OPINIÓ

Els silencis de Mossèn Ballarín

«S´havia convertit segurament en el savi més important de la seva generació. En tot un personatge, cultíssim, únic i irrepetible. El trobarem a faltar»

19.03.2016 | 15:25

Com dol haver d´escriure per esbossar un petit perfil d´un amic, quan malauradament ens toca acomiadar-nos-en. Cal pensar, però, que els bons escriptors no moren mai: les seves paraules romanen en els seus llibres i sempre podran fer-nos companyia. Al llarg de cinquanta anys –a partir de l´any 1964–, Josep Maria Ballarín va publicar més de quaranta llibres. I això sense tenir en compte les obres col·lectives en què va participar, com La nostra gent. Història de Catalunya, una col·lecció de quatre grans volums que dirigí conjuntament amb Josep M. Ainaud de Lasarte. Sens dubte, ha estat un escriptor molt prolífic. Un treballador infatigable.

Ja fa una colla d´anys, en una llarga conversa que vaig mantenir-hi –i que es publicà en el volum Prosa escollida (1990), que va prologar Josep Benet–, parlava de les dificultats que li havia comportat l´escriptura, i reconeixia que al començament hi va patir molt. Confessava, per exemple, que per escriure Francesco (1967), que pot considerar-se el seu primer llibre important, va passar «cinc anys horribles». Ho explica així: «vaig haver d´aprendre a escriure. Hi ha plana del Francesco que és feta vint vegades i tiro curt...» Fins al punt que, després de la seva publicació, va quedar «com una taronja espremuda», i ho volia deixar córrer. Qui l´havia empès a escriure havia estat Jaume Lorés. Però va ser gràcies, primerament, a Josep Espar Ticó i, després, a Josep Faulí, el primer director de l´Avui –que el va convidar a escriure un article setmanal al diari, que es va professionalitzar: no perquè hagués fet diners, sinó «en el sentit que havia d´escriure quan no en tenia ganes».

I després de Francesco, al cap d´uns quants anys, va venir un altre llibre, el que potser s´estimà més de tots el que va fer: Paràbola dels retorns (1973), «una mena de paràbola d´Europa», que va escriure arran de la mort de la seva mare, l´any 1969... Però, sobretot, deia que el que s´estimava més de tot era la dedicatòria que l´encapçala: «Al meu pare, que morí en perfecta pobresa. A la meva mare, que morí en perfecta alegria. A la meva germana, que morí en perfecta innocència». Per a Mn. Ballarín hi va haver dos personatges cristians decisius: sant Francesc i santa Teresina. I a través de Raimon Galí va descobrir Charles Péguy, i llavors es va adonar que el missatge del gran autor francès era, de fet, el mateix que el de la santa de Lisieux, a qui havia dedicat una monografia l´any 1964: «la tendresa de Déu, la innocència de l´home, l´abandó en mans de Déu...». I no deixava de referir-se al pròleg de Misteri dels sants innocents, de Péguy.

Cal no oblidar que, per a ell, escriure era una extensió natural de la seva condició de capellà... Si els silencis de Matadepera, on va passar més dos anys al llit, el van fer sacerdot, els silencis de Queralt el van fer escriptor. Després de passar per Sant Felip Neri de Gràcia i pel Seminari de Solsona, hi va arribar el 1958, on va viure trenta-cinc anys. Després, en marxar-ne el 1993, l´acollí el rector de Gósol. I ha viscut aquestes darreres dècades entre els peus del Pedraforca i l´ombra dels plàtans del Vall, a Berga.

Mn. Ballarín s´havia convertit segurament en el savi més important de la seva generació. En tot un personatge, cultíssim, únic i irrepetible. El trobarem a faltar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema