Les seves motxilles anaven carregades de ganes de viatjar i de veure món. Van decidir deixar-ho tot durant un temps per conèixer altres cultures i impregnar-se de noves maneres de veure la vida. L’avianesa Maria Xandri i la seva parella, Adrià Escrich, d’Alcanar, han viscut durant 220 dies la que ha estat, de moment, una de les seves experiències més enriquidores. Sense bitllet de tornada, van marxar el setembre del 2014. Després de recórrer Amèrica del Sud en bicicleta durant vuit mesos, van decidir posar punt final a la seva aventura al maig. Ara ja fa un temps que han tornat a la realitat però confessen que després de recuperar les seves vides donen més valor a petits detalls com dutxar-se amb aigua calenta o cuinar amb vitroceràmica.
«Teníem clar que volíem fer un viatge. Havíem de decidir on i com», explica Adrià Escrich. Van decantar-se per Amèrica del Sud per la riquesa i la varietat de contrastos en un mateix territori. També per la llengua. «És més fàcil empatitzar amb la gent si parles el mateix idioma», apunten. Van escollir la bicicleta per «afavorir» i «gaudir» del contacte amb les persones i amb l’entorn. I ha estat un encert.
Tot i que tots dos són amants de l’esport i a més s’hi dediquen professionalment, asseguren que en cap cas s’ho van plantejar com un repte físic, «perquè no som puristes, i dels 13.000 quilòmetres que hem fet, només uns 5.500 els hem fet en bicicleta», calculen. La resta de recorregut la van completar fent autoestop o en autobús.
Sense planificació
La parella va optar per viure d’una manera nòmada sense pràcticament cap planificació. «No sabíem on dormiríem ni la primera nit, i tot i que teníem clar que passaríem per alguns dels indrets característics del territori, no anàvem amb pressa i la intenció era viure el dia a dia». Durant el seu viatge han passat per Perú, Bolívia, Argentina. Xile, Uruguai i el sud de Brasil i han dormit en mil i un espais. Tenen calculat que, del total de 220 nits, 71 van passar-les fent acampada lliure, i la resta van dormir en hostals, espais públics cedits o cases de particulars, intercanviant l’allotjament i la manutenció per hores de treball. Això els ha permès conèixer moltes persones, la cultura i la societat del territori i moltes maneres d’entendre la vida. També els ha suposat que el viatge els hagi sortit més barat. «Molta gent ens diu que no s’ho pot permetre econòmicament, però els confirmem que si ho plantegen com ho hem fet nosaltres, no és tan car», diu Xandri. Segons els seus càlculs, el cost del viatge no ha arribat a 3.000 euros per cap (amb bitllets d’avió inclosos). «Una inversió que queda coberta amb aquesta vivència», afirmen.
Amb ganes de tornar-hi
Més enllà de tot el que han visitat, i després d’uns mesos de reflexió, Xandri i Escrich es mostren convençuts que han tornat amb la motxilla carregada d’experiències i amb un missatge clar: «no es necessita gaire per ser feliç i hi ha moltes maneres de viure que fugen de la societat consumista a la qual estem acostumats». Corroboren que han après coses «que ni a casa ni a la universitat no t’ensenyen». Amb només vint-i-cinc anys, es mostren satisfets d’haver aprofitat aquests mesos de la seva vida per fer realitat un objectiu. Després d’una primera aventura com la viscuda, confessen que han quedat amb ganes de tornar-hi. Repetiran? Segur. El quan i el com, ja es veurà.
