"És un militant de l'esperança, que viu amb el cor ple de noms de la gent que l'ha estimat". Paraules de Francesc Escribano, biògraf de Pere Casaldàliga, que expliquen un llarg adéu de Pere Casaldàliga. Divendres, el Pere de Cal Lleter de Balsareny, el bisbe Pere, el bisbe (ara emèrit) de São Felix do Araguaia, pare del Teologia de l'Alliberament, Dom Pedro, el bisbe del Pobres, va fer 90 anys, i desde Catalunya li va arribar una càlida, fraternal i participada felicitació. La barcelonia església de Sant Maria del Pi, protagonista de mobilitzacions i reivindicacions tantes vegades, va haver de tancar portes de tanta i tanta gent que va voler ser al costat, malgrat la distància, d'aquest home nascut a Balsareny, a la vora del Llobregat.
A part de periodistes com Antoni Bassas, que va conduir l'acte, o Mònica Terribas o Francesc Escribano, que van adreçar unes paraules als assistents, entre el públic també s'hi va poder veure persones com la monja benedictina Teresa Forcades o el polític i periodista, David Fernández, que divendres també dedicava un article al bisbe dels pobres.
El compositor Carles Cases, de pares també de Balsareny, el poble de naixement de Casaldàliga, va obrir l'acte amb les mans al piano i interpretant una dels esperituals negres que més s'han cantat a les esglésies del nostre país "Vos sou senyor". Música del poble interpretada en una dels temples que són més del poble, perquè les notes creuessin l'Atlàntic i s'endinsessin en aquesta Amozonia del Mato Grosso, fins a ressonar en el despertar matinal de l'eclesiàstic claretià que ha posat el poble, els indígenes, com bandera de les seva lluita, de les seves causes.
Cases, que ha visitat Casaldàliga en diverses ocasions i que ha escrit una impressionant suite, "Araguaia", al mateix São Felix, al costat de Pere Casaldàliga, va posar les primeres notes en solitari, des de l'altar de Sant Maria del Pi, amb el piano de cua obert com altaveu d'un poble solidari. I entremig de la música, una altra de les passions de Casaldàliga, s'hi van anar intercalant els testimonis dels qui el coneixen.
La periodista Mònica Terribas, que possiblement li va fer l'última gran entrevista per a TV3, el 2012; una altra de les veus de la televisió pública catalana, Francesc Escribano, autor de la biografia "Descalç sobre la terra vermella"; el superior dels claretians Ricard Costa-Jussà; una de les principals col·laboradores de Pere, Maritxu Ayuso; el pare Abat de Montserrat, Josep Maria Solé, exalumne de Casaldàliga a Sabadell, que s'hi va afegir per carta; Joan Soler, un dels millors coneixedors de l'obra de balsarenyenc; Arcadi Oliveras, president de Justícia i Pau; i la neboda i presidenta de l'entitat organtizadora, Glòria Casaldàliga, que va tancar l'acte amb un agraïment a tots els que fan fer possible l'acte d'ahir: aquest "obrigado", que mai no oblida el religiós bagenc.
Casaldàliga és una de les principals figures catalanes de l'Amèrica Llatina. Avui, el seu "amic Parkinson" i l'avançada edat, l'han fet seure en una cadira de rodes i li han arrebatat l'acció i la paraula. Però com respon ell amb enteresa i ressignació, quan se li demana com es troba, en Pere està "viu". Viu ell i viuen les seves causes. La seva solidaritat. Va arribar al Brasil fa gairebé 50 anys, després d'haver viscut els resultats de la guerra del 36, els efectes de la immigració del sud d'Espanya que arribava a Catalunya i hi malvivia en unes condicions d'habitatge i feina impròpies, i coneixedor del seu país, de la seva terra i de la problemàtica social. Aquí va demostrar que era un gran comunicador, poeta, formador i un incansable lector.
I amb aquesta motxilla va establir un pont des del Llobregat fins a l'Araguaia, que sempre ha tingut obert, però sobre el qual no ha volgut retornar mai més. Té dos cors, però va dedicir donar-se íntegrament a les comunitats de la vora del riu brasiler. En comunió amb ells i els seus problemes, i aquelles dures situacions que va viure només arribar, han estat les seves causes, com divendres al vespre va quedar dit sobre les velles pedres de la nau plena de Santa Maria del Pi. Es va sentir, també, recitar Casaldàliga en una gravació de fa anys, i la seva veu va ser llargament ovacionada.
Cases, acompanyat d'una brillant orquestra i amb la veu de la sallentina, Núria Cols, va anar combinant peces de la suite Araguaia amb un nou treball que té pràcticament enllestit sobre espirituals. En la part musical, va ser una nit extraordinàriament aplaudida. Deia Mònica Terribas en una de les primeres intervencions que "la vida a vegades et fa regals", i conèixer el bisbe Pere n'havia estat un que li havia "alimentat l'ànima i l'havia transformat". Per a Cases, viure amb el Pere n'ha estat un altre, i ell ho reconeix, però que el músic hagi escrit la suite "Araguaia" és un regal permanent.
La delicada salut del bisbe Pere, aquest final de martiri físic amb el que la vida l'ha condemnat, a ell que tantes vegades ha vist la mort a la vora per l'amenaça dels pistolers, va ser present en la nit de l'església del Pi. Però, sobretot, van ser gaire dues hores de "fer silenci amb tu [bisbe Pere]", com recordava Joan Soler. Ell mateix el va descriure com un home "intel·ligent, lliure com el vent, d'una ment lúcida i d'una coherència perseverant" i va afirmar que no ha tornat mai a la seva terra perquè ha après que "de terra només n'hi ha una, la de la injústicia". I al final, Casas va tornar al "Vos sou Senyor", ara versionat i orquestrat.
Els aplaudiments a la música van ser també els aplaudiments al Pere de Cal Lleter, a Dom Pedro do São Felix do Araguaia. Catalunya li va retre homenatge en vida, perquè se senti que els 50 anys de lluita no han estat envà, han estat llavor.
