Quan només tenia 13 anys, el petit Miquel Màrquez (Berga, 1945) pujava esbufegant les costerudes escales de Queralt carregat amb vint-i-cinc quilos de sucre a l'esquena. Així estalviava els diners que el senyor Espelt, amo del restaurant del santuari queraltí a la dècada dels 50, li donava perquè pugés els sacs agafant un taxi. Amb aquests cèntims obtinguts amb una estratègia sense malícia ajudava la família. A casa s'havien de pujar cinc fills en una època de moltes estretors. El Miquel vivia a la casa del carrer de Castellar del Riu on havia nascut. El seu pare, Cristóbal Màrquez, treballava a la mina. Completava el jornal anant al bosc a collir bolets. N'omplia coves. Fou un referent per al jove i li va transmetre que no havia d'escatimar esforços pel país que l'havia acollit procedent d'Andalusia.

Miquel Màrquez duia la cuina a la sang. El gestor del restaurant de Queralt el va traspassar als pares de la seva futura esposa, Montserrat Sala, al principi de la dècada dels 60.

Ell va ser autodidacte, va aprendre a cuinar amb moltes ganes fent d'ajudant a recer de la Verge berguedana i del que va ser-ne capellà custodi més de tres dècades, mossèn Josep Maria Ballarín. Fins que en va assumir les regnes quan només tenia 18 anys. No va ser fins al 1971 que van deixar-li, tot i que en van tenir cura encara uns anys més els sogres. Fa quaranta-dos anys, de bracet amb la seva esposa, companya fidel i aliada indispensable per afrontar la gran aventura de les seves vides, van decidir obrir el restaurant Sala, al número 27 del passeig de la Pau de Berga. Començava així la història d'un referent gastronòmic al Berguedà que ha projectat la cuina i els productes de la comarca arreu en una tasca impagable. Berga Comercial li va reconèixer amb el premi d'honor dels guardons Bergistània, l'any 2010. Aquest ha estat un dels molts reconeixements que ha rebut premiant una tasca que també ha divulgat en diferents llibres. El cuiner ha sabut convertir els productes més humils en exquisideses que confirmen que la cuina és un art. La seva creació més reconeguda, la que s'ha convertit en el segell d'identitat, és haver elevat els populars i humils bolets a la categoria de delicadeses.

En Miquel és un self- made man i ha aconseguit amb esforç i tenacitat fer-se un lloc en l'exclusiu món de la gastronomia de qualitat lluny dels focus mediàtics de Barcelona. Malgrat això, no ha deixat mai de recordar els seus humils orígens, sempre tocant de peus a terra, fent el que li agrada fer: cuinar mantenint una curiositat insaciable i tossuda. Ara, als 67 anys i delicat de salut, ha arribat l'hora del relleu. La xica de la casa, la Isabel, que ja té 36 anys, és la nova cap de cuina de cal Sala. Als 16 anys ja hi ajudava els caps de setmana. Es va especialitzar en les postres. Ha fet estades a cuines reconegudes com la de Jordi Parramon, Carme Ruscalleda i els germans Roca. De tornada al passeig de la Pau i amb noves idees i coneixements, va renovar la carta dolça. Des d'aleshores ençà, filla i pare han compartit moltes hores a la cuina formant un tàndem ben avingut. "La meva Isabel -diu en Miquel- és com una llavor que amb el temps, la humitat i la saó que li hem donat a casa ha germinat molt bé". Ell sap que la jove ha de marcar el seu propi estil a la cuina i que ho farà amb una bona base, reivindicant el ric patrimoni gastronòmic popular però posat al dia a través dels productes de proximitat i temporada, com els bolets, és clar. Però ser la filla d'en Miquel Màrquez encara pesa molt. "Sempre serè la filla de...", diu la jove somrient.

De moment la Isabel lidera els primers passos que fa la família per reiventar-se en uns temps de crisi. Els divendres i dissabtes s'hi pot sopar per 25 euros. És una manera de fer accessible la seva cuina. Una altra línia de negoci que han posat en marxa és la de fer menjars preparats sense colorants ni conservants. Els venen a diferents establiments de Berga, Puigcerdà, Barcelona i Santa Perpetua de Mogoda. Al restaurant no disposen de prou espai per dedicar-se a fer banquets o càterings com fan altres establiments d'aquest nivell per generar uns ingressos que els permetin pagar-se l'elevat cost que té la cuina creativa. I diuen que els funciona. Els Màrquez comparteixen un gen propi al seu ADN: el de l'amor per la cuina. "La Isabel en gaudeix", diu el pare. La filla creu que "és molt perseverant, té molta estimació pels productes, no para mai de pensar com cuinar-los, s'estima molt aquest món". I ja comença a pujar fort una nova generació. La del petit Miquel, de 7 anys, el fill gran de la Isabel. "És un nen que si els perds, segur que és a la cuina, s'hi entusiasma" com ella, com l'avi. El Miquel ja no puja carregat amb sucre a Queralt però manté viva la il·lusió per la cuina que l'ha convertit en un dels grans xefs del país.