El noi de Sant Joan que a tan sols 19 anys i amb 3 partits jugats a la lliga ACB celebrava el títol amb els seus companys del TDK, el juny del 1998 a la plaça Major, tenia moltes il·lusions però potser no era conscient ni esperava començar una llarga carrera que l´ha portat als 499 partits jugats en la màxima categoria. Diumenge, al Congost i davant del Movistar Estudiantes, Román Montañez arribarà al mig miler d´actuacions en la lliga, una fita que només han aconseguit 7 jugadors en actiu. «És una xifra que és molt alta i signifca que he pogut estar a l´ACB moltes temporades. Que aquest número sigui rodó al club de casa meva, el Manresa, és una alegria extra, la veritat és que em fa molt feliç».

Després d´estar un any a la LEB Or al Valladolid (l´altre club de la seva vida), Montañez tenia clar que volia continuar jugant: «sí, hi havia la possibilitat d´anar cap a un equip estranger o esperar-me per ofertes de la lliga Endesa, però en començar a parlar amb el club de casa, amb el Manresa, molt aviat ja ens vam posar d´acord».

L´escorta és, en aquest moment, el cinquè jugador més veterà de la competició i és conscient que no li queda gaire més recorregut: «el meu rol ha canviat, ja no tinc la missió de fer molts punts. Sí, estic a prop de la retirada; tot i que em queda un any més de contracte, he de dir a l´afició que no pateixi, jo seré honest. Si veig que les cames em fallen o el cap el tinc ja molt col·lapsat de bàsquet, ho deixaré. Mai no m´entestaré a continuar per ser una càrrega». I sobre com veu aquest ICL Manresa que va ser derrotat per 78-60 en el seu debut a Fuenlabrada, afirma que «més que una victòria, el que crec que ens fa falta és tenir confiança. Tenim un equip que treballa bé i que ho vol tirar endavant».

Entrada per la porta gran

Román Montañez va jugar en els equips de base del Manresa (va ser campió de Catalunya júnior) i la temporada 1997-98 va entrar en la dinàmica de primer equip, amb Luis Casimiro d´entrenador. «Era un somni estar amb uns jugadors magnífics, que eren ídols». No ha oblidat el seu debut: «va ser en un partit de lliga regular en contra del Caja Cantabria, guanyàvem de vint punts i vaig entrar als últims tres minuts. Jo vaig mirar de fer el que vaig poder... Vaig llançar un cop per sobre un pivot, vaig fallar, i poca cosa més». Uns mesos després, va participar en dos partits de play-off dels 12 que van conduir al títol de lliga: «sí, va ser entrar per la porta gran, en el millor moment de tota la història del club».

Als 19 anys, durant la celebració del títol de Lliga aconseguit pel TDK el 1998. Foto: Salvador Redó

En la temporada següent, tant ell com un altre jove amb molta projecció, Ferran Laviña, eren els bases que donaven descans a un mite com Joan Creus, un increïble líder de 42 anys que va dur aquell equips fins l´Eurolliga: «el Ferran i jo hem tingut una evolució molt similar. Vam començar de bases i al final ens vam reconvertir cap a la posició d´escorta».

Les flors i violes es van acabar la temporada 1999-2000. Ja sense Creus, les coses van anar des del principi mal dades i el que finalment va passar va ser un descens a la LEB que va impactar tothom. El Manresa havia de fer un equip per tornar a la màxima categoria i es decidia que Montañez no hi tenia cabuda. «Va ser un cop dur per a mi, tenia la intenció de continuar la meva progressió i no em feia res haver de jugar una temporada a la segona competició, a la LEB». Marxava del club on s´havia format però molt aviat el Fórum s´hi va interessar i va ser a Valladolid on va confirmar el seu salt de qualitat.

El Madrid va voler fitxar-lo

Román Montañez va anar a jugar a un dels clàssics de la lliga i diu que «vaig tenir molta confiança de Gustavo Aranzana, no es va parar la meva evolució, de mica en mica vaig anar creixent».

En la seva segona temporada al club castellà ja va brillar molt de forma individual, fins al punt de ser el millor jugador de la jornada en l´ACB. Era un jugador, com ell recorda, «capaç de fer molt punts». Té com a rècord els 32 que va clavar a l´Alacant.

