«Fer ballar el gegant vell de la Patum va ser apoteòsic, em saltaven les llàgrimes»

Com va ser que es fes mosso d’esquadra?

Estava a Lleida i el marit d’una cosina meva ho era. Jo no n’havia sentit a parlar mai. El 1991 els mossos no tenien competències i només n’hi havia a Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Aleshores hi havia una promoció per entrar-hi. No em feia gaire gràcia però em van insistir. Em vaig presentar a les proves i vaig aprovar. Em pensava que aleshores ja em donaven la placa, una pistola i començava a treballar [riu]. Quan em van dir que dir que havia d’anar nou mesos a l’Escola de Policia de Mollet vaig dir que ni hablar: hi renuncio.

Ah sí?

L’hi juro [somriu]. Sort dels companys de feina que em van dir que no fos burro, que era una plaça de funcionari, que estaria bé, al Creaf tenia un contracte en pràctiques i pagaven una misèria. Però mai havia tingut la vocació de ser policia. Fins al dia abans d’entrar a l’escola encara treballava al Creaf. L’endemà vaig agafar el cotxe i em vaig presentar a l’Escola de Policia de Mollet.

I fins avui.

Ara no ho canviaria per res.

Per què va voler ser policia?

[Riu] Per quedar bé hauria de dir que va ser vocacional però la veritat és que va ser accidental. També és cert que un cop dins em va canviar la perspectiva. Vaig gaudir molt, no teníem cap tipus de competències, eren de la Guàrdia Civil, no teníem trànsit, treballàvem molt, eren molt voluntariosos.

On es va iniciar?

Em van destinar un temps a seguretat dels Jocs Olímpics i després a la Fundació Miró. I jo pensava: tants mesos estudiant per ser policia i que et toqui estar-te en un museu.... Tenia dos possibles destins: Tona i Vielha. Un dia vaig anar a Tona, hi havia boira i no em va agradar. A Vielha feia sol i en el concurs de trasllats següent, el 1993, vaig anar a la Vall d’Aran. Fèiem torns de 12 hores rotatoris, matí, tarda i nit, i les setmanes de festa a l’estiu ens n’anàvem als Pallars per les acampades, era non stop. Però sortíem contentíssims.

Per què?

Teníem molta vocació de servei, èrem els guapos, els simpàtics,els educats, els voluntariosos. No teníem competències de res, no posàvem denúncies de trànsit. Ara, quan ens en van traspassar les competències, llavors ja no vam ser tan macos [riu].

Fins a arribar a inspector quin camí ha recorregut?

El 96 em vaig presentar per caporal. El mateix any va néixer el meu fill Marc. Em van destinar a Tarragona. D’allà me’n vaig anar a Olot i el 1997 obrien la Cerdanya, a Puigcerdà. Com que jo sóc ceretà vaig demanar obrir la comissaria de la comarca. Hi vaig estar fins s l’any 2000, quan em vaig presentar per sergent. Vaig aprovar i vaig anar a la Seu d’Urgell de cap de l’Àrea Regional de Recursos Operatius (Arro). El 2002 vaig aprovar les oposicions de sotsinspector i vaig tornar a la vall d’Aran de cap de comissaria. Aquest és el problema de parlar aranès [somriu].

El parla?

Sí, en vaig aprendre els primers anys que vaig ser-hi d’agent. Anava a classe i em vaig treure els títols del Consell General d’Aran. Suposo que això és el que va fer decidir a l’administració a enviar-me cap allà. Hi va ajudar molt el coneixement de la llengua, perquè quan et fan entrevistes a TV3 o Catalunya Ràdio, si parles aranès, això és més integrador.

El 2005 arriba ja com a inspector a Berga, després de l’assassinat de Josep Maria Isanta, en un moment complicat per al cos.

Molt complicat. Vaig arribar l’octubre del 2005. El curs d’inspector l’havia fet a l’estiu i moltes assignatures que teníem eren sobre el cas Isanta.

Què ha suposat professionalment i personalment treballar i viure a Berga?

Professionalment he crescut moltíssim sobretot en tota la gestió del malestar social que hi havia amb els mossos i la ciutadania de Berga. Això va ser un repte molt important per a mi. Em vaig proposar intentar retornar a la normalitat la relació de la ciutadania respecte els Mossos. Aquest mur tan gran que separava la policia de la societat intentava fer-lo més estret. Ho vaig passar malament, sobretot la meva primera Patum, la del 2006. La pressió social, política i mediàtica que vaig tenir va ser molt, molt gran. Ens en vam sortir prou bé gràcies a tota la gent. Tenia un doble problema perquè la gent estava molt desmotivada, policies de Berga se’n van anar a d’altres destinacions perquè aquí no podien viure.

Què va fer?

Tot allò s’havia d’acabar. Primer intento arreglar l’estat d’ànim dels meus agents. Sempre dic que si tens un mosso content això es transmet de cara enfora, si tu estàs bé la teva feina la fas millor. Això va costar, vaig implantar els agents de proximitat, que anessin a peu, va costar moltíssim però ara ja ho tenim més que consolidat. A Berga la gent coneix els mossos no per ser un policia sinó pels seus noms. El Santi, l’Albert, el Joan... Això m’omple molt.

I en l’àmbit personal?

