Jaume Arnau rep Regió7 a Hunza, el centre de coaching de salut, activitat física i exercici saludable que va obrir a principi d'any. Respon les preguntes mentre beu un te, amb tranquil·litat però sabent que l'esperen a l'Ajuntament, on és regidor de Comerç i Mercats, i Indústria.

Com es troba després de la seva sortida del club?

Estic bé, com volia estar, amb més temps lliure. Ara no ho notaré gaire perquè la temporada estava acabada. Ho notaré més a partir de setembre. No estic especialment millor.

Més alliberat?

Un cop decideixes que no és el millor per a tu, perquè no et sents adequat per al que estàs fent, com més aviat ho facis, millor. De gener a abril, que ja tenia feina aquí però encara era al bàsquet, tenia molts dubtes de què fer. Ja vaig dir que era un orgull ser president del club. Venia d'una experiència en una entitat esportiva, em sentia i em sento capaç de fer coses, i no em venia de gust marxar. I encara menys en un moment complicat.

Hauria pogut compatibilitzar la presidència, la feina de regidor i la gestió d'Hunza?

Era gairebé impossible. En algun moment em vaig plantejar no cobrar del club, mantenir-me de president i tenir un càrrec més institucional. Treballar-hi tant com pogués sense suposar una despesa, perquè m'agrada i és un orgull poder-m'hi dedicar.

Hi va haver un punt d'inflexió per decidir que marxava?

Va ser el març, com a conseqüència d'una pregunta que jo vaig respondre amb certa transparència i sinceritat. I l'endemà em vaig veure a les portades de diaris de mig país com si hagués desvelat una notícia secreta. Quan allò ja ho havia vist en mitjans digitals.

Era que l'ACB es plantejava eliminar els play-off.

Exacte. Ho vaig veure a les portades i vaig sentir com si hagués traït la confiança de la resta de presidents de l'ACB. Vaig patir molt per allò i vaig veure que no servia. Per massa sincer o per patir massa.

Com va ser el seu desembarcament al club?

Venia d'una experiència similar i vaig pensar que podia estar bé. Ja havia gestionat el Terrassa FC, i al final no deixen de ser Societats Anònimes Esportives en una situació similar, una necessitat de captar recursos. Vaig pensar que no estava malament que una persona de la ciutat, que ho havia fet anteriorment, pogués aprofitar l'experiència i fer-ho al club de casa seva.

Quin perfil ha de tenir el seu relleu en la presidència?

No ho sé. No vull mullar-me en això. El perfil el faran bo o dolent els resultats, els objectius assolits...

Una figura representativa?

Que ho decideixin ells. En aquell moment, m'ho plantejava per no marxar del club. No m'hi sentia pas malament tot i els esforços. Era una manera de poder-ho compaginar.

És una persona de bàsquet?

Em considero una persona de l'esport. No he vist gaires diferències a l'elit entre el bàsquet i el futbol. Quan parlem de Societats Anònimes Esportives, parlem d'empreses. I jo tinc formació i experiència en la part esportiva, perquè sóc llicenciat en Educació Física, i la formació i l'experiència de direcció d'empreses, crec que ho podia fer bé.

En el seu comiat va dir que el càrrec comporta sacrificis.

Quan deia que no era l'adequat, no era només pels sacrificis.

És un problema ser en el punt de mira quan es prenen decisions?

Em genera angoixa sentir-me incomprès o que no es reconegui el que faig.

Sonen exjugadors per treballar al club: Román Montañez de director esportiu i Jordi Singla de president. Perfils interessants?

Al marge dels noms que diu, per què no? Si tenen la formació adequada o les ganes de fer-ho. Si algú fa el pas endavant de voler treballar al club, sabent en quina situació està, no podem fer res més que donar-li suport i les gràcies.

Què no funciona al club?

Si em preguntessis el que més m'ha fet patir, és no poder pagar, no poder arribar a final de mes i dir als jugadors, als entrenadors i als treballadors: «teniu, aquí hi ha el salari, us ho heu guanyat». Això tampoc estic preparat per aguantar-ho.

Està massa assumit dins l'entitat que ho passaran malament?

Ens hi intentem rebel·lar, però no és fàcil. El dia a dia del club és intentar buscar recursos per sortir-ne. A Manresa, els diners arriben pels socis. Ja ens agradaria tenir-ne mil més, que representarien 300.000 o 400.000 euros més cada any, però no els tenim. O bé per la banda del patrocinador principal, de les empreses o de l'ACB. Incrementar el pressupost només és possible si creix alguna d'aquestes potes, i és molt difícil. Costa treure'ns de sobre l'estigma de club modest. Hauria de passar un cop de màgia i que vingués un propietari que ens comprés, com ha passat al Sevilla, o un patrocinador que donés 1,5 milions d'euros, com a l'Estudiantes.

Seria una bona sortida tenir un mecenes amb molts diners?

Si ens assegura que no s'emporta el club de Manresa, que paga deute i que la ciutat veurà bon bàsquet, per què no? Què ha passat a l'Espanyol? I no ha perdut pas la seva essència. Quan vam decidir quedar-nos a l'ACB era per seguir a primera línia, i això pot passar.

Hi ha gent al club a qui agrada manar però no fa el pas?

No ho sé.

Ara les regnes del club les té el consell executiu.

Ho han fet bé, han començat a prendre decisions quan el president ha dit que plega. Estic convençut que si el president hagués continuat, hauríem seguit treballant com fins ara. Com que he marxat, s'han posat a treballar i se'ls ha d'agrair.

Esportivament, què ha fallat?

No t'ho sabria dir. Segur que hem fet coses malament. Però amb els recursos que tenim, fem el que podem i més. Repassant la temporada, recordo que es va lesionar Lluís Costa. Cvetkovic, l'altre base, ha tingut problemes físics tot l'any. Quan ha estat bé, s'ha demostrat com un bon jugador. De fet, l'any passat ja el vam voler. Això ha fet que el lloc de base hagi estat poc cobert fins a l'arribada de Machado. Després vam tenir un problema amb Andric, i fins a l'arribada de Xavi Rey vam jugar molts partits ACB sense pivot.

Ibon Navarro parlava de la necessitat de fitxar jugadors amb 'tares'. El club ha d'assumir riscos?

Són riscos controlats. En condicions normals, un jugador bo no ve a Manresa si no és per promocionar-se, perquè ve d'una mala experiència. O més d'una.

Va fer massa mal la pretemporada, per ser massa bona?

Això no hauria d'afectar l'equip. Si el factor emocional és important, res millor que guanyar a la pretemporada, créixer com a equip.

Per manca de recursos econòmics, s'han negat reforços?

No. No s'ha dit a ningú que no, que quedi clar. Si s'hagués hagut de fer algun canvi, l'hauríem fet, a costa d'amortitzar menys deute.

En algun moment va córrer perill el tècnic pels mals resultats?

No. Per part del president, no.

Algú li va suggerir de buscar algun revulsiu a la banqueta?

(Silenci) No.

Mesos després de la seva arribada, es va descartar el concurs de creditors. Ho està del tot?

Aquest any hem tingut un moment complicat amb l'aplicació de la llei Montoro, que no permet ajornar l'IVA. Ens n'estem sortint, però encara és lluny.

En el seu comiat va dir que li hauria agradat fer més coses.

He fet tot el que he pogut. Si no n'he fet més és perquè no n'he sabut, no perquè no m'hagin deixat.

A l'ACB hi ha clubs amb moltes ajudes públiques. El Manresa pot sobreviure sense?

Serà molt complicat. Cada any hi ha una dificultat afegida. La darrera, la llei Montoro. La pregunta és: el Manresa podrà mantenir-se a l'ACB amb 2 milions d'euros de pressupost? Són molt pocs diners, sobretot si una part va a pagar deute.

Si l'ACB flexibilitza els ascensos i descensos, el club veuria de bon ull baixar i pujar?

Si passa això, el Manresa sembla cridat a ser un equip d'aquells com al futbol serien el Granada, l'Osasuna, el Rayo Vallecano, el Llevant... o deu o dotze equips més.

Fa un mes deia que empatitzava amb els clubs que volen pujar. Un sentiment predominant al club?

Jo ho sento, tot i que també vaig dir que volia que s'empatitzés amb el que dèiem nosaltres. Per al Manresa és important aprofitar ser on som. Puc entendre que qui guanya una lliga i no pot pujar, es queixi. Què pensa altra gent, no ho sé.

Per tenir més ingressos extres, és vital vendre jugadors?

És una de les vies que sempre ha anat bé al club. L'estiu passat ho vam fer amb Grigonis, tot i que va deixar pocs diners. Temps enrere, aquesta via s'havia explotat. Però té relació amb poder fer pujar gent jove o fitxar jugadors amb projecció que s'acabin de formar aquí.

Jugadors com l'egipci Khalaf, més que jugadors de casa?

Una via no exclou l'altra, però aquesta jo la trobo interessant.

En el seu comiat també va dir que l'afició és un dels pilars. Entén el desencís?

És evident que sí, a ningú li agrada anar al pavelló i perdre cada dia. I malgrat perdre molts partits, han animat i donat suport. Competim amb el que tenim. L'estiu passat vam tocar molts jugadors que no van venir perquè en algun altre lloc els van oferir pocs diners més. I han acabat sent jugadors importants en aquests altres llocs. Vol dir que la direcció tècnica anava bé.

Tot i la mala temporada, no hi ha hagut una revolta a la grada.

Vull creure que és perquè la gent entén que fem tot el que podem. Això pot justificar que no se't mengin. Si et gastes cinc milions d'euros a l'any i guanyes cinc partits, es poden enfadar molt més. Però si estem pagant deute, i dediquem als jugadors el que podem dedicar, la gent entén que podem fer poca cosa més.