En acabar l´entrevista, Rosendo Codina Sinca, xofer de camions retirat, em va demanar que, en aquest article, no publiqués quina edat té. Segons assegura, sembla més jove del que és i vol que els qui el coneixen ho segueixin pensant. Certament, tants anys de treball l´han fet cepat com un roure. El que sí que em va autoritzar a publicar és que va néixer a Navàs i que va començar a treballar al seu poble com a ajudant de conductor de camions a la serradora de Francisco Estruch quan tot just havia complert tretze anys. «Aleshores carregàvem la fusta al coll. De vegades em sortia sang per sobre la camisa. Era molt dura, la vida, abans!», relata tocant-se l´espatlla dreta.

Uns anys després, quan es va treure el carnet de conduir, va marxar a Peguera per treballar per a una empresa que desemboscava els camins i les muntanyes de la zona i en feia fusta. «El camió, un deu rodes, llavors el portava jo. Sempre baixava per aquells camins amb la porta oberta, perquè si s´espatllaven els frens podia saltar del camió en marxa abans que s´estimbés», recorda Codina.

En Rosendo va treballar en el món de la fusta uns anys més. Quan va plegar, Carbones Pedraforca, que explotava els jaciments de carbó de Saldes, el va contractar per transportar el material amb camió del Berguedà fins a la central de l´empresa, a Badalona. «Llavors treballava molt i passava més son que un galgo», explica. Al cap d´un temps, Codina va començar a fer una altra ruta. «Vaig ser el primer camioner de l´empresa que va descarregar carbó a la central tèrmica de Cercs», rememora.

Cada vegada que recorre tranquil·lament amb cotxe els camins i les carreteres per on al llarg de més de trenta anys va trescar amb el camió, Codina es pregunta incrèdul: «passàvem per aquí amb els camions i les màquines? A l´hivern hi havia gel i neu, però mai no hi va haver cap accident». Malgrat tot, aquest treball, segons Codina, no era tan dur com els que havia hagut de fer abans.

«M´apreciaven molt, a Carbones Pedraforca», recorda. De fet, en gairebé cada diada de Santa Bàrbara, patrona de la mineria, l´empresa va entregar a Codina escuts i guar-dons per agrair-li «la constància i l´esforç» a la feina. Sempre va sentir-se a gust treballant per a Carbones Pedraforca, on feia una jornada laboral «molt llarga», de dilluns a dissabte.

Mentre va ser empleat de Carbones Pedraforca, en Rosendo no va demanar mai la baixa per malaltia i no va fer mai vacances. «Tothom em deia: ´descansa uns dies i vés a buscar bolets o a caçar´, però jo no en vaig voler fer mai, de vacances».

Els anys de la mili

Mentre va treballar, en Rosendo gairebé no va marxar mai de vacances. L´únic parèntesi en la seva vida laboral va ser quan va anar a fer la mili a Barcelona, a les oficines militars que hi havia a l´edifici del número 72 del carrer de Tarragona. Com que era conductor de camions, els oficials li van assignar el càrrec de xofer, «una posició privilegiada», explica, «perquè quan vam anar a fer maniobres a Valladolid els pobres soldats havien de córrer sota el sol carregats d´armes i eines, mentre que la resta de conductors i jo ens banyàvem a la piscina».

Al cap d´uns mesos, en Rosendo va treballar a les oficines d´un oficial d´alt rang. Allà, entre altres tasques, havia d´anar a buscar cada dia el diari i un paquet de tabac al quiosc per al comandant, productes de neteja a l´economat per a la dona del comandant i cosmètics per a les filles del comandant.

El dissabte 12 de juliol passat, en Rosendo Codina va ser guardonat a la sala d´actes del consistori berguedà amb el volant d´or de la festa de Sant Cristòfol, que reconeix la trajectòria professional dels xofers de la comarca. Els volants d´argent van ser per a Josep Maria Corominas Puig i Emili Sánchez Monroy.