«Estic viu», això és el que ens va dir el tiet Pere, quan el vam visitar l’agost passat. El seu delicat estat de salut li ha afectat sobretot un dels seus grans dons: la comunicació. Ja fa temps que no pot escriure, la vista ja no li permet llegir i en aquests últims temps el seu germà Parkinson, com ell l’anomena, amb el seu punt d’humor que el caracteritza, li ha pres també la parla i fa pràcticament impossible poder entendre el que vol comunicar. És una situació molt dura.

Paulo Gabriel, pare agustí i company seu durant molts anys, ens recorda que en Pere sempre va dir que la gràcia més gran que Déu pot concedir a algú que segueix els passos de Jesús és el martiri. Potser hauria pogut morir quan van matar el pare Joan Bosco pensant-se que era ell, o altres vegades que ha estat amenaçat. Gràcies a Déu no va ser així, però avui podem dir que si ell volia ser màrtir, finalment Déu l’ha escoltat.

Ell, però, no es queixa d’aquesta situació. Una prova més que demostra la seva gran humanitat i espiritualitat. Continua lúcid, vivint a la casa de sempre, envoltat de la vegetació de la floresta de l’Araguaia i la música dels ocells. Conviu amb un grup de pares agustins que tenen cura d’ell amb l’ajuda dels cuidadors, nois del poble, un d’ells, en Ijani, és un indi karajà.

Nosaltres vam aprofitar els dies que vam estar amb ell per fer-li companyia. Explicar-li coses de la família i de la situació del país. També li agradava que li llegíssim poesia en català. Recordo amb molta tendresa com em va corregir, amb el perfeccionisme que sempre l’ha caracteritzat, quan em vaig equivocar recitant «El Virolai».

Quan em pregunten quin tret destacaria de la seva personalitat, a més del perfeccionisme que he comentat, el primer que em ve és la seva coherència. Una coherència radical en el millor sentit de la paraula. Una coherència que es percep en les seves idees i que es pot viure en les seves accions del dia a dia. Crec que això l’ha convertit en una persona amb molta credibilitat i amb una autoritat moral inqüestionable.

Un altre tret que m’agradaria destacar és la seva visió profètica. En el seu missatge, va més enllà, s’avança als fets i als temps. Pots llegir textos d’ell de fa 10 o 20 anys i tenen una gran vigència actual.

Se m’acut el discurs que va fer amb motiu del Premi Internacional Catalunya l’any 2006, fa 12 anys, i la seva actualitat avui amb el gran problema dels refugiats, quan entre altres coses ens diu que «la tasca primordial i comuna d’humanitzar la humanitat es fa practicant la proximitat... els murs, les tanques, les lleis d’intolerància no són una solució humana».

També recordo haver-lo acompanyat a una assemblea de la Comissió Pastoral de la Terra als anys 90, on ell insistia no només en el dret a la terra sinó també a l’aigua. Avui estem veient i vivint el gran problema de l’escassetat de l’aigua i la seva privatització.

I parlant de profetes, un dels grans regals que en Pere ha rebut aquests últims anys és el papa Francesc. Escoltant i veient ara el papa Francesc, es perceben i senten molts dons i moltes de les grans actituds del bisbe Pere. Podem dir que tots dos són veritables testimonis de l’Evangeli.

Tots sabem que el bisbe Pere no ha sigut gaire amic de rebre reconeixements ni homenatges. Tot i així, s’han organitzat a diferents llocs actes amb motiu dels 90 anys. Crec, però, que el millor homenatge per aquests 90 anys de vida que li podem fer els que el seguim i l’estimem, és el de comprometre’ns i fins i tot conjurar-nos a continuar donant ressò i lluitant per les Grans Causes. Causes per les quals ell ha viscut i que, com sempre ha dit, «valen més que la meva vida».