Xuel Díaz va néixer a de Vilada, on va viure fins als divuit anys. Enamorada de les arts i impregnada de les rumbes i coples que sempre escoltava el seu pare, va decidir que es volia dedicar al món de l'espectacle. Així que va marxar cap a Barcelona i es va llicenciar en Interpretació a l'Institut del Teatre de Barcelona. Té només 27 anys però defineix la seva vida professional com a molt intensa, ja que des que va acabar la carrera ha participat en un bon grapat de projectes, combinant les seves facetes d'actriu, cantant i professora d'arts escèniques. Actualment té entre mans diversos projectes artístics tot i que un dels seus somnis és poder participar com a actriu en una pel·lícula.

Com i quan va descobrir que volia ser actriu?

Tot i que sempre m'havia agradat la música i cantar, la decisió la vaig prendre força tard. El meu pare sempre ha tingut una vena artística molt forta que el va portar, de jove, a anar fent bolos de rumber. De petita, però, no m'havia ni plantejat que això pogués esdevenir una professió i, tot i agradar-me, no ho relacionava amb la feina. Crec si vius en una gran ciutat accedeixes a més referents d'aquest tipus, però jo a Vilada no coneixia ningú que hagués estat artista de l'escenari o ho volgués ser. I un bon dia, mentre feia primer de batxillerat, vam assistir com a públic al programa El Club de l'Albert Om, i els convidats van ser un grapat d'actors que explicaven la seva trajectòria, la seva feina... aquell dia alguna cosa dins meu va canviar, vaig entendre que allò que a mi tant m'agradava hi havia gent que ho havia convertit en la seva professió, i que hi havia llocs on s'ensenyava. Allò se'm va ficar al cap, i ja no volia fer cap altra cosa. Ho vaig comentar a la meva família i em van donar suport. Al principi tots els meus amics i amigues al·lucinaven, però de mica en mica van veure que era el que volia, i que allò anava de debò.

Quin ha estat el camí des que va decidir entrar en aquest món?

Han passat moltes coses en molt pocs anys. He estudiat molt (dos anys al Col·legi del Teatre de Barcelona, els anys a l'Institut del Teatre, on em vaig llicenciar en Teatre Musical, i, en paral·lel, deu anys de classes de cant), i en aquest temps he vist que el món del càsting és molt complicat: tot allò que ens venen del diamant en brut no existeix gaire, la realitat és que has d'estar molt ben preparat tècnicament per poder fer una obra de teatre cada dia.

Com va començar la seva carrera?

Vaig començar a treballar en companyies, algunes m'agafaven i algunes es creaven amb companys de confiança, amb l'afany de crear, de trobar, de fer teatre. El teatre és magnètic, enganxa. A poc a poc les coses es van anar posant a lloc, les companyies van anar donant fruits, em van agafar de més llocs... però tot i això és un camí que mai s´acaba. El món cultural està passant per un moment molt difícil; és un tòpic, però, per desgràcia, ben cert. Els actors ens hem d'arremangar molt i arriscar per tal de tirar endavant. Combinar mil projectes perquè surtin els comptes.

La berguedana Xuel Díaz inicia una gira amb l'espectacle «La Bohèmia». Foto: Patryk Bialorskorski

Què és el més difícil?

Quan la gent em pregunta què és el més difícil de la meva feina, sempre dic el mateix, el més complicat és a nivell mental: fer mil coses, anar a un càsting on hi ha moltes persones, els nervis de si t'agafaran, la resistència a quan et diuen que no o quan surt una mala crítica, l'autosuperació constant, el fet de no estar mai en una situació estable... Realment quan parlen del món de la faràndula sembla que tot sigui molt glamurós, però la realitat és que hi ha molt sacrifici i esforç al darrere. El món de les arts escèniques és un ofici.

Quins projectes destaca de la seva trajectòria?

