Salva Arco (Navàs, 1984) jugarà la temporada que ve a l’ACB després de l’ascens aconseguit amb el Breogán, que ha fet una temporada impecable: campió de la Copa de la Princesa, va assolir l’ascens directe fa deu dies, a tres jornades del final de la lliga regular.

Ja s’han relaxat?

Al contrari! La setmana passada va ser més dura que alguna de la temporada perquè va marxar Sulejmanovic (al Fuenlabrada), Guille Rubio segueix lesionat i Christian Díaz no va jugar. Així que els que quedàvem vam entrenar molt més. Aquí fins a l’últim partit no ens podem relaxar.

Però suposo que els partits ja es viuen de manera diferent.

És evident que ens hem tret un pes de sobre. Ara, tot i seguir entrenant amb ambició, tots estem més contents i no tenim tensió per haver de guanyar partits. I la gent està satisfeta del que s’ha assolit.

Ha assolit el seu tercer ascens, el segon que es pot fer efectiu.

Sí, havia viscut les dues cares. El meu primer ascens a l’ACB va ser amb el Bruesa, a Sant Sebastià, quan encara hi havia diners i la bombolla immobiliària. Aquella va ser la cara positiva. I la negativa va ser amb l’Ourense, quan vam aconseguir l’ascens esportiu però no hi va haver manera de pujar a l’ACB. I aquest any sembla que les coses estan canviant.

Com n’és d’important que hi pugui haver ascensos?

Ha donat aire a l’ACB i també a la LEB Or, que cada vegada té millors equips perquè existeix l’opció real de pujar. A Lugo ho sabien, tenen el cànon pagat i han intentat fer el màxim esforç possible per aconseguir l’ascens. Estic molt content perquè aquí són molt optimistes de ser ACB.

Amb Salva Arco?

Sí, l’estiu passat vaig signar per dues temporades, independentment de la categoria, així que si ells poden, jo també.

Com valora la seva temporada individual?

Lugo em va acollir molt bé, m’hi sento còmode, respectat i amb galons dins l’equip. A la primera volta feia gairebé quinze punts de mitjana i em sentia molt a gust. A la segona part, quan un altre jugador està més encertat has de saber jugar per ell. La meva prioritat no era fer bons números, sinó que l’equip gua-nyés i pugés.

En la seva darrera experiència ACB, a Tenerife, ho va fer bé. Té una espina clavada per no haver-hi estat els últims anys?

No tenia cap espinada clavada. He jugat quatre anys a l’ACB i és cert que l’any de Tenerife vaig fer bons partits. Després vaig tenir algunes ofertes i oportunitats per tornar-hi, però amb un rol secundari que no em compensava. Vaig triar Lugo perquè era un club ambiciós i on em podia sentir important. Ara tinc el premi de tornar i em trobo bé físicament, tot i que a mesura que passen els anys t’has de cuidar més. Tinc ganes de tornar, de mantenir el rendiment de fa tres anys a Tenerife i ajudar l’equip a mantenir-se.

I quin altre equip creu que els acompanyarà a l’ACB?

Si em preguntessis qui vull que pugi, diria el Manresa, perquè li tinc molta estima. Hi he jugat en moltes etapes, des de categories inferiors fins a l’ACB. Però la LEB està molt competida i els play-off són un món diferent respecte de la lliga regular. El Manresa ho haurà de fer molt bé per aconseguir aquest objectiu.

Quina és la clau als play-off?

Hi ha molts factors que influeixen. Un de principal és arribar bé, tant físicament com mentalment, perquè la lliga regular és molt llarga. I tenir jugadors que coneguin la lliga, que hagin jugat play-offs i que sàpiguen gestionar els nervis i la pressió. I també l’ambient que es viu al pavelló.

Aleshores, el factor Congost pot ser determinant?

Després del partit de lliga a Manresa vaig dir als meus companys que poques vegades, o gairebé mai, havia vist l’ambient que hi havia. No hi va ser els dos anys que jo vaig ser a Manresa a l’ACB. Això impacta molt als rivals. Estic segur que si els rivals es troben aquest ambient, guanyaran molt pocs partits a Manresa. L’afició ha de tenir clar que pot ser un factor important perquè l’ICL pugui fer uns bons play-off. I els animo a ser al costat de l’equip perquè el premi de l’ascens en un play-off és molt bonic. I la recompensa de tornar a l’ACB se la mereixen.

Com veu l’ICL?

Potser el fet de tenir massa jugadors que no coneixen la lliga et fa pagar un peatge. És important tenir jugadors amb experiència a la lliga, i això els ha passat factura, com la lesió de Gintvainis en un moment important de la temporada. Però són a temps d’acabar la lliga bé. Ara és el moment de la veritat i que jugadors importants, com Nacho Martín, Trias, Muñoz o Costa, facin un pas endavant.

I com ha vist la trajectòria de l’equip les últimes temporades. El descens a la LEB pot ajudar a una reconstrucció?

Ho he vist des de fora i des de dins, i els últims anys a l’ACB s’estava perdent la identitat perquè es fitxaven molts jugadors de fora. A casa o a prop, a Catalunya, hi ha jugadors de bon nivell per ser a l’equip. El camí triat ha estat el més correcte: baixar a la LEB Or, fer neteja, que tot es regeneri, que el club agafi aire i que l’afició torni a sentir-se part important del club. I, sobretot, que la gent torni a saber què és guanyar molts partits. I, a partir d’aquí, no tornar a cometre els errors del passat.

Amb 33 anys, li queda molta corda? Es veu tornant a casa?

A la meva edat no mires més enllà. Estic centrat en la temporada que ve, en preparar-me a l’estiu. I quan arribi el següent ja miraré com em trobo i si tinc forces. Tinc moltes inquietuds relacionades amb la carrera que he estudiat i no asseguro res.

Quin és el seu futur?

Encara no m’ho he plantejat. Aquest any acabo el grau de màrqueting i estudis de mercat, un tema que m’agrada molt. M’agradaria que el meu futur fora del bàsquet estigués lligat amb el màrqueting i l’esport.