L'anàlisi

L´exigÈncia com A mÈTODE

18.08.2014 | 07:38

Els jugadors que es basin només en la seva qualitat i no aportin esforç, no tenen res
a fer amb Pedro Martínez

E
s juga com s'entrena. Complir aquesta màxima, d'entrada, sona molt fàcil. Però en l'esport professional, un cim exclusiu al qual volen ser-hi molts amb un talent superior a la mitjana, no tothom predica ni posa en pràctica aquesta idea. Per a uns quants, la majoria sobrats de qualitat i capacitats, n'hi ha prou amb posar a la pista la seva classe i una mica d'esforç. Aquest tipus de jugador té poc a veure i poc a fer quan es troba amb Pedro Martínez, un tècnic que manté un nivell d'exigència enorme en els seus equips.
Així ha treballat durant aquests darrers cinc anys a l'Herbalife Gran Canària, i els resultats ho diuen tot: mai en els seus 50 anys d'història, el club groc no havia arribat tan amunt. No és pas a l'abast de qualsevol tècnic haver dirigit 677 partits a l'ACB i continuar en actiu. Només té al davant un Aíto que des de fa temps és llegenda.
Els mèrits del nou entrenador de La Bruixa d'Or Manresa es multipliquen, a més, si fem un repàs dels clubs que ha dirigit durant el darrer quart de segle: Joventut, Salamanca, Granada, Ourense, Baskonia, Granca, Girona, Estudiantes, Cajasol i el mateix Manresa. La majoria són clubs de la zona mitjana de la lliga. I els resultats han estat bons, fins i tot en un Baskonia que va coronar com a campió de la Supercopa ACB, abans que el despatxessin.
Però més enllà del que són les estadístiques, dels balanços de victòries i derrotes, cal anotar un detall que subratlla la vàlua del treball de Pedro Martínez: el rendiment d'una majoria dels jugadors que han passat per les seves mans. En un diàleg recent amb ell, em recalcava que, a les seves ordres, "l'exigència és màxima. Qui fitxi pel Granca no pot pensar que tindrà una vida còmoda perquè al gener pugui anar a la platja". I amb aquesta idea com a full de ruta, tots els professionals que han treballat amb Martínez han progressat a títol individual per convertir l'Herbalife Gran Canària en un dels millors equips que hi ha a la lliga Endesa.
No hi ha molta més ciència. És veritat que els seus equips (com tots o gairebé dels que algun dia es proclamen campions) volen créixer des de la defensa. El que no es trenqui la cara darrere, al voltant de l'anella pròpia, no té cabuda en els seus plans.
Pot ser, fins i tot, que a voltes les seves formes quan és hora d'exigir no siguin les millors. En tot cas, gairebé sempre tenen un sentit i el fons de la raó del que vol treure als seus jugadors s'acaba imposant. D'aquest procés, en poden parlar molt uns jugadors d'una categoria fora de dubte com els Sitapha Savané, Tomás Bellas, Javier Beirán, Jaycee Carroll, CJ Wallace, Spencer Nelson i Xavi Rey. Tots ells, en les diferents etapes i circumstàncies, van ser capaços d'aconseguir el nivell més alt de rendiment al costat de Pedro Martínez. Un senyor entrenador que estic convençut que serà capaç de revitalitzar, des de la banqueta, el Bàsquet Manresa.

Enllaços recomanats: Premis cinema