A l´estiu del 2002 la seva vida hauria pogut fetr un gir radical: tenia del tot emparaulat el fitxatge amb el Reial Madrid. «Scariolo em volia, aquell estiu tenia a punt firmar el contracte. La intenció al Madrid era rejovenir l´equip, fer un canvi a la planttilla». Però el que va variar va ser l´entrenador, Scariolo no va continuar i va entrar un Javier Imbroda que va frenar la revolució i Román es va quedar al pavelló Pisuerga.

L´etapa següent del joanenc va ser a Bilbao, per un període de dos anys. Un curt període però amb un record excel·lent: «m´hi vaig trobar molt a gust, tant a l´equip com a la ciutat, i els resultats van ser positius».

Primer retorn

Després de set anys en clubs no catalans, el jugador feia un nou canvi l´any 2007: «tant a mi com a la família, a la dona, ens venia de gust tornar a Catalunya i va sorgir la possibilitat de fitxar pel Girona. No va ser un bon any, personalment vaig jugar poc i va ser l´última temporada de tot el projecte de l´Akasvayu».

Pedro Martínez no li va oferir gaires minuts en la seva estada a Fontajau, però sí que va donar bons informes d´ell quan Jaume Ponsarnau els hi va demanar el 2008: «el Manresa volia cobrir la baixa de pes de Rafa Martínez, i Jaume Ponsarnau va demanar al Pedro l´opinió sobre mi».

Havia passat una dècada des del títol de lliga, i Montañez ja era un jugador molt més fet que assumia galons dins i fora de la pista. Va ser el capità i va fer partits de mèrit, entre els quals en rememora un a l´Olímpic de Badalona que li va donar la nominació com a jugador de la setmana, al novembre del 2009, amb un 36 de valoració: «vaig fer només 19 punts però va ser un dia que vaig donar unes quantes assistències, vaig rebre faltes». En el Manresa, com ara, la prioritat en aquells dies era salvar-se i té fresc en la memòria «una partit contra l´Estudiantes, al Congost, i que va acabar en celebració».

Tancant ferides

El 2012, i de forma imprevista, es va trencar la vinculació que tenien el Manresa i Montañez: «a mi em quedava un any més de contracte, m´havia rebaixat el sou als darrers mesos, i se´m va demanar que reduís més. No ens vam entendre, sí que va ser fotut en aquell moment, però això és passat i ara he tornat content, és casa meva».

Triple de Montañez sobre la botzina que donava la victòria al Valladolid davant l'Unicaja

El trànsit d´aquests tres darrers anys no ha estat fàcil ni plàcid. Es va quedar sense equip, «i després d´un any complicat, amb una lesió de turmell. El Manresa sí que em va permetre disposar de les seves instal·lacions i el preparador físic, Xavi Schelling». La seva ocasió de tenir visibilitat va arribar amb la proposta de l´Andorra: «vaig jugar tres partits amb l´equip entrenat per Joan Peñarroya, a la LEB, que van ser televisats». El Valladolid s´hi va fixar i va acabar el curs 2012-13 a l´ACB, i la temporada següent va continuar al Fuenlabrada.

La temporada passada va tenir el seu tercer pas pel Valladolid, en aquest cas a la LEB i amb Porfirio Fisac d´entrenador: «el Manresa va voler fitxar-me, el Pedro hi estava interessat i Fisac em donava tota la llibertat per marxar, però tenia un compromís amb l´equip, estàvem fent un bon any i m´hi vaig quedar, molt convençut».

Quant al futur, Montañez veu el bàsquet com una ocupació «no sé si en la gestió o a les banquetes, em vull treure el títol d´entrenador superior». Té bon record de molts tècnics que l´han dirigit però fa una menció especial per Ricard Casas, «que és amb qui he estat en una pista més hores, i quan estava en plena formació». Els companys amb qui manté més relació són «Carles Marco, Javi Rodríguez, San Emeterio i Rafa Martínez».

Montañez, amb 499 partits a l´ACB, és el bagenc que ha tingut més presència a la lliga. Qui el podria atrapar és Rafa Martínez, amb 394: «és tres anys més jove, i li queda molta corda. Estic segur que sí, que em passarà. Als estius estem força estones junts, sempre comentem que quan arribi l´hora de deixar el València estaria molt bé que acabés al Manresa. Seria un pas molt natural».