Un mes i un dia és el temps que va passar entre l'últim partit de lliga i el comiat oficial d'Ibon Navarro de Manresa. Un temps que ha servit al tècnic vitorià per agafar perspectiva dels dos anys que ha passat al Nou Congost, digerir-los i valorar-los amb el cap més fred.

Quina nota posa a les dues temporadas a Manresa? Es pot fer un balanç per separat?

No hi ha terme mig. O et salves, que és excel·lent, o no et salves, que és molt deficient. La nota hauria de ser un suficient. D'excel·lent i molt deficient, la mitjana és un cinc.

D'una salvació i un descens, la nota mitjana és aprovat?

Ets tan bo o tan dolent com el teu últim partit. Si haguéssim baixat l'any passat i aquest ens haguéssim mantingut, ens hauria quedat que l'equip s'ha salvat i que estem satisfets per l'última temporada. Jo no oblido l'anterior, que va ser estranya perquè vam guanyar molts partits a la primera volta. A la segona, els jugadors comencen a ser coneguts perquè l' scout és una arma important.

Fer-ho bé a aquesta segona pretemporada va alertar els rivals?

La pretemporada no és missatge de com serà la temporada. L'any passat vam fer un 0-7 a l'estiu i aquest vam guanyar molts partits. Mai saps com estan els equips als que t'enfrontes: si juguen a la tarda i han entrenat al matí, com el Tenerife; si venen dos dies de vacances, com el Zenit; o que vam guanyar a la Penya i ningú recorda que no tenien cap pivot en aquell torneig.

S'haurien hagut de guardar cartes?

No crec que sigui una qüestió de guardar-te cartes, perquè llavors no evoluciones. Un dels problemes d'aquest equip és que la manera de millorar és jugant partits, perquè el nostre nivell propi no ens fa millorar. El primer any, els equips no ens respectaven gaire a la primera volta i aquest any no ha estat així. No sabria dir si la pretemporada ha estat important en guanyar pocs partits a la primera volta.

Faltava nivell a la plantilla?

Li mancava físic, no nivell. El nivell el dóna el físic, el talent, l'experiència, el coneixement de la lliga... Sabíem que no podríem tenir un jugador com Musli. I sentíem que la temporada anterior havíem tingut un dèficit de talent amb la pilota a les mans. Vam sumar més jugadors amb talent per poder jugar. Però el físic era més baix, perquè jugadors amb físic i talent no els podem fitxar. Llavors, vam confiar que la feina seria bona per millorar aspectes tàctics, en defensa, i vam buscar jugadors menys físics però amb més talent. I això ha estat un problema.

Van trobar el talent desitjat?

Enguany, la línia exterior tenia més talent però no en físic ni coneixment de la lliga. Teníem més jugadors que podien jugar però no que podien competir de veritat a la lliga per físic. I el físic és molt important. No diré que ha estat un error, però si un problema. Ningú no ha 'apretat' Cvetkovic o Aranitovic per millorar. Podien entrenar però a l'hora del partit no podien jugar.

En el cas d'Aranitovic va comentar que no havia jugat més per mala preparació.

És matisable, no es pot dir tot en una roda de premsa. És un jugador amb unes cames espectaculars, té molt talent, és un anotador. Però amb això no n'hi ha prou per jugar a l'ACB. Ha de millorar el seu físic, el tren superior. El club i el cos tècnic es va abocar en ell per convèncer-lo que ha de millorar el físic però la feina no donava fruits. I llavors van aparèixer coses que havies donat per fet. Aranitovic tenia un problema de nutrició: té 22 anys, surt per primer cop de Sèrbia, viu sol i no menja bé. Quan ho vam veure, hi vam posar solució, però era tard. En el darrer mes i mig ha millorat. He vist fotos, he parlat amb el seu agent i s'ha conscienciat que és important. Però donem per fet que un noi de 22 anys sap fer-se un plat de pasta i un pit de pollastre a la planxa, i estem equivocats.

Per edat i talent, Aranitovic ha de seguir a Manresa?

Mantenir el bloc de jugadors és bo, sigui on sigui l'equip. Tornar a començar de nou és complicat. S'han de generar associacions en el joc, química... Aranitovic és un noi a qui li agradaria seguir aquí.

