El factor Congost dictarà sentència. L'ICL Manresa es jugarà l'ascens a l'ACB a la seva pista, demà dimarts al vespre (20.30 h), en el cinquè i definitiu partit de la final. Un desenllaç de la competició que segurament tothom hauria signat quan va començar la temporada: tenir a la mà, i jugant a casa, la possibilitat de tornar a la màxima categoria. Però veient com havia començat la final, amb un 2-0 favorable, haver deixat escapar dues oportunitats es pot lamentar. Sobretot va ser clau perdre divendres, en un partit més igualat. Ahir, el Melilla tenia molta més confiança i va quedar clar en el seu encert i en el seu gran inici de partit, que va marcar el desenllaç final del matx.

El partit començava de la pitjor manera possible per a l'ICL: parcial de 12-0 en poc més de tres minuts. No sortia res en atac, amb un Gintvainis com a director d'orquestra, i la defensa feia aigües. Ocampo corregia errors sobre la marxa i aturava el partit després d'haver rebut cistelles de tots els colors i de tres pilotes perdudes. Males notícies.

Els triples lideren la reacció

Nacho Martín posava fi a la sequera. En l'ataca següent, Gintvainis anotava un triple que feia esclatar la banqueta manresana, molt activa. I un altre triple, aquest cop de Nacho Martín, reduïa la distància al marcador i ajudava a digerir el mal tràngol inicial (12-8).

Tots els triples que no havien entrat a l'inici del tercer partit entraven ahir. Lluís Costa se sumava al recital exterior i Nacho Martín, amb 7 dels primers 13 punts, liderava l'atac (17-13). Però superat i minimitzat el primer ensurt, l'ICL veia com el Melilla tornava a obrir una escletxa, aprofitant les errades manresanes des del tir lliure (22-13). Per sort, Costa seguia amb el canell calent i anotava un altre triple. Però dues faltes seguides de Jou portaven Servera al tir lliure: el jove gironí es guanyava una esbroncada d'Ocampo però es redimia amb el triple sobre la botzina final de quart (26-21). Un 5/8 en triples sostenia l'ICL.

L'encert es mantenia a l'inici del segon quart, amb una cistella d'un entonadíssim Costa i la rèplica d'un Kapelan per als locals, que trobaven a faltar el seu base titular, Dani Rodríguez, tocat a la cuixa dreta i que escalfava darrere la banqueta.

Els ànims també s'escalfaven amb un seguit de faltes en contra del Melilla que els jugadors locals protestaven. Com a conseqüència, es guanyaven una tècnica, però l'ICL només aprofitava un dels tres tirs lliures que tenia (32-27). I el Melilla responia amb un triple d'Almazán celebrat pel seu entrenador amb el puny enlaire.

De la remuntada a l'escapada

Dues esmaixades seguides, de Lundberg i de Sakho, situaven l'ICL trepitjant els talons del Melilla (35-33). L'avantatge ja era mínim per als locals, que seguien molt encertats des de fora. Però ni el seu recital de triples ni una antiesportiva de Martín els serien per tenir gaires alegries (40-37).

Els manresans semblava que tenien el rival a ratlla, fins i tot semblava que si allargaven una mica el seu bon moment, es podia posar al davant. Però Samb despertava en el tram final de quart per fer més gran l'escletxa amb l'ajuda de Kapelan, que anotava el novè triple del Melilla al primer temps (de 13 intents). El pivot senegalès arribava al descans amb 13 punts i s'erigia en el gran perill dels locals (49-41).

L'encert exterior cedia el protagonisme als pivots a l'inici de la segona meitat, amb Nacho Martín, de nou molt entonat i amb Fran Guerra, que es queixava d'una reblincada al turmell esquerre, assumint tirs per part local i anotant un 2+1 d'esquena a cistella molt celebrat (56-47). També anotava una cistella de malabarista Trias, mentre Guerra percutia dins la pintura manresana.

L'ICL sempre tenia resposta per a les cistelles locals, com un triple d'Allen després del que havia clavat el pèl-roig de Duran, però sempre anava a remolc. No aconseguia la iniciativa en el joc ni tampoc la calma necessària per canviar la dinàmica. I el públic local ho celebrava fent l'onada a la grada just abans del màxim avantatge fins aleshores (63-52).

Sobreviure al mal moment

L'ICL intentava enfortir la seva defensa i Álvaro Muñoz es jugava dos atacs seguits amb valentia: anotava en el primer i forçava una falta en el segon, encara que només anotava un tir lliure (63-55). L'equip mostrava caràcter i Ocampo aplaudia els jugadors quan se li acostaven per escoltar les seves instruccions durant un temps mort. Una aturada tècnica que donava aire a l'equip.

Els manresans seguien fallant massa tirs lliures i deixaven massa forat en defensa, però la seva capacitat de sacrifici els portava a tancar el tercer quart amb un desavantatge que convidava a l'optimisme i es corregien de manera definitiva els errors (65-61). Ser quatre punts per sota, veient la confiança del conjunt local, semblava un mal menor.

I tres faltes personals del Melilla en el primer minut del darrer període situava els manresans molt a prop del bonus. Era important carregar el rival de faltes, tot i el desencert fins aleshores en els tirs lliures (11/19): ho intentava, sobretot, Gintvainis, defensat pel perillós Kapelan, el gran malson dels d'Ocampo en la final.

Sakho es fa gran

El jugador més fiable de l'ICL des del tir lliure era un Jordan Sakho que engrandia la seva figura dins la pintura, intimidava Guerra i agafava rebots vitals en atac per les errades dels seus companys. El congolès estava on fire i els locals li buscaven les pessigolles. Per sort, una picabaralla després d'una pilota que es perdia per la línia de fons no anava a més. I, tot seguit, Nacho Martín provocava la quarta falta de Guerra (67-64).

Martín també veia com li assenyalaven la quarta i tornava a pista un Sakho a qui li xiulaven una antiesportiva. Una acció que no desconcentrava els manresans, de nou en òrbita amb un triple de Costa (69-67). Accions de mèrit que castigava Dani Rodríguez per part local: 4 cistelles seguides del català eren un torpede a la línia de flotació de les esperances de triomf de l'ICL (77-70).

Desencert i desconcert

Una bona defensa manresana quan faltaven poc més de dos minuts i mig per acabar donava una petita esperança. Però l'equip fallava quatre tirs seguits que dilapidaven les seves opcions de victòria. Cap dels dos equips aconseguia anotar i el temps corria a favor del Melilla, mentre la banqueta de l'ICL mirava al parquet amb cares de resignació (79-70).

Els últims tirs manresans, a la desesperada, només servien per empitjorar percentatges i augmentar l'alegria de la parròquia local, que celebrava amb efusivitat un triomf que allarga la final. El desenllaç, demà, a Manresa, on el factor Congost s'ha de notar. Ho va fer en els dos primers partits i, per aconseguir l'ascens, s'haurà de repetir. El suport de l'afició serà vital.