Vaig començar amb una companyia que és diu DH, per a mi va ser molt important perquè va ser la primera feina professional que vaig fer. Ja fa cinc anys que treballo amb ells i sempre els estaré molt agraïda. He fet diverses produccions de diferents formats, com Diari d'una miliciana, de Jaume Miró, dirigida per Toni Galmés, que va guanyar el Premi de Palma, amb la qual vam estar dos estius en gira per Mallorca i ara venim a Barcelona (en breu farem públics les dates i el teatre); totes les produccions de Nyiguit, que és una companyia pròpia amb la qual ja hem fet quatre gires per Catalunya i actualment estem girant la nova producció; l'espectacle familiar Canta'm un conte, dirigit per Juanjo Marín i amb música totalment original de David Anguera, el meu company, amb el qual hem passat, entre d'altres, pel Teatre Romea; La Dama, obra amb què vaig ser premiada ex aequo a Millor Actriu a la Mostra de Teatre de Barcelona. Aquesta setmana hem acabat temporada a La Seca-Espai Brossa de Barcelona amb La Bohèmia dirigida per Agustí Humet, i just aquest cap de setmana estreno a l'Auditori de Barcelona una opereta que es diu Oh my God Barcelona dirigida per Mònica Bofill, de la Companyia Bratislava. Aquest anys també he actuat en projectes de publicitat i del sector de l´audiovisual.

És factible ser actriu i viure al Berguedà o és impossible?

És difícil. La cultura està molt centralitzada a les grans ciutats i la majoria de produccions, de càstings, de gravacions... es fan des de Barcelona o Madrid. Si es té companyia pròpia, es pot tenir una seu de creació on vulguis del món, però per fer bolos i quan et contracten saps que sempre hauràs de marxar i moure't. De fet, ni les grans ciutats poden abastir la gran quantitat de produccions que es fan. El millor és obrir-te el màxim de mercat i poder anar com a més llocs millor.

Creu que la cultura està ben valorada al Berguedà?

Crec que sí, que està ben valorada, sobretot la música. Crec que la gent té molta passió per la música i molts coneixements. A part, trobo que la gent del Berguedà és molt activa i molt participativa en els actes i les coses que es fan. Personalment crec que hi ha molta pinya i a mi això és una cosa que m'agrada molt.

Quins projectes té en dansa?

Ara començarem gira amb La Bohèmia, continuarem amb la gira de les produccions de Nyiguit, estreno l'opereta Oh my God Barcelona a l'Auditori de Barcelona i després anem al Maldà Teatre de Barcelona a fer temporada. També farem temporada a Barcelona i bolos per Catalunya amb Diari d'una miliciana. Al maig estreno la nova producció de DH i en breu començaré a rodar una cosa que em fa molta il·lusió.

Ser artista el 2016 és sinònim d'estar preparat per a tot i ser polivalent?

Jo crec que sí. Hi ha molta gent, gent molt preparada. Com més coses sàpigues fer i més bé les sàpigues fer, més possibilitats hi ha. Crec que és important estar molt preparat per quan t'arriben oportunitats estar a l'alçada. Sempre dic que no és només ser al lloc adequat en el moment adequat per trobar una feina; bé, sí, és estar-hi, però estar molt preparat! Jo sempre he volgut que la meva carrera avanci progressivament i que tot allò que faci ho pugui fer el màxim de bé possible i el màxim de preparada. Crec en les coses a foc lent.

Què li agradaria fer en el món artístic que encara no hagi fet?

M'agradaria molt fer una pel·lícula, fa temps que en tinc moltes ganes.

Ha actuat al Berguedà. Costa portar projectes a casa?

Hi he portat diverses coses i em fa sempre molt feliç poder compartir el que faig amb la meva gent, el meu poble... Sempre em fa sentir molt afortunada que la gent em vingui a veure al teatre. Sempre que vinc a actuar, abans de sortir a escena estic supernerviosa, però després la sensació de calidesa i d'amor que rebo és preciosa. Sempre que he vingut m'he emocionat molt.