Històries colpidores explicades entre llàgrimes van servir dimarts al vespre per trencar silencis a Sant Joan sobre experiències viscudes al poble durant la guerra civil i la postguerra. Va ser en la segona Audiència Memorial que s'hi celebrava després de l'èxit de la primera, a l'abril, amb 9 testimonis i també a Cal Gallifa. Aquest cop n'hi va haver 11 més, amb alguns relats entrellaçats que en el seu dia van enfrontar famílies del mateix poble, però que dimarts van trobar punts de reconciliació entre abraçades i peticions de perdó per les atrocitats comeses pels seus avantpassats fa gairebé un segle en els dos bàndols del conflicte.

L'actual regidor d'ERC al'Ajuntament Jordi Pesarrodona no va poder contenir el plor mentre acabava el seu relat demanant «perdó per la brutalitat del que va fer el meu avi». Era Genís Pesarrodona, a qui s'atribueix la responsabilitat de diversos assassinats que hi va haver al poble l'any 36 com a president que va ser del Comitè Revolucionari de la CNT a Sant Joan. El seu nét Jordi explicava emocionat com amb el pas dels anys va anar coneixent més «del poc que se sap» sobre la història del seu avi, de la qual a casa «mai no es volia parlar». Va saber que Genís Pesarrodona havia mort assassinat pels seus propis companys, per error «o per ser massa sanguinari», i que va ser «el responsable directe de la mort de gent que ha portat el seu testimoni en aquest memorial», fins al punt que «quan el meu avi va morir, van deixar de morir les persones de Sant Joan».

És a partir del coneixement d'aquests fets i de la seva experiència amb Pallasoss sense Fronteres a l'ex-Iugoslàvia que Jordi Pesarrodona sempre ha volgut ser «un home de pau». Amb el temps, ha entès «per què el pare no en parlava», i ha conegut part del relat gràcies a la seva tieta Francisca (la Kika), «que poc abans de morir em va explicar com ella i la meva àvia es van haver de prostituir per sobreviure». Unes conseqüències que Pesarrodona atribueix «a la represàlia per les autèntiques bestieses que havia fet el meu avi».

Entre les víctimes de Genís Pesarrodona hi havia l'avi catòlic de Pere Torras, un santjoanenc nascut el 1950 i que dimarts també era al Memorial. Va dir que a casa tampoc se'n parlava gaire, però el contacte amb immigrants espa-nyols quan marxar a l'estranger als 20 anys li va despertar la curiositat per la guerra. L'àvia li va explicar com a l'agost del 36 «una gent armada havia entrat a casa, es van endur l'avi i a pocs metres el van matar». Dels que se'l van endur «no n'hi havia cap de Sant Joan, però qui els havia fet venir sí que ho eren», per ordre del Comitè Revolucionari. Aleshores, el pare de Torras tenia 16 anys.

Al Memorial, Torras i Pesarrodona seien de costat. Pesarrodona havia acabat el seu relat demanant perdó per l'avi, amb el desig de «continuar, reconciliar, i trobar ponts de lligam». Es van abraçar.

L'alcalde que no va salvar Fosas

L'acte de dimarts també va recordar els fets que van portar a l'afusellament de l'exalcalde republicà de Sant Joan del 36 al 38, Agustí Soler Fosas, després que no va obtenir l'aval del qui fou alcalde l'any 39, i que l'hauria pogut salvar.

En van donar testimoni les seves filles Rosa, Àngela i Carme, a través d'una gravació relatada per Rosa Soler. «El pare era una persona excel·lent, boníssima, però quan va ser l'hora, no hi va haver res a fer», recordava en el vídeo.

Va explicar que, en els moments previs a la seva detenció el van advertir que fugís, però ell no va voler fer. «Deia que no havia fet res dolent», convençut que se l'emportarien «a fer carreteres».

Però el van empresonar. Rosa Soler el recorda a la presó: «Quan em va veure des dels barrots es va quedar parat i em va dir que anés sempre amb el cap ben alt perquè ell era innocent. Allò em va trencar el cor, però no hi va haver res a fer i el van matar sent ben innocent». Poc abans, la família havia intentat demanar-ne l'indult, però no li fou concedit. Morí afusellat al Camp de la Bota l'any 39.

Després del vídeo, va parlar Roser Rojas, neboda de l'alcalde que no va voler avalar Fosas. Va explicar que «a casa eren una gent conservadora, d'ordre, de missa, catalanistes, i probablement de dretes», i que «el poc que es parlava de la guerra era amb por i dolor». Havien fet xantatge a la seva família, fins al punt que «l'avi s'hagué d'amagar, un oncle va ser assassinat i un altre va anar al front de l'Ebre...». Deia que «aquesta por els va marcar per a la resta de la vida, es va transformar en odi, rancúnia, tragèdia i misèria, i vull pensar que l'oncle s'havia deixat portar per aquells sentiments»; l'oncle «estimat i bona persona que havia estat capaç d'aquella gran crueltat».

Presó i fugides, esperant el final

Altres testimonis van explicar dimarts a Sant Joan les crueses que van viure de nens (o que els van explicar) durant la guerra, en famílies estroncades pels empresonaments o la necessitat de fugir.

Maria Rosa Jordana (Martinet, 1926), recordava el seu pare a la presó de la Seu: «No sabíem si el matarien. Un dia hi vaig anar, i quan el vaig veure darrere aquella reixa no vaig poder dir res, i vaig plorar molt». Cristóbal Martí, nascut a Sant Corneli, diu que «acabà la guerra i va venir el pitjor», amb l'empresonament del seu pare que s'havia escapat del front, durant 3 anys. Qui també havia fugit per no ingressar a files al final de la guerra va ser el pare de Pepet Carbonell, que va trobar l'aval per no ser empresonat.

Finalment, Joan Mas (Rajadell, 1927) recorda com «els soldats entraven a les cases, feien posar els homes de cara a la paret i s'emportaven les dones».