A Berga he refet la meva vida. Em vaig casar amb una berguedana i estic molt content. Vaig comprar un pis aquí i espero quedar-m’hi uns quants anys [somriu].

Té intenció de continuar ascendint en l’escalafó policial?

Sí, perquè tinc molt ambició. Crec que em queden molts anys de carrera professional i vull buscar nous reptes, tinc inquietuds.

La tasca de policia sovint està sota el focus públic. És una professió ben valorada?

No, gens.

Per què?

Perquè estem les 24 hores al carrer, la gent quan té un problema el primer en el que el focalitza és en l’autoritat que està al carrer. El policia, en una actuació, en dècimes de segon ha de decidir, blanc o negre, cap aquí o cap allà, penal o administratiu, sí o no. Som persones, no màquines. L’estrès del policia és molt gran en una intervenció, no a tothom li agraden les decisions malgrat que el 98 % siguin encertades. Quan pares algú i no porta el cinturó i el denuncies, això no agrada. En canvi, quan vas ajudar a fer un rescat en un accident, això és la nostra feina.

Les coses positives no pesen tant?

No. Crec que no està ben valorat. He estat en altres països i això no és així. També cal tenir en compte d’on venim, d’un estat on abans hi havia una dictadura i on la policia era molt repressiva. I la transició democràtica en l’àmbit policial ha costat molt. Nosaltres som un cos nou, jove, molt professional, molt ben preparat però és clar: no a tothom li agrada la policia.

Què ha après de la condició humana a través de la seva feina?

Que hi ha molt bona gent i també que hi ha molta rancúnia, mala fe. I bé: que sempre intenten enganyar-te [somriu]. El que diuen del sisè sentit dels policies és perquè tenim més experiència perquè tractem amb tot tipus de gent.

Per a un policia que treballa on viu, aquesta proximitat és una servitud o un avantatge?

Crec que és una servitud, avantatge no. Jo hi afegiria si podria arribar a ser un problema. Com a cap, a mi molta gent em coneix, però intento marcar molt les distàncies entre el que és l’Eduard Cuenca i el que és l’inspector dels Mossos. Això ho vaig aprendre d’un jutge, quan treballava a la Vall d’Aran, que al final va haver de marxar d’allà perquè el paraven pel carrer per temes de consultes. La gent no sap diferenciar el vessant professional del personal.

Què cal per fer bé la seva feina?

Constància, voluntat de servei, tenir un compromís amb la ciutadania, venir a treballar cada dia content. En aquesta feina dos i dos no són quatre. Aquí saps a l’hora que comences però no a la que acabes.

Què diu a un alcalde quan li demana més efectius per garantir la seguretat del seu municipi i no els els pot oferir?

La veritat és que no m’ho demanen. Hem de dir que el Berguedà és la tercera comarca amb l’índex delinqüencial més baix de tot Catalunya i el primer de la regió central. Els fets delictius per cada 1.000 habitants són més baixos fins i tot que al Solsonès. La gent això no ho sap però als alcaldes els ho explico. Hi tinc molt bona relació, si tenen dubtes em truquen a qualsevol hora i ho gestiono, evidentment, ells són la màxima autoritat i nosaltres hi som per servir-los.

Desconnecta mai el mòbil?

No, excepte quan me’n vaig a l’estranger i no tinc cobertura.

Això deu generar estrès.

Molt. Aquest any vaig anar a Mèxic i per primera vegada en 16 anys vaig desconnectar el telèfon mòbil i em va costar moltíssim.

És un addicte a la feina?

No me’n considero. Ara, sóc molt responsable, això sí.

De què se sent més orgullós de la seva feina al Berguedà?

De la pau social que vam aconseguir generar entre tots plegats després del tema Isanta. Aquesta fita va ser possible gràcies a la implicació de tothom.

Quin cas no oblidarà dels seus 25 anys de carrera?

Potser el tiroteig que hi va haver fa dos estius a Vilada. El sotscap i dos agents van sortir-ne ferits i l’autor va morir. Ho vam passar malament, va ser complicat.

Quina és la millor notícia al final d’una jornada policial?

Sense novetat.

Ser administrador de la Patum el 2010 va ser com li haguessin donat un passaport de ciutadania berguedana?

Sí [somriu]. Me’n sento molt orgullós. Mai havia viscut una Patum perquè a totes he estat treballant amb estrès i nervis per gestionar un dispositiu tan gran com és el de la festa. Veure-la des d’una altra perspectiva, saltar al passacarrers, no ho havia pogut fer mai ni ho he tornat a fer. Fer ballar el gegant vell va ser apoteòsic, em saltaven les llàgrimes. Per cert: el salt dura molt, se’m va fer molt llarg, pesa molt, el gegant! Va ser molt maco.

Malgrat viure entre les muntanyes és un enamorat del submarinisme. Què l’atrau d’aquesta pràctica?

Tot. La sensació de llibertat, la ingravidesa, el silenci, desconnectes molt, és una bona teràpia mental.

La Diada de l’Onze de Setembre del 2010, vostè i altres persones van desplegar una estelada a les aigües del mar Roig. Eduard Cuenca està a favor de la independència de Catalunya?

Estic a favor del dret a decidir.

I l’inspector Cuenca?

No em puc definir políticament, estem a favor de la llei i de les normes que hi ha. Tenim un President de la Generalitat que és en última instància a qui ens devem.