El Bàsquet Manresa té les set de la tarda com a horari oficial dels partits a casa. Segons el club, des de l'etapa a l'ACB, quan s'ha de jugar diumenge al migdia, l'assistència hi és més escassa. Aleshores, els partits eren a les 12.30 hores. Ahir, la cita per repetir el ritual de divendres a la nit era mitja hora abans. Una pantalla encarada cap a la banda de davant de preferència per oferir als aficionats què succeïa a 827 quilòmetres de distància. Melilla fa de mal anar-hi, però no és la ciutat de la LEB més llunyana de la capital del Bages. Ho és la Corunya, on es va haver de viatjar per al primer play-off, amb 857 en línia recta.

La pluja que amenaçava la ciutat no va fer quedar-se la gent a casa. Alguns, fins i tot, comentaven que «si hagués fet sol potser encara hauria sortit en bicicleta». El clima humit de les darreres setmanes, en aquest aspecte, ajudava que la parròquia, o part d'ella, no hagués marxat de cap de setmana a fora. I des de força estona abans ja hi havia animació a l'interior del pavelló i a fora. Els minuts previs es van amenitzar amb imatges del darrer ascens, a Huelva, com si fos un exorcisme del que havia de passar. La Grada d'Animació no parava a la zona més propera a la pista i la pilota va anar enlaire al pavelló melillenc.

I va caure el xàfec que no havia caigut a l'exterior. El 12-0 de parcial va sorprendre molta gent entrant al pavelló. És molt manresà això d'arribar deu minuts tard als partits. Ahir no podia faltar. «Venia amb el cotxe, he vist que ens n'havien cardat dotze i ja volia girar cua», exclamava un aficionat. Però encara faltava molt. La veu dels televisius Robirosa i Solozábal ho recordava, i tothom tenia l'esperança que, tot i el mal inici, aquell seria el dia.

Esperança efímera i escassa

Però els triples del Melilla van fer desesperar molt la gent. Cada acció positiva de l'ICL era saludada amb aplaudiments. Al principi, qualsevol cosa, fins i tot quan els nord-africans perdien una pilota. Però els llançaments de tres eren un punyal. I va arribar el descans i el refrigeri amb vuit punts de dèficit que semblaven una munta-nya difícil d'escalar.

A la segona part les coses van canviar a partir de dos tirs lliures anotats per Sakho. El congolès n'havia errat dos al principi i els dos de consecutius que va anotar al tercer quart van ser com un se-nyal d'inici d'una nova batalla. Amb un triple posterior de Costa, la gent va embogir. L'equip, fent un mal partit, era a quatre punts, i ara sí, es veia l'ascens a tocar. Va ser el millor moment del migdia. Però es va acabar aviat. Els punts de Dani Rodríguez i les pèrdues de Trias en les passades en el darrer període van provocar una altra acció molt manresana: aixecar-se del seient i que hi hagués una desbandada dos minuts abans del final. Demà hi tornaran, i aquest cop s'hi han de quedar fins al final. Serà el senyal que la cosa acabarà millor que ahir.