No m'agrada escriure aquestes línies ara, justament després de rebre una dura derrota com la d’aquest diumenge. Especialment perquè em vindria més de gust de parlar de la gran temporada que està fent el Manresa, del gran treball que està fent el seu equip tècnic, de la gran temporada que estan fent molts dels jugadors, i de com enyoro l'ambient del Congost.

Al cap de tots, probablement, el que hi ha més present és que únicament s'ha guanyat 1 dels últims 10 partits. Evidentment que aquesta és una dada que és negativa. Però crec que aquesta podria ser una relació de molts motius.

Un és el calendari. La dada més preocupant és que el Manresa ha perdut els 6 últims partits a casa. Però cal tenir en compte que els 6 rivals han sigut equips que han jugat la Copa del Rei, i per tant d'alt nivell. Una de les coincidències del Manresa en les victòries és que sempre ha trobat la inspiració de 4 jugadors o més, i que Chase Simon ha estat clau en la majoria d'elles, i aquest jugador ha perdut regularitat en les darreres setmanes. De la mateixa manera que els bases. Les actuacions d'Álex Hernández en les victòries ha sigut clau, i ara no passa pel seu millor moment de forma i l’equip ho està notant.

La derrota davant de l'Obradoiro ha estat dura. Els gallecs van jugar la Copa no per mèrits esportius, però cal reconèixer que el de Santiago és l'equip més complex tàcticament de la lliga. Un conjunt que et dóna coses a la pista, però, com ningú no ho fa, et posa sota pressió. Per jugar contra ells et cal clarividència. Els màxims responsables dins el camp d'aportar clarividència són els bases, i aquesta part de la plantilla es troba en plena reconstrucció. Lluís Costa està jugant per primera vegada en la seva carrera en la lliga ACB i aquest era el seu segon partit, i l'altre jugador que també ha d'ajudar molt en la posició de base és Je'Kel Foster, i aquest acaba d'aterrar en un equip nou i en una lliga absolutament nova per a ell.

Les derrotes fora de casa són un altre punt a analitzar. En alguns casos, crec que han estat la dada més incòmoda, ja que en molts dels partits no s'ha competit. És molt difícil per a un equip com el Manresa ficar-se a la carretera i saber donar-ho tot a la pista, sense notar l’escalf del teu pavelló, que és especial. I fer-ho contra equips, com ha estat al cas, que s’hi jugaven la vida. El to que han pogut desplegar aquests adversaris ha estat força superior al de l’ICL Manresa.

Tot això són explicacions, però mai no poden ser excuses. S’ha de mirar endavant i amb confiança. Ara a l'equip li cal trobar una identitat amb aquesta nova realitat que té en la posició de base. Li cal seguir aprofitant-se de tot el gran nivell conceptual que tenen per a Dejan Musli. I li cal que la resta de jugadors retrobin el seu encert, el que tenien fa només unes jornades.

I tot això, sense perdre de vista que quan va començar la lliga el Manresa era, per a tots, el màxim candidat al descens. En canvi, ara no ho és, perquè us ho heu guanyat a pols.

Només podria perillar aquesta situació si hi ha accidents en forma de lesió; si hi ha més partits disputats com de fa uns dies amb el Fuenlabrada, i no s'acaba guanyant; o si deixeu, els fidels aficionats, d'anar al Nou Congost. A sumar, a ser un més que ajuda sempre els seus jugadors, l’encertin o no, a donar-ho sempre tot.