20 ANYS DE LA COPA DE MÚRCIA

«Vaig dubtar si llançar, però vaig veure clar que no tindríem una oportunitat millor»

Vint anys després del títol de Copa del Rei del TDK Manresa, Joan Creus explica el seu triple guanyador

29.02.2016 | 07:39
Joan Creus (dreta) i l´entrenador Salva Maldonado, el febrer del 1996 a Múrcia

Fa just 20 anys. El 25 de febrer del 1996, el TDK Manresa donava la gran sorpresa i es proclamava campió de la Copa del Rei de bàsquet, a Múrcia. Havia eliminat el Lleó en quarts de final, als amfitrions en semifinals, i en la final va derrotar per 94-92, en la pròrroga, al Barça d'Aíto García Reneses. Joan Creus, que aleshores tenia 39 anys, va ser decisiu en la victòria amb un triple als darrers segons i va ser designat el millor jugador del partit.

Creus va anotar 25 punts (5/8 en triples) i en l'equip entrenat per Salva Maldonado també van jugar Harper Williams (20), Roger Esteller (15), Joan Peñarroya (13), Linton Townes (9), Tellis Frank (9), Jesús Lázaro (2), Lisard (1) i Rafa Vega. Eren a la banqueta Jordi Singla, Paco Vázquez i Valentí Holgado. Aquella tarda, Creus va jugar 39 dels 45 minuts del partit i amb els seus companys va provocar un esclat de joia que encara seria més gran dos anys després amb el títol de la lliga ACB. En parlem amb Creus, curiosament ara secretari tècnic del Barça de bàsquet i pocs dies després d'una fase final de Copa, a la Corunya, que no ha estat gens profitosa per als blaugrana.

-Abans d'aquella fase final a Múrcia, tenien esperances de ser campions?
-No, un equip modest com érem no podia tenir aquesta pretensió. Estàvem en un bon estat de forma, havíem guanyat uns quants partits seguits de lliga, però sabíem que les possibilitats eren força remotes. Vam anar pas a pas i abans de la final tampoc ningú no ens donava com a favotits.

-Vist en perspectiva, va tenir més mèrit la Copa o la lliga ACB que es va guanyar dos anys després?
-Sense cap mena de dubte, la lliga. A la Copa hi ha menys partits i hi pot jugar més la sort, una jugada determinada t'ho pot donar tot o prendre tot. En la lliga vam haver de superar tres eliminatòries a cinc partits, totes amb el factor pista en contra. Sempre he dit que, en l'esport professional de primer nivell a Espanya, aquella lliga ha estat la gesta més gran que s'ha donat mai. Serà difícil que es pugui repetir.

-Tornem a la Copa. Quina repercussió recorda que va tenir la seva victòria a Múrcia?
-Va ser considerable. Era la dècada dels 90 el bàsquet vivia un bon moment de popularitat; després va baixar una mica i ha tornat a pujar. Per al Manresa va ser un moment històric, el primer gran títol; creiem que seria irrepetible una fita com aquella.

-I vostè va ser declarat MVP, i va col·leccionar molts elogis...
-Va ser una Copa de tots però segurament pel fet de tenir 39 anys, i amb el triple als darrers segons, es van fixar més en mi.

-Ja portava tres temporades al Manresa, havia arribat del Granollers, que va desaperèixer. Es trobava bé físicament després de tants anys jugant?
-Sí, en això mai no havia tingut massa problemes, ni gaire lesions, Per a mi, el gran canvi va ser d'actitud, de com m'agafava les coses. Al Granollers hi portava 14 anys, era com casa meva, i m'ho agafava tot més a pit. Em carregava de massa responsabilitat i això em provocava més desgast que el fet de jugar 35 ó 40 minuts, Quan vaig arribar al Manresa m'ho vaig prprendre tot amb més tranquil·litat, i això va ser posiritu per a l'equip i per a mi.

-Quina mena de club es va trobar, com era el Bàsquet Manresa del 1993?
-Doncs tampoc massa diferent al d'ara, Es mirava molt la pesseta, com ara els euros. Estava ben organitzat i els recursos s'optimitzaven. Hi havia un grup de jugadors catalans molt sòlid, la bona sintonia que teníem va ser molt important per a tot el que va venir després.

-Abans hi havia més unió a les plantilles que no pas ara, amb tants estrangers?
-Home, ha canviat una mica, però sí que a la majoria d'equips hi ha bon rotllo, els jugadors fan coses junts. En tot cas, nosaltres teníem com a costum sopar tots junts un cop més. I ens anava molt bé.

-Quan va arribar al Congost, primer l'entranador era Pedro Martínez i després Salva Maldondo, amb qui es es va guanyar la Copa. Van canviar molt les coses amb el canvi d'un per l'altre?
-El Salva era l'ajudant del Pedro però cadascú tenia la seva personalitat molt definida. i es van canviar coses. La idea de fons era similar però les formes eren diferents. Abans de la Copa ja havíem fet dues temporades prou bones i recordo que en una ens va perjudicar molt allò que se'n va dir el factor de correcció, que ens va fer baixar uns quants llocs a la classificació.

-En aquell curs 1995/96, el de la Copa del Rei de Múrcia, hi va haver un canvi d'americà que va ser fonamental. Va marxar Morningstar i va arribar Tellis Frank...
-Sí, va ser unes setmanes abans i ens va ajudar molt. El Tellis era especial, tenia una personalitat peculiar; ara bé, a l'hora de jugar era molt llest, entenia a la perfecció el joc i era un pivto que era un gran passador.

-Quan vostè va fer la maleta, va agafar prou roba per passar quatre dies a Múrcia o va fer curt?
-No, en això mai no vaig tenir problemes. Amb poca roba pots passar força via...