Abans citava Dejan Musli. La principial diferència del primer any i el segon ha estat ell?

Són dos equips diferents, ho reflecteixen dues dades: Musli és el pivot del Cinc Ideal de la millor Eurocup de la història; i Marius Grigonis és MVP de la final de la Champions. Dos jugadors que eren aquí l'any passat. Partint d'aquí, algú pot dir que enguany hi havia millor equip. Coincideixo en el fet que l'equip era més llarg, amb posicions millorades. Però són importants el físic i el coneixement de la lliga. Hem vist que amb talent no n'hi ha prou.

A la pretemporada hi havia massa eufòria? Es va parlar de jugar Copa i play-off.

Ho vam intentar calmar, que la gent estigués centrada. Va ser una errada d'afició i mitjans. No vam convèncer que la pretemporada és enganyosa. Això va poder ser un problema important. Tot i això, no vam jugar malament al principi de lliga. Però ha estat una llosa.

Cada temporada han tingut problemes amb jugadors clau: Jermaine Thomas i Ricky Sánchez primer; Cvetkovic i Andric aquest curs. Quin pes han tingut?

La temporada passada vam portar Lluis Costa a meitat de curs perquè ens ajudés, però vam acabat fitxant Je'kel Foster perquè havíem de guanyar tres partits i no en teníem prou. Aquí s'ha de filar molt prim i fer-ho tot perfecte. Quan falla alguna cosa, arriben els problemes. Hi ha lesions a tots els equips. Però aquí es nota més, sobretot quan els problemes són en llocs clau, com el base i el pivot. La temporada passada, hi va haver set partits en què Álex Hernández va valorar més de 10, i van ser set partits que vam guanyar. El base i el pivot!

Tants contratemps li han trastocat els plans per fer equip?

Algun jugador del curs passat no va tenir el rendiment esperat, com Jermaine Thomas o Ricky Sánchez, però van aportar molt al vestidor. Al final de la primera volta de l'any passat l'equip va jugar bé i guanyava. Quan perds, la confiança es malmet si està basada en el resultat. És important generar bona química. I és important tenir bons nacionals, que ajuden. Però no els podem fitxar.

Hi ha massa canvis de jugadors d'una temporada a l'altra?

Si, i ho dificulta tot: la química, el vestidor, el joc. Has de fer que els jugadors es coneguin. Hi ha exemples d'equips ACB que canvien d'entrenador i juguen de la mateixa manera. Al final, l'important són els jugadors, que amb una mirada s'entenguin. Això s'assoleix amb temps i feina. I si cada any has de començar de zero, tot és més complicat.

Quan va arribar, va dir que volia recuperar el factor Congost.

El factor Congost s'ha convertit en un problema, per voler agradar. L'any passat guanyàvem més partit a fora que a casa, perquè aquí tenies la sensació d'haver de guanyar per ser al Congost, per agradar. Sempre hi ha qui confón els gestos a transmetre a la grada. A vegades, agafes un rebot i, si ho transmets bé, sembla que n'agafis set. Fer que la gent digui: 'ostres, com ha rebotat aquest paio'. Això ho fa l'experiència. El problema era voler agradar.

Parlant de gestos, es va malinterpertar algun gest seu?

Si analitzes les nostres victòries, les de casa, eren partits en què teníem una gran diferència i el rival s'acostava. Hi havia la sensació '¡que vénen, que vénen!'. Jo també veia aquella sensació, notava el públic acollonit i pensava: 'per un dia que podeu tenir una alegria, encara que sigueu pocs perquè és diumenge al matí... gaudiu!'.

Com valora el paper de l'afició?

Recordo el partit del Tenerife de l'any passat. La gent es va mobilitzar amb pancartes i música. Hi havia públic una hora abans. Aquell dia guanyàvem per 30 en 14 minuts. Entenc que no és casualitat, però és difícil fer-ho sempre quan l'equip no guanya. És molt important que el públic hi sigui, però que no sigui una pressió afegida. El problema és que l'afició de Manresa és molt madura, són gent entesa. Vénen a veure bon bàsquet. No hi haurà paios sense samarreta com a Grècia, o no veurem 700 persones en una grada cridant com bojos. És difícil perquè la gran majoria de l'afició ve al bàsquet no a animar, a veure'l. I quan la majoria de la gent ve a valorar la feina i no a empènyer, es nota.

Potser aquesta temporada ha transmès massa indiferència. Vostè va dir que feia molt temps que menjaven merda i no gaudien.

El problema de menjar merda és que t'acabi agradant. Sí que és veritat que en algun moment la gent abaixava els braços. Però la cultura és aquesta: la gent ve a veure bàsquet, a part de les penyes. I quan el que veu no li agrada, o empatitza amb l'equip o s'enfada. I han optat per dir que no n'hi ha més. No ens ha fet la feina més fàcil o més difícil.

Com voldria que es recordés Ibon Navarro a Manresa?

Més enllà de guanyar més o menys, o de jugar millor o pitjor, m'agradaria que la gent es quedés amb què Ibon Navarro és una persona molt compromesa amb el lloc on treballa, que li agrada que els que treballen amb ell tinguin el mateix grau d'implicació i compromís, tant tècnics com jugadors.

Fa un any feia molta autocrítica. Aquesta temporada també?

Hi ha hagut una mancança mental. Al tram final de la temporada passada vam acudir a un psicòleg, per a mi, perquè els mitjans no donen per a tots. Em va fer veure quin efecte tenien els meus comportaments i mesurar l'exigència. A vegades ser molt exigent està bé si l'equip i els jugadors poden ser al nivell d'exigència que tu demanes. Sinó, generes manca d'autoconfiança. Quan ho vam detectar l'any passat, ho vam canviar. Però la fam de fer-ho bé de nou m'ha fet superar el llindar aquesta temporada. També perquè tenia una gran consideració de la plantilla. Potser aquest ha estat l'error. Potser en comptes de jugar millor, havíem de jugar més fàcil. Baixar el nivell i adaptar-me.

En algun moment ha patit pel seu lloc de feina?

És evident. Quan sumes sis, set, vuit, nou o deu partits seguits perduts, home... Però no m'hauria ajudat a treballar. La relació amb el club era bona per saber la consideració de la meva feina. La concepció era bona del treball setmanal, el problema era el cap de setmana. L'espasa sempre la tenia a sobre. Pots canviar un entrenador, no deu jugadors.

Ha demanat fitxatges que no s'han fet?

Sempre hem intentat millorar. Quan hem detectat problemes de configuració i de joc hem anat ràpid a solucionar-ho. Però l'economia és la que és. No és fàcil.

Quin futur veu al club?

Si puc respondre a partir del 27 de juny serà més fàcil. Depèn del format de la lliga, i de si l'equip és ACB o LEB. Si és a l'ACB, el repte tornarà a ser ocupar l'última posició de no descens. I si és a la LEB, el Manresa no serà el Madrid o el Barça de la lliga. La LEB és molt complicada. Els equips que pugen des de la LEB, ho fan amb jugadors de LEB. S'ha de respectar molt la competició perquè no la guanyes només per haver baixat l'any anterior.

Els joves del club podrien ser importants a la LEB?

I a l'ACB, ben envoltats. Jordan Sakho i Guillem Jou, segur. I Ahmed Khalaf encara té un punt d'evolució físic i de joc, però també amb temps.

I el futur d'Ibon Navarro?

Primer, aprofitar l'oportunitat de dirigir la selecció estatal a l'europeu sub-20 i després ja veuré. El descens afecta al club, als jugadors i a l'entrenador a l'hora de sortir al mercat. No és fàcil fitxar un entrenador que ha descendit, és evident.

Què ha après en aquests dos anys a Manresa?

Molt de mi mateix i a no donar res per segur, sigui al nivell que sigui.

I què n'ha après del club i de la ciutat?

La cultura i la societat manresana valoren poc el que tenen, que és millor del que creuen. Moltes vegades, valores les coses quan les perds o quan ve algú de fora i t'ho diu. És una bona ciutat, amb possiblitats d'oci, sana, neta, fàcil. I si trobes a faltar alguna cosa, les tens a 50 quilòmetres: la neu, la platja... És una bona ciutat per viure-hi. Als manresans els pot semblar que estic fent la pilota, però ho penso de veritat.