Eulàlia Subirà és professora de violoncel des de fa més de vint anys. Ha estat pionera del mètode Suzuky a Catalunya i treballa amb infants a partir de 3 anys amb l'objectiu de formar a totes les persones que tenen ganes de tocar el violoncel. A la seva aula hi ha alumnes molt diversos, «des de nois amb alguna discapacitat o amb dificultats en l'aprenentatge fins a joves que adquireixen els coneixements molt ràpidament».
L'aula de violoncels de l'Escola Municipal de Música de Manlleu creada el 1998 i que Subirà coordina ha ofert recentment un concert a Avià conjuntament amb l'aula de cant coral i amb la participació d'alguns alumnes de l'Escola Municipal de Música de Berga. Subirà ha viscut la música des de ben petita i va començar a fer classes de violoncel als 12 anys. Va decidir que es dedicaria a la pedagogia musical als 17, quan va passar per les mans d'un professor «molt dur que ens va dir que els alumnes catalans mai podríem ocupar les places de les millors orquestres. Jo vaig decidir que lluitaria per posar fi a això i demostrar que els alumnes catalans són tan vàlids com els de la resta d'Europa per tocar en orquestres de renom».
Tot i que afirma que vivim en un país on la música sempre «ha estat una assignatura de segona categoria a les escoles», Subirà creu que tothom ha de tenir l'oportunitat de gaudir de la música i de poder rebre coneixements musicals. «Alguns acabaran dedicant-s'hi professionalment i d'altres no, però com a mínim s'ha de donar l'opció a tothom de poder-hi accedir», explica. Defensa la importància de la música com a única disciplina que «activa a la vegada la part emocional i intel·lectual del cervell» i recorda que «molts científics importants o genis d'altres disciplines han tingut formació musical. Això deu voler dir alguna cosa, no?», es pregunta.
Des de fa molts anys els alumnes que passen per les seves classes treballen amb el mètode Suzuky, un sistema que defensa i amb el qual ha obtingut bons resultats. «De la mateixa manera que els nens aprenen un idioma de manera natural també poden desenvolupar el seu talent musical i aprendre el llenguatge musical siguin quines siguin les seves capacitats», relata Subirà. Aquesta és la base de la metodologia que crea un triangle entre els pares, l'alumne i el professor. «En aquest procés d'aprenentatge hi entra el protagonisme de la família. Els pares formen part de l'educació de l'infant i participen en l'estudi diari i de les classes, s´integren en aquesta rutina», afegeix.
«Tothom toca bé»
La professora assegura que el més important és transmetre a l'alumne les ganes de tocar l'instrument partint de la base que «tothom toca bé, però cadascú amb les seves capacitats». Té clar que «la música es basa en l'expressió, per tant, algú no pot dir si expresses bé o malament».
Subirà defensa el seu mètode i es mostra satisfeta: «pràcticament tots els alumnes que tinc estudien cada dia». Això, afirma, «és una sorpresa per a molts professors, però és la base perquè, si estudien tenen ganes d´ensenyar que han estudiat, i per tant, volen continuar millorant».
Defensa de la pedagogia
Subirà es declara una fan dels seus alumnes i una apassionada de la pedagogia. «No sóc una solista frustrada, com algú podria pensar», afirma amb contundència. Per a ella, «ser mestre és molta responsabilitat i només podrien accedir-hi els que estan més ben preparats i els que es formen constantment». Des de fa uns anys Subirà també es formadora del mètode Suzuky, però ella no para de fer cursos i ampliar la seva motxilla de coneixements. «Hi ha professors que només esperen les vacances i em diuen que sóc estranya perquè els caps de setmana o a l'estiu, en lloc de descansar, em continuo formant», lamenta. Subirà ha impartit cursos en diversos conservatoris i escoles del territori i també d´Europa i ha rebut classes de professionals de renom.
Fa temps que defensa que «tothom pot aprendre a tocar un instrument». Tot i que assegura que hi ha molt bons professors del mètode tradicional, també té clar que el seu funciona. «Tinc alumnes que si els haguessin fet una prova d'accés mai haurien estudiat música, però tots poden tocar perquè tots tenen alguna cosa per explicar i són vàlids», diu.
Assegura que la música és «plaer» i que «és un plaer efímer. Els concerts i la música en directe tenen una potencia que no tenen els enregistraments. Tots els alumnes gaudeixen quan toquen un instrument, i això és el que cal buscar, sense resultats concrets ni objectius, perquè interpretar una cançó els fa feliços». Això és el que creu que manca a la nostra societat, «utilitzar la música com a eina per viure millor, per ser feliços». «És una llàstima que no l'aprofitem com una eina terapèutica per sentir-nos millor», afirma.
