El primer fitxatge de l'ICL Manresa per a aquesta temporada de descens a la LEB Or va ser tota una declaració d'intencions: aterrava al Nou Congost el vigent MVP de la competició, Jordi Trias, que s'havia mostrat imparable al Barça B. El joc del conjunt manresà giraria al voltant del gironí, més hàbil i ràpid que la majoria de les seves parelles de ball en la posició de 5. Al seu costat, un intimidador com Jordan Sakho, un ala-pivot físic com Ashley Hamilton i un 4 que obria la pista com Javi Mugica, que després va deixar pas a Nacho Martín, la cirereta del pastís. Una bateria d'interiors complementaris i de gran nivell: si rendeixen bé, l'equip és imparable. Però quan no han estat bé, han patit, sobretot per aturar oponents més alts i més forts, com diumenge amb els dos cincs del Corunya, Eduardo Hernández Sonseca i Sergio Olmos.

En el primer partit de l'eliminatòria de quarts, Sonseca (2,12 metres d'alçada) va anotar 11 punts i va agafar 7 rebots en 24 minuts, amb només quatre tirs de camp intentats. I Olmos (2,13 m) es va quedar sense anotar en 11 minuts, amb 0/4 en tirs de dos.

El segon duel de la sèrie, però, va ser diferent: Olmos va anotar 10 punts en els primers tres minuts de partit, i va acabar sumant-ne 15 en menys de 10 minuts. I quan va ser eliminat per faltes, Sonseca va agafar el relleu: 15 punts i 12 rebots. A més, als dos s'hi va sumar un Dmitry Flis molt encertat: 17 punts per a l'exmanresà en 31 minuts.

Ocampo ho analitza

«Per dins ens han castigat molt amb Olmos, Flis i Sonseca», va admetre Diego Ocampo diumenge. «Divendres els vam defensar bé. Avui, en comptes de rebre lluny, han treballat per rebre a prop. Han aconseguit cistelles fàcils amb Sonseca. Molts tirs interiors. Falta treball previ», va destacar l'entrenador de l'ICL Manresa. Tant Olmos com Sonseca van viure a la pintura manresana i els seus companys els van saber trobar: en alguna ocasió, fins i tot van rebre la pilota des d'un servei de banda. Massa facilitats.

L'ICL es va mostrar incapaç de frenar les dues torres rivals, que també intimidaven en defensa a més de dominar en atac. Jordi Trias, per exemple, va allunyar-se del cèrcol, va intentar molts tirs de mitja distància i va acabar anotant només 6 punts amb un 2/10 en tirs de dos. I Nacho Martín, que va tenir problemes amb la defensa interior de Flis, també va jugar més per fora que per dins, amb mals percentatges de tir: 1/9 en llançaments de dos i 0/4 en triples.

Sonseca i Olmos van ser els últims botxins d'alçada d'un ICL que aquesta temporada ha patit molt quan davant ha tingut jugadors molt alt i forts, tot i que jugadors de menys alçada però molt físics també han estat un malson per als manresans.

Fran Guerra, doble executor

El primer avís seriós de la manca de contundència interior de l'ICL davant pivots molt alts el va donar Fran Guerra. El pivot canari del Melilla va ser el botxí de l'ICL en la segona jornada: 15 punts i 11 rebots. I al seu costat també va destacar el senegalès Mamadou Samb, amb 11 punts i 9 rebots.

I Guerra també va repetir a la segona volta, amb una actuació superba al Nou Congost. Com que l'ICL sabia que el pivot era molt perillós, va parar especial atenció a la seva defensa. I això va fer que Guerra, molt hàbil amb la pilota a les mans, es fes un fart d'assistir els seus companys a més d'anotar. Al final, va acabar amb 13 punts, 6 rebots i 9 assistències, i va certificar el triomf del Melilla a la capital del Bages.

No només les torres han creat problemes a l'ICL. A Ourense, per exemple, el versàtil Dan Trist (2,08 metres) també va ser difícil d'aturar: va acabar signant 18 punts i 8 rebots en la desfeta de l'ICL. Com també ho ha estat l'ucraïnès Volodymyr Gerun amb el Barça B o Mirza Bulic, del Sammic.

Els pivots del Breogán

El campió de la lliga regular, i vencedor també de la Copa de la Princesa, el Breogán, tenia segurament la millor plantilla de la competició. I això també inclou els millors pivots: l'exmanresà Guille Rubio, el bosnià Emir Sulejmanovic, el brasiler Leonardo Demetrio i el nord-amercià Matt Stainbrook. De tots ells, els dos primers han estat botxins de l'ICL.

Sulejmanovic va liderar el triomf del Breogán a Lugo en la primera volta, amb 16 punts i 11 rebots. Al final, el bosnià ha estat el segon jugador més valorat de l'equip, darrere de Stainbrook, i està acabant la temporada a l'ACB amb el Fuenlabrada, el club que el va cedir a Lugo aquest curs. I en la final de la Copa de la Princesa, el malson per a l'ICL va ser Guille Rubio. L'exmanresà va fer molta feina fosca i, tot i que no va ser el màxim anotador (ho va ser Ricardo Uriz amb 23 punts), es va convertir en l'MVP: 27 de valoració amb 12 punts i 5 rebots.

Els ala-pivots durs

Guille Rubio encarna el rol de pivot baix però dur que també ha fet mal a l'ICL aquesta temporada, com Evan Yates, del Clavijo: el nord-americà, que juga d'ala-pivot tot i que no fa dos metres, va signar 16 punts i 9 rebots en la der-rota manresana a Logronyo.

Jugadors de menys alçada però molt físics, com Rubio o Yates, també han estat difícils d'aturar per als manresans. Va passar a Oviedo quan l'exmanresà Romaric Belemene va passar a jugar d'ala-pivot (19 punts). I també va ser el cas de Sergio de la Fuente en els dos duels amb el Valladolid: 15 punts i 14 rebots al Pisuerga, i 16 punts i 8 rebots a Manresa. Per tant, per avançar i continuar viu als play-off, cal que l'ICL trobi més duresa en el joc interior.