Cinc minuts va durar el partit d'aquest diumenge al Nou Congost. Cinc minuts en què l'ICL Manresa va jugar de tu a tu amb tot un subcampió eurpeu. Cinc minuts que feien somiar en un partit igualat, a tornar a lluitar fins al final, a protagonitzar una nova campanada, com davant el Baskonia. Cinc minuts de fer les coses ben fetes, de tenir facilitat per trobar la cistella. Després, un ensorrament progressiu, amb petits rampells i atacs de rauxa, però un ensorrament al cap i a la fi.

No es va arribar als 45 punts de diferència final del partit de la primera volta a La Fonteta, però l'ICL va arribar a perdre per 32 i es va mostrar impotent davant la superioritat rival. La màxima diferència va arribar després d'un triple de Rafa Martínez, que poc després marxava ovacionat cap a la banqueta. Un gest del públic que era una barreja de reconeixement i nostàlgia. Reconeixment pel seu gran partit i la seva gran temporada, i nostàlgia per no veure sortir més jugadors com ell.

Els triples letals del santpedorenc van ser l'epíleg d'un partit que començava amb l'ICL entonat: després de dues setmanes de preparació, els jugadors sortien amb la lliçó ben apresa. Però l'oblidaven aviat. Les coses es feien bé en atac i es contenia com es podia el València. Tot rutllava bé fins a l'11-8. Després, Pedro Martínez començava a fer canvis i els valencians posaven una marxa més. El seu joc es revolucionava i el Manresa no trobava la manera de contenir-los.

Dues errades seguides de Suggs, primer amb una pèrdua de pilota i després amb una mala defensa sobre San Emeterio, feien que la diferència comencés a créixer per als visitants (11-19). Pere Tomàs trencava el parcial de 0-8. Però Dubljevic posava el definitiu 12-24 al final del primer quart.

Sense recanvis revulsius

L'entrada de jugadors de refresc no revitalitzava l'ICL. El València, en canvi, seguia movent la banqueta per sumar homes de refresc i confirmar la seva superioritat física. I com sempre, a la superioritat del rival s'hi sumaven errades manresans que desesperaven el públic i l'entrenador.

Trapani fallava un tir forçat i tornava lent a defensar, fet que aprofitava Sikma per anotar en contraatac. I quan el Manresa semblava reaccionar, apareixia el seu botxí d'ahir, Rafa Martínez. Un triple seu situava el 17-33. I poc després Sato ampliava la diferència amb un tir des de la cantonada. La maquinària del València començava a funcionar de manera contundent: la seva capacitat per moure la pilota desarmava la defensa manresana.

Ibon Navarro es desesperava a la banda veient que el seu equip no feia les coses que li demanava. Els problemes per trobar la cistella amb facilitat s'esvaïen quan l'ICL podia córrer i no topava frontalment amb un mur taronja. Ho aprofitava Pere Tomàs per anotar el 24-37. Però les badades en defensa penalitzaven de nou: Vives anotava sol un triple després d'un servei de fons (24-40). Semblava que el València es podia escapar, però entre Machado i Rey evitaven mals majors just abans del descans (29-42).

Acostament fugaç

A la represa, una bona connexió entre Machado i Rey tornava a tenir resposta: triple de Will Thomas i safata d'Oriola. Sempre la mateixa cantarella. El València responia bé a les envestides manresanes. I quan premia l'accelerador, s'escapava.

Pere Tomàs, que acabaria com el màxim anotador manresà amb 16 punts, assumia galons i treia el caràcter per superar una pressió del València. Es tornava a veure el millor Manresa, quan podia córrer i no s'havia d'enfrontar amb la dura defensa valencia. La diferència s'arribava a reduir fins als 11 punts després de dos triples seguits d'Auda i Suggs (47-58). Semblava que hi podia tornar a haver partit. El públic s'aixecava per celebrar la cistella de l'escorta nord-americà al mateix temps que ho feia Pedro Martínez per demanar temps mort.

A la tornada de l'aturada, l'equip intentava pressionar el València i es guanyava els aplaudiments del públic, que tenia ganes de veure coses bones del seu equip. Petites alegries en una temporada de desil·lusions. Una reacció que tallava San Emeterio (47-60) i que s'ampliava gràcies a un parcial de 0-11 (47-69). S'esvaïa llavors qualsevol possibilitat de plantar batalla en el tram final de partit. La diferència superava els 20 punts i encara va arribar a ser pitjor. Sobretot per l'encert final de Rafa Martínez, amb la família a la grada i amb el canell fi.

La ratxa de Rafa Martínez

Un triple del capità valencianista culminava un altre parcial visitant de 0-11 que atorgava un nou màxim avantatge als visitants. No seria l'últim. Amb 51-78 es van sentir quatre crits a la grada contra el general del Bàsquet Manresa: «Sixto dimissió!». Un fet aïllat d'una part de la grada que contrastava amb els aplaudiments finals per acomiadar l'equip. Uns aplaudiments de resignació.

L'equip havia arribat a perdre per 32 punts després d'un triple de Rafa Martínez que va despertar l'admiració del públic. Quan el santpedorenc marxava a la banqueta, a cinc minuts d'acabar el partit, s'enduia l'ovació de la grada, que s'oblidava per uns moments del 53-85 del marcador. Uns aplaudiments i un reconeixement que Rafa Martínez corresponia emocionat anant cap a la banqueta per descansar.

A partir d'aquell moment, intranscenència total. Pedro Martínez seguia repartint minuts: només el vetarà Romain Sato en jugava més de 20, mentre que el debutant Mike Tobey en jugava 14 i acabava amb 6 punts i 8 rebots. El València continuava la seva posada a punt per al tram final de temporada, mentre l'ICL avançava en el seu viacrucis mentre espera que s'acabi el curs.

Anit, els manresans van començar de manera diferent de molts altres partits, més entonats, però el van acabar com molts d'altres, perdent i plantant poca batalla malgrat alguns bons moments.