-Fent un repàs dels partits abans de la final, a quarts va tocar patir amb el Lleó. Es va guanyar per 72-58 però van començar perdent...
-Sí, va ser estrany. La primera part va ser molt dolenta, perdíem de 13. No tinc memòria de si hi va haver una clau especial, més aviat que ens vam anar posant a to de mica en mica

-En la semifinal va tocar el CB Múrcia. Era un problema jugar contra l'amfitrió?
-Penso que ens va anar bé que haguessin eliminat l'Unicaja. Van baixar una mica la concentració, ja havien fet molt; en canvi, nosaltres havíem tingut un ensurt amb el Lleó, estàvem avisats. Érem millor equip que el Múrcia, Al final, vam guanyar de 3 punts.

-I quins sentiments tenia abans de la final?
-Dos, i una mica contraposats. D'entrada, considerava que era una oportunitat única, que s'havia d'aprofitar. D'altra banda tenia dubtes sobre el cansament, era el nostre tercer partit seguit en pocs dies, no sabia com podíem respondre.

-I com era aquell Barça?
-Estava fort, havia eliminat el Madrid en semifinals i tenia un equip dur amb pivots poderosos com Godfread o Middleton. També hi havia Karnisovas. Però a favor nostre hi havia que tota la pressió era per a ells, tenien l'obligació de guanyar-nos.

-I comença el partit, el Barça va per davant, però no hi ha manera que s'escapi...
-Sí, el joc tenia molt ritme, era molt intens. Els anàvem aguantant. Quan s'anava acostant el final vam veure la por a perdre en la cara dels jugadors del Barça. Estaven tensos, i l'únic que aguantava el tipus era el Xavi Fernández (va anotar 27 punts).

-Abans de la pròrroga ja van poder guanyar, va tenir un últim tir Harper Williams que va escopir el ferro...
-No ho recrodava, sé que anàvem molt igualats, i que abans de la pròrroga ens veiem capaços de guanyar.

-Hi ha un temps mort, abans d'aquests últims cinc minuts, en el qual es nota que tenien la moral alta. Fins i tot s'escolta Peñarroya exclamar «guanyarem, ells estan cagats»...
-Sí, estàvem animats. També va estar molt bé el Salva Maldonado, ens va demanar que siguessim valents, que no afluixèssim.

-Van afrontar els darrers minuts amb un sol pivot. Tellis Frank estava eliminat i Linton Townes va jugar de quatre. En principi era un problema...
-Sí, però en les situacions límit qualsevol situació tàctica te l'has de fer teva, l'has de positivitzar. En defensa ens vam posar en zona, i en atac vam jugar oberts. Ells estaven nerviosos, el pavelló estava abocat al nostre favor i nosaltres vam estar encertats en els últims atacs, amb triples del Linton i del Roger Esteller, i amb una cistella de dos important del Joan Peñarroya.

-I arriba la última possessio del Manresa, amb 91-92 al marcador, i menys de 25 segons. Estava previst que la pilota li arribés a vostè, que intentés un triple?
-No, el Roger estava molt inspirat i la jugada era per a ell, havia de mirar d'entrar cap a dsota si podia. Si no, el Joan i jo érem cadascú en una cantonada per si elll tenia problemes. Quan va sortir del bloqueig, el meu home, Galilea, va anar a fer l'ajuda i em vaig quedar sol. El Roger ho va veure i em va passar la pilota, la vaig rebre a la perfecció.

-I què va pensar?
-Doncs vaig tenir unes dècimes de dubte. Quedaven 8 ó 9 segons, el rellotge no es parava després de cistella i temia que el Barça tingués massa temps per replicar-nos. Però de seguida vaig veure que la oportunitat era massa bona, que no en tindríem una altra de millor, que havia de llançar.

-Va veure la pilota dins només sortir de la seva mà o va tenir la inquietud que no entrés?
-Era un tir relativament còmode, que havia encertat moltes vegades, però quan estava fent la trajectòria cap a cistella s'anava obrint una mica i vaig tèmer que s'acabés desviant...Per sort, va acabar entrant.

-Era el 94-92, però com deia abans i es temia, el Barça encara va tenir una última jugada...
-Sí, van treure depressa i van tenir un parell de llançaments des de sota de cistella. Hi va haver una mica de tot; en el segon tir és probable que a Godfread li fessin falta, però no es va assenyalar res, i vam ser campions.

-Quin equip del TDK era millor el de la Copa del 96 o el de la lliga del 98?
-Per a mi el de la lliga, va haver de fer més recorregut per guanyar. Era un equip molt dur mentalment....però vaja el de la Copa també ho era (riu)!

-Després de ser campió de Copa, el TDK encara va continuar donant guerra uns anys més, no es va baixar el ritme. Com va ser possible?
-És veritat, ni a l'equip ni eal club ens vam tornar bojos, vam continuar xafant de peus a terra. Crec que teníem una cultura esportiva molt bona en aquells anys; encara que haguéssim tingut una gran victòria, inesperada o no, manteniem la concentració, no ens distreiem.

-En la Copa del Rei d'enguany el Gran Canària ha estat l'equip revelació i va plantar cara en la final al Reial Madrid. Es va veure reflectit en un jugador com l'Albert Oliver?
-I tant, ell té 37 anys i cada temproada el volen retirar, però ell juga encara millor, va progressant més. És impossible comparar èpoques però ara es juga a un gran nivell físic, i els 20-25 minuts seus segurament són equivalents als 35 que podia jugar jo.

-Ara vostè treballa al Barça; alguna vegada li han retret aquella Copa del Rei que els hi va prendre?
-No, ha passat molt de temps... Només algun jugador americà o estranger que fitxem quan veu la meva samarreta al Congost, em pregunta perquè està allà penjada.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema