Josep Vilalta reneix cada any el 3 de novembre. Es regala un bon esmorzar al bar Àngel de la Pobla de Lillet, el seu poble, es fuma un caliquenyo, es deslliura de les seves tasques quotidianes i no fa absolutament res que suposi una obligació en tota la jornada. Celebra que un llunyà 3 novembre, el de l´any 1975, va tornar a néixer enmig de l´horror en què es va convertir l´explotació 09 al nivell 07 de la mina de La Consolació, escenari de la brutal deflagració de grisú que va segar la vida de 30 minaires de Bagà, Berga, Gironella, Guardiola de Berguedà, la Pobla de Lillet, Olvan, Sant Julià de Cerdanyola i el nucli de Sant Salvador de la Vedella de Cercs. 28 minaires van perdre la vida al mateix front a 400 metres de fondària, i dos companys més van morir posteriorment perquè no van sobreviure a les ferides.

La catàstrofe d´aquell dia constitueix una de les pàgines més negres de la història de la mineria berguedana del carbó. L´adversitat va agermanar els minaires berguedans, els immigrants procedents d´altres comunitats i els de fora de l´estat que havien vingut al Llobregat buscant oportunitats, feina, un bon lloc per treballar i viure i potser fer-hi arrels. L´accident ha deixat una marca inesborrable als minaires que el van viure, les seves famílies i, per descomptat, en els supervivents. Van ser quatre però només en queden tres de vius (Josep Vilalta, Gaspar Maldonado i Eusebi Garcia) després de la mort de Josep Roma. Dos d´ells, Josep Vilalta, de 66 anys, i Gaspar Maldonado, de 87 (fill d´un poble de Granada anomenat Turón), han acceptat reviure aquells fets perquè l´accident i el llegat minaire dels milers de persones que van treballar a la comarca en aquest sector des del segle XIX fins a final del XX no s´oblidi.

El gendre d´en Gaspar, Fermí Parcerissa, de 59 anys, és un altre testimoni dels fets perquè ell havia de ser al front d´explotació, aquell hauria d´haver estat el seu primer dia a l´interior de la mina, als 19 anys. Hi feia el servei militar. L´atzar va voler que abans d´entrar-hi mostrés la feina que havia de dur a terme un company que li agafava el relleu en les tasques que fins llavors havia desenvolupat al taller, a l´exterior. Aquell impàs va ser un temps suficient perquè no prengués mal. «Si arribo a entrar-hi m´hauria mort, segur». Fermí Parcerissa, de Malanyeu i tècnic mecànic, ja no va accedir a la mina on el temps es va aturar pocs minuts abans de les 9 del matí d´aquella fatídica jornada.

Josep Vilalta (fill i gendre de minaire) havia de fer festa perquè al seu poble era la fira de Tots Sants. Treballava d´ajudant de minaire i tenia cura del bombeig de les piles hidràuliques (les piles russes) a la galeria general i també de dur el càntir amb aigua perquè els seus companys es refresquessin. «El Boix [Josep], el vigilant, en pau descansi, em va posar allà. Com que havia estat de baixa per l´esquena», li van donar una feina menys exigent físicament per tal que s´acabés de recuperar.

Aliens al seu destí, a 2/4 de 7 del matí, els homes s´esperaven a l´entrada de la boca de la mina de La Consolació per pujar al vagó i entrar «a la galeria general, la Santa Isabel». Com d´habitud, van endinsar-se en la foscor que els era tan familiar, recorrent damunt les vies fèrries els 4 quilòmetres que els separaven de 3 plans (trams) que van fer a peu abans d´arribar al nivell 07, el seu lloc de treball. I un cop allà «un tren et repartia cap a les explotacions», l´avenç on s´arrencava el carbó de les entranyes de la terra. «Un cop acabat el jornal havies de tornar a pujar a peu. Era molt pesat», coincideixen.

Josep Vilalta, conegut com el Ros o el Barbes, va penjar la bossa amb la carmanyola lluny de l´abast d´aquelles rates grosses com conills i famolenques que es mataven entre elles per un bocí de menjar. Es va treure el jersei perquè feia calor i va anar a buscar el càntir. Aleshores va sentir «aquella bufada d´aire, què coi passa?», va exclamar en sentir «la manxada per l´esquena», relata. «Va ser tombar-me i veure una bola de foc que sortida del travessal. Davant del foc hi anava un home, el Solé de Guardiola, que es va morir a l´hospital a Manresa». L´explosió també el va fer volar uns cent metres, es va trobar estès a terra contra un rail i amb una mà dins de la cuneta.

«Aquí tothom és mort»

«Allà se sentien uns espetecs com si et tiressin bombes als peus, com si el terra et pugés amunt, que no sabies què passava. La primera cosa que vaig pensar va ser: aquí tothom és mort i tu també moriràs». Es va agafar a la cinta transportadora del carbó, i com que es bellugava va pensar que almenys aquell tros no estava enterrat. Els companys el van transportar a la infermeria, al primer edifici que hi havia sortint de la mina de La Consolació. Possiblement commocionat, només volia trucar a casa per avisar els seus que estava viu. Neguitós, «al final em vaig alçar de la camilla i el doctor Moradillo [Benito] va dir que em donessin el telèfon perquè pugués trucar a la família». Aquell dia la seva dona havia d´anar a Barcelona. I la seva mare tenia cura de la centraleta telefònica -ha hagut de ploure molts abans que trucar sigui tan fàcil com prémer un botó del mòbil- de la Pobla. «Mama -li va dir- hi ha hagut un accident. Què t´ha passat? No res, estic bé. Ja pujaré, però hi ha molts morts, molts morts». Després d´això «em van arrencar el telèfon dels dits» i amb un cotxe particular d´un metge el van baixar fins al Centre Hospitalari de Manresa, on va estar ingressat quatre mesos.

Josep Vilalta i Fermí Parcerissa expliquen que les poques ambulàncies disponibles es reservaven perquè es creia que l´explosió hauria causat més ferits, tot i que malauradament van ser morts. Apunten també que en aquella època no hi havia l´actual abundància ni de cotxes particulars ni de vehicles dels serveis sanitaris. En un torn de 300 treballadors, a l´esplanada de La Consolació hi havia només una desena de vehicles. Els minaires anaven a la feina i tornaven a casa amb els autobusos de l´empresa. Als treballadors que tenien cotxe se´ls va demanar que el posessin a disposició «per baixar gent, per anar a buscar mantes, el que convingués», recorda Fermí Parcerissa.

A Gaspar Maldonado l´explosió el va enganxar «de ple». Mostra una cama botida i envermellida que encara quatre dècades després necessita cures, fruit de les seqüeles de les ferides que li va provocar la deflagració, i un canell amb una cicatriu ben visible perquè l´hi van cosir de forma maldestre «i de viu en viu», només sortint de la mina després de l´accident.

Hauria pogut ser pitjor

Si l´explosió hagués passat «cinc minuts abans, hi hauria hagut una barbaritat de morts», assegura Gaspar Maldonado. Per què? La vagoneta que repartia els treballadors a l´avenç hauria rebut de ple la deflagració, hi hauria hagut més minaires morts, asseguren els tres homes. Estan d´acord que la desgràcia va ser colossal però encara ho hauria pogut ser més.

Gaspar Maldonado explica que «el primer que em va venir quan era allà a la galeria va ser una manxada forta d´aire». Al mateix temps «vaig sentir un brunzit tan fort que em va fer pensar que quedaríem tots enterrats». Aquella glopada d´aire «em va tirar galeria amunt i va ser quan em vaig fer aquestes ferides [mostra el canell]i vaig perdre la llum, tenia la boca plena de porqueria, no podia ni parlar, tenia la cama xopa de sang, igual que la mà». Els companys el van ajudar a sortir «i ja no vaig veure res més». Li van fer les primeres cures a la infermeria i d´allà també el van portar a Manresa, on alguns supervivents van compartir habitació.

Josep Vilalta va estar un any i mig de baixa. Es va haver de sotmetre a vuit operacions als genolls i dues als pòmuls per reconstruir-los, entre moltes altres seqüeles, algunes de les quals encara avui arrossega. El seu company, en Gaspar, va estar el mateix temps de baixa. En el seu cas, va tornar a treballar a l´interior de la mina, igual que Eusebi Garcia. «Ens van dir que ens donaven el 55% de la invalidesa o que tornéssim a treballar. Era molt injust», assegura Gaspar Maldonado. Amb tot, l´empresa els va oferir triar el lloc de treball. Ho recorda Josep Vilalta. «Quan vam tornar a treballar ens van cridar i ens van dir quina feina volíem fer, que triéssim el lloc que ens mantindrien les mateixes categories». Ell no va voler tornar a entrar a l´avenç perquè «ja havia perdut el meu sogre també d´accident minaire». Va treballar a la mina de Sant Josep fent de lampista i posteriorment va tornar a treballar a La Consolació. Viure un malson com aquell «no s´oblida mai, són coses que et marquen per a tota la vida».

La tecnificació de la mina

L´accident va passar en un moment en què la mina s´estava tecnificant amb la instal·lació de piles hidràuliques, conegudes com a piles russes. Subjectaven el terreny amb millors garanties que no pas les que es feien servir fins llavors, les anomenades piles de xavetes, més rudimentàries, menys segures i modernes. Les piles russes es conserven al Museu de les Mines de Cercs.

Després de la tragèdia Fermí Parcerissa va entrar al lloc de l´accident amb altres companys. «És veritat que els quadres de ferro estaven blegats?», li demana Josep Vilalta. En Fermí assenteix: ho estaven. Ara, «les piles estaven intactes, no es van ni moure» malgrat l´explosió. Al cap de «tres o quatre dies» van entrar i van trobar el cos d´un dels minaires morts que havia quedat sepultat sota la «matxucadora» de les pedres.

Fermí Parcerissa ho té clar: aquest accident fos ara, hi hauria gent a la presó». Tant ell com els dos veterans minaires tenen clar que «el problema va ser que es va deixar acumular el gas». Una guspira va detonar-lo i va provocar el desastre. Després d´allò la mina va canviar de categoria i es van establir estrictes mesures de seguretat. Per als minaires morts va ser massa tard.