famílies. Els relats recollits pel claretià Jesús Quibus en un llibre de postguerra expliquen com el capellà-mestre intentava la fugida emmalaltit i amb febre. Payàs va ser el primer detingut, i des de la presó de l'Ajuntament va escriure encara a la mare, abans que el matessin el 24 de juliol. El dia abans i el mateix 24 van detenir els altres tres claretians, dos d'ells en ser vistos al carrer.
A Payàs, els mateixos que l'acabarien executant, el van intentar convèncer fins al darrer moment que fes costat als revolucionaris i trobaria una salvació. Però ell, tot i saber que era el seu final, no es va voler separar dels altres claretians.
Des de l'any 1920, l'orde claretià tenia culte a la casa nadiua del Pare Claret i vivien en una casa molt propera, al carrer Guimerà. Després de la guerra, el pare Blanch, l'únic supervivent, va ser l'encarregat de fer l'obra més important: una església, una escola i una casa per a la comunitat.
