A punt de fer 35 anys, Nacho Martín les ha viscut de tots colors. Però el darrer any l'ha passat en blanc per una lesió de turmell. Ara ja està del tot recuperat, i ho vol demostrar a Manresa, on va estrenar-se diumenge sent el màxim anotador de l'equip.

Com va viure el seu debut?

Malament, lògicament, per haver perdut. Vam fer un bon partit fins als últims minuts, quan ells van tenir molt d'encert i nosaltres ens vam equivocar en decisions defensives. Personalment, em vaig sentir bé, tot i que encara em falta ritme i força a les cames. Confio en l'equip: perdre un partit no significa que no tinguem clar l'objectiu i el perseguim.

Després del partit, l'entrenador, Aleix Duran

Vist des de fora, un equip que ha baixat de l'ACB, a la LEB ha de guanyar tots els partits per 20 punts i pujar. Però no és tan fàcil. Jo vinc amb la ment neta, tinc actitud positiva i haver perdut un partit no canviarà la manera com veig el que queda de la temporada i l'objectiu clar que hi ha. Però hi ha equips molt competitius, com va demostrar el Melilla.

Com veu l'ICL?

M'agrada. Té bons jugadors a totes les posicions i està molt equilibrat. És a la nostra mà pujar.

En la seva presentació va dir que gairebé s'havia sentit com un debutant quan va tornar a jugar amb el Valladolid, després de 13 mesos de baixa. Com es va sentir a Manresa?

Se'm va fer estrany jugar com a local en aquest pavelló perquè sempre havia estat el contrari. Tenia una mica més de respecte pel debut a Valladolid que no pas pel d'aquí. Des que he arribat em sento molt còmode, tant amb els companys com amb el club.

Tenia por pel seu físic?

Eren nervis per saber com reaccionaria, si anotaria el primer llançament, si em botaria la pilota al peu... No tenia por del que em passés físicament perquè ja m'ha passat de tot i me n'he sortit.

La lesió al turmell l'ha tingut tretze mesos de baixa. De què li ha servit tot aquest temps?

Mentalment he madurat molt. No aprecies les coses bones fins que no les perds. Per als esportistes, entrenar-se, viatjar i jugar és el més normal. I quan ho deixes de fer, valores totes les coses bones que tens. Perquè de la nit al dia, tot se'n va a prendre pel sac.

Com ha viscut aquest temps de baixa? Amb optimisme?

Els tretze mesos no. El problema va ser que no van detectar exactament què tenia i van intentar tractaments alternatius que no ho solucionaven. Quan em van operar per primer cop, se suposa que havia d'estar quatre mesos de baixa. Però no ho van fer bé i per això s'allargava la recuperació i em van tornar a operar. I el que semblava poca a cosa al principi es va agreujar fins a convertir-se en el desastre mundial. Per sort, la segona operació em va arreglar.

Què ha fet durant 13 mesos?

Sobretot, trobar a faltar el bàsquet. I la gent s'equivoca quan pensa que tens més temps lliure. És el contrari. Quan estàs lesionat és quan més t'entrenes, més vas a rehabilitació... He anat a la piscina cada dia i ara odio la piscina, no hi vull tornar. Quan estàs lesionat és quan més has de pencar.

L'operen per segon cop a mitjan setembre, quan comença la temporada. Com ho viu?

Amb maduresa. Abans d'operar-me, tres equips ACB em van dir que estaven interessats a fitxar-me i vaig tenir una oferta sobre la taula, però la vaig rebutjar perquè el turmell no estava en condicions. En el moment en què vaig assumir que m'havia de tornar a operar, em vaig sentir alleujat. Així solucionaria un dolor que em donava pel sac cada dia.

Després, va entrenar-se amb el Fuenlabrada.

Els estic molt agraït. Em van obrir les portes i hi vaig estar dues setmanes. Em van dir que estaven molt contents amb mi però que no hi tenia cabuda. Van ser molt clars. Després va sorgir la possibilitat del Valladolid, que va estar sempre al peu del canó.

També ha estat al peu del canó Román Montañez. Com ha estat el procés fins a la seva arribada a Manresa?

Jo volia tornar a jugar a casa. Però també és veritat que he estat molt temps parlant amb el Román, primer com a amic i després com a director esportiu. Ell sempre em va dir que si necessitava qualsevol cosa, com que visc a Barcelona, podia venir a Manresa. Però jo tenia al cap que volia tornar a jugar a Valladolid i després veure quines opcions tenia. I la setmana que vaig tornar a jugar, la negociació amb el Manresa estava avançada però ja m'havia compromès amb el Valladolid.

Com veu Montañez amb un vestit i en un despatx?

L'altre dia li deia: «On vas així?». És el personatge, la posició que ara ocupa. Però jo el segueixo veient amb xandall i vambes.

Com creu que ho farà en aquest nou paper?

És un paio molt clar i transparent. No estarà acostumat a prendre segons quins tipus de decisions, quan hagi de fer fora algú, per exemple. Però confio que ho farà molt bé, tant si és aquí com si ha de marxar a un altre club.

El veu fent carrera als despatxos del Nou Congost

Ell té el caràcter d'aquí i es va voler retirar aquí, on és una figura molt important. Va fer un pas endavant en la seva carrera, ho ha fet molt bé i ho farà molt bé.

Parlava del caràcter de Manresa. Com veu el factor Congost des de dins?

Estic acostumat a venir aquí i trobar una pista calenta. Quan venia de jove amb el Barça, als 18 o 19 anys, i acompanyava Bodiroga, Jasikevicius i companyia, no jugava i estava acollonit. Era una pista que pressionava molt. Ara, a la LEB, és lògic que hi hagi menys aficionats, ve menys gent, però s'ha de notar que és una pista calenta i complicada per als rivals.