Un grup d'escolars perfectament uniformats, formen una rotllana al voltant del seu guia.Els explica que aquella porta tancada que tenen davant,en el seu dia va ser una oficina de la desapareguda Caixa de Manresa. La de Cal Vidal va ser la primera que va obrir fora de la comarca del Bages. Avui no hi ha oficina, ni Caixa de Manresa existeix i la presència d'escolars és la única mostra d'animació al carrer de la no fa gaires anys dinàmica colònia. Actualment, el museu és la referència d'un nucli fabril que ha estat escenari de rodatges de pel·lícules igual que d'altres colònies i que malda per mantenir el patrimoni, per divulgar-ho i donar-li vida. Pel museu hi solen passar entre 15.000 i 20.000 visitants anuals i és un dels pals de pallers de l´oferta museística berguedana.

Hi ha molta gent que treballa i ha treballat per dinamitzar les colònies. De fet, hi ha nuclis que fan goig. Probablement l´exemple més clar- amb el permís de Viladomiu Nou- sigui el de l´Ametlla de Merola amb un teixit associatiu i cultural molt potent i actiud. La llum de la tarda fa més alegres uns carrers estrets amb habitatges pintants de blanc i amb zones ajardinades que conviden a descobrir-ne els secrets. Un gat tigrat de pèl curt juga a fet i amagar a la plaça de l'Església, davant del centre cultural i gastronòmic Logos, una iniciativa que ha esdevingut un motor cultural.

Tanmateix, sortir de l´Ametlla de Merola i aterrar a la veïna colònia de Cal Riera és com haver-ho fet en una altra galàxia. Hom té la sensació d´haver fet un viatge en el temps davant de la omnipresent i alhora inquietant imatge de desenes de pisos i pisos abandonats, testimonis de la seva inexorable decadència. O cauen a trossos o ho van camí de fer-ho envoltats de tanques de ferro amb portes tapiades, esbarzers i vegetació diversa que colonitza amb voracitat voreres i teulades. Aquest és un univers presidit per la decrepitud. Als 64 residents censats a Cal Riera- que viuen a d´altres blocs en pisos normals- se´ls ha de reconèixer, com a mínim, una gran capacitat de resistència per sobreviure en un entorn tant depriment.

Un altre monument a l´abandonament postindustrial de la comarca és l´antiga fàbrica de cal Rosal. El que va ser un dels centres productius més importants del tèxtil al Berguedà s´ensorra a càmera lenta des de fa dues dècades com si aquest fos el seu ineludible destí a la vista que ningú hi posa aturador.

El tèxtil va ser un dels pilars del sector industrial del Berguedà fins ben avançat el segle XX, juntament amb la mineria del carbó. Si el 2013, es calculava que a les colonies berguedanes hi vivien 3.501 ara en són 3.277 persones s´hi si compta cal Bassacs que forma part del nucli urbà de Gironella. A l´època daurada del sector n´hi vivien el doble.

Ja fa anys que el soroll dels telers del Llobregat es va apagar. D´aquell passat en queda un eco, el del patrimoni que s´ha salvat, el de la gent que hi dóna vida i que hi veu oportunitats. Però també unes notes amargues per les incògnites d´un present que presagia un futur tan incert com imprevisible.