Franz Kafka va escriure en només 20 dies una obra que ha passat a la història de la literatura: La metamorfosi. I Diego Ocampo, 103 anys després, ha trigat poc més del doble de temps a escriure la metamorfosi de l'escriure ICL Manresa El tècnic gallec va aterrar a la capital del Bages el 30 d'abril i el 12 de juny va culminar la seva obra certificant l'ascens de l'equip a l'ACB: 44 dies de transformació.

Tornar a gaudir

La primera missió d'Ocampo va ser aixecar l'ànim d'un equip i d'una afició que afrontaven els play-off amb dubtes. Dues derrotes seguides al final de la lliga regular i les declaracions d'Aleix Duran després de perdre amb el Lleida, en què demanava més suport de la grada, van provocar la destitució del tècnic terrassenc. «Volem donar el nostre màxim i que qui vingui s'ho passi bé veient l'equip», va dir Ocampo.

El tècnic sabia que per millorar l'estat d'ànim de la grada havia de començar pel vestidor. «Vull fer vibrar els jugadors per fer vibrar la gent que ens vulgui venir a veure. Hem d'emocionar-nos i passar-nos-ho bé», explicava com a declaració d'intencions durant la presentació. Quatre dies després, abans del debut a la banqueta del Nou Congost, Ocampo explicava com afrontava el repte: «S'ha de gaudir. Si depèn de mi, que els play-off no acabin mai. És un moment molt divertit». Ocampo, amb el seu discurs, es va guanyar l'afició i el vestidor.

El paper del públic

«Cada cop que surto a la pista se'm posa la pell de gallina». El primer cop que Ocampo va trepitjar el parquet per dirigir un partit, el públic el va rebre amb aplaudiments, que el gallec va retornar. Un ritual que s'ha repetit des d'aleshores. El públic havia acabat la temporada regular desencisat però a l'inici dels play-off va fer foc nou.

El factor Congost era vital i Ocampo ho sabia. «L'energia fluïa del públic a la grada i de la grada al públic», destacava després de dos partits. I en plena ratxa positiva després de capgirar l'1-2 en contra amb el Corunya, Ocampo explicava com l'equip havia superat els mals moments: «A casa, quan perds de deu, sembla que guanyis de deu».

Recuperar la confiança

A més de tenir el suport del públic, l'equip va fer un pas endavant en confiança. «És absurd que arribi jo i, perquè sóc molt llest, ho canviï tot», va dir Ocampo només arribar. Sabia que no tenia temps per fer experiments. «Hem d'aprofitar-nos dels jugadors. Són bons, l'equip és bo. Tinc una gran confiança en ells».

Amb un 1-2 en contra a la Corunya, sense marge de maniobra, l'equip va viure una situació límit que, un cop superada, va augmentar l'autoestima. L'ICL va agafar velocitat de creuer i guanyar tots els finals igualats: «Hem buscat aquesta sort i això és cosa dels jugadors, que tenen confiança que ho faran bé».

I amb la confiança va arribar també la valentia. «Hem de jugar a guanyar, amb valentia i intenció», ha reclamat sempre Ocampo. «És el moment de ser valents, de córrer quan hem de córrer, de llançar quam hem de llançar. Tots junts i amb valentia».

L'equip li va fer cas, com es va demostrar dimarts, en el cinquè i definitiu partit de la sèrie. «A la vida i al bàsquet s'ha d'anar a totes, no es pot especular», va resumir al final Ocampo.

Gestió d'emocions

Amb l'equip guanyant confiança, també va arribar la capacitat per no desfermar l'eufòria si es guanyava o per no ensorrar-se si es perdia. «Hem de gestionar bé les emocions», ha repetit contínuament Ocampo. I l'equip ho va fer bé el primer dia, amb el Corunya, però en el següent partit es va distreure. «Hem perdut el control de les emocions per protestar l'arbitratge». A més d'estar pendent de molts factors, l'equip s'autogflagel·lava massa. «Ens ha afectat perdre, però no pot fer-ho fins al punt d'autodestruir-nos. Tenim jugadors molt responsables i a vegades es castiguen massa».

Compromís

El vestidor es castigava mentalment pel que feia malament i ho sumava al desgast físic de la temporada. Gintvainis tenia el turmell dret ressentit, Hamilton sabia que s'hauria d'operar del canell esquerre al final del curs, Nacho Martín també tenia un peu tocat, i Guillem Jou s'estava recuperant d'una lesió en un peu. «Comprometre's vol dir estar disposat a pagar tot el preu que faci faltar per aconseguir una cosa. Veig que molts jugadors sacrifiquen la seva salut per entrenar-se i competir», va definir l'entrenador. I a mesura que passaven els dies veia que aquest compromís existia. De fet, dies més tard va verbalitzar una frase que va causar furor: «La clau no és implicar-se, és comprometre's. És com l'exemple del plat d'ous amb xoriço: el porc està compromès i la gallina només implicada. És vital el compromís, com el porc».

Capacitat de millora

Un dels punts bàsics de la filosofia d'Ocampo diu que no s'ha de mirar només el resultat, sinó també estar pendent del camí que es fa per aconseguir-lo. «La meva idea és no pensar tant en guanyar, ni celebrar res, sinó centrar-nos a jugar millor», va dir Ocampo després de salvar el match-ball a la Corunya, als quarts. I dos dies després afegia: «No crec en genialitats, crec en jugar bé».

Els rols de l'equip

Per pujar a l'ACB, l'ICL necessitava la participació dels deu jugadors del primer equip. Cada esforç i cada granet de sorra comptava. I Ocampo ha aconseguit que tothom sumés: Hamilton va entendre el seu rol de suplent, Sakho va guanyar confiança per ser intimidador, Allen es va mostrar menys tímid, Lundberg va assumir galons i els veterans no es van amagar. Els jugadors s'han pogut expressar i Ocampo ha buscat fórmules perquè se sentissin còmodes, com evitar que Trias defensés les torres rivals. El tècnic no ha fet grans modificacions tàctiques, només ha canviat aspectes «per generar seguretat i confiança a l'equip».

Regularitat

Amb la confiança ha arribat el rendiment sostingut d'un equip que va guanyar set partits seguits, i que ho va fer gràcies a la seva capacitat per minimitzar i recuperar-se dels mals moments. I sobretot, ha cregut en el que feia. «Hem de fer bandera dels valors del Manresa, de gent com Creus, Laviña o Rafa Martínez», deia Ocampo dimarts. «S'ha de lluitar, jugar bé i jugar per a la gent». Quan l'equip no ha abaixat els braços i ha tingut un esforç sostingut, han arribat els resultats. Aquest és el camí.