Arribar als 108 anys és un fet insòlit, però fer-ho, a més, vivint a la mateixa residència d'avis que la teva filla, de 88, encara ho és més. És el cas de les manresanes Maria Obach i Maria Glòria Massana (mare i filla), que, des de fa gairebé dos anys, viuen totes dues a la residència Ibada de Castellgalí. Tot i que no conviuen en el mateix espai perquè les seves necessitats no ho permeten, sí que comparteixen centre i es veuen pràcticament cada dia en la que s'ha convertit en la seva segona casa.

Maria Obach, que el març vinent farà 109 anys, va arribar a la residència de Castellgalí el novembre del 2014 i el gener de l'any següent ho va fer la seva filla, la Maria Glòria, que havia passat tres mesos a l'hospital amb una cama enguixada. «Quan vaig sortir, com que en el meu estat no em podia quedar a casa sola i la meva mare ja era a la residència, vaig venir cap aquí!», assegura. D'aquesta manera, deixaven el pis on havien viscut tota la vida, al carrer Pompeu Fabra de Manresa, que encara conserven.

La Maria, que és la resident més veterana del centre, viu a la unitat de psicogeriatria i la Maria Glòria, que és soltera i l'única filla d'Obach, a la llar residència. Assegura que procura anar a veure la seva mare cada dia i la resta de la jornada s'apunta a totes les activitats que fan al centre. «Només deixo d'anar a una, el bingo, que no m'agrada», confessa. En canvi, participa als tallers de conversa, a la missa que fa el rector de Castell-galí i també fa gimnàstica.

Tot i que quan encara vivien al seu pis de Manresa havien parlat algunes vegades de la necessitat de buscar una residència per quan els fes falta, no s'haurien imaginat mai que hi acabarien totes dues juntes. Malgrat tenir 108 anys, Obach encara llegeix a estones, «però la lletra petita ja no la veu», puntualitza la filla. Ara ja no camina i té la mobilitat molt reduïda, però quan va arribar a la residència ho va fer amb molta energia i, fins i tot, «fregava els vidres de la unitat!», recorda Alba Viñas, directora de la residència Ibada. Ara, alterna moments de molta lucidesa amb algunes llacunes de memòria. Quan li preguntem pels molts anys que ha viscut contesta amb una frase: «si ets de vida, ets de vida».

Una vida entre pastissos

Manresanes de soca-rel, havien regentat, juntament amb el pare, la pastisseria Massana del carrer d'Àngel Guimerà, un establiment que va estar obert fins als anys 70, quan van traspassar el local a un banc. Les hores que van passar a l'obrador ajudant el pare a decorar pastissos i darrere el taulell atenent els clients les tenen gravades a la memòria. «Tot el dia érem a la botiga, i no hi dormíem perquè no hi teníem llit!», bromeja Massana, que també recorda que per Setmana Santa «gairebé no hi havia temps ni de menjar». Per la seva banda, la mare diu que quan van tancar «vaig deixar de patir per la botiga». Totes dues encara confessen ser molt llamineres.

Amant de la lectura, la Maria Glòria assegura que llegeix Regió7 cada dia. «Això em permet mantenir el contacte amb Manresa, la meva ciutat», assegura. Està al cas de tot. Coneix les obres de la rotonda de la Bonavista i ha llegit amb atenció totes les notícies relacionades amb els 90 anys de l'institut Lluís de Peguera, «on vaig estudiar del 1940 al 1947, però aleshores deia Instituto Nacional de Enseñanza Media de Manresa».

Ara té 88 anys i ha viscut una gran transformació de la ciutat. «Ui, ara no sabria ni on he d'anar a comprar perquè les botigues on anava ja han plegat o han canviat de lloc!», diu. I a mitja conversa confessa a la directora que li ha de dir «un pecat». De seguida desvela la incògnita: «m'he quedat el diari on sortia un reportatge del Peguera per guardar-lo!». Cap problema, és un pecat fàcil de perdonar.

Es veu arribant als 108 anys com la seva mare? Somriu. «No ho sé... ara som aquí i fins que Déu ens digui: cap allà, noies!».