El 25 de novembre del 2005, l´única presència berguedana a la seu de la Unesco a París va ser la de Regió7. Ni l´Ajuntament ni la Generalitat no van voler enviar-hi cap representant polític per evitar que això es pogués interpretar com una forma de pressió envers el jurat. Aquesta decisió va ser criticada en el seu moment. Així és que a la sala XI del vetust edifici de la Place Fontenay, número 7, poques persones es van alegrar d´aquella fita històrica per a la ciutat, la festa i Catalunya. Una d´elles va ser la gestora cultural contractada pel consistori per coordinar l´expedient, Carme Polo, amb una acreditada experiència en aquest àmbit que l´havia portat a assessorar la candidatura del romànic de la vall de Boí, que també va ser reconegut patrimoni mundial en el seu dia. L´assessora del consistori estava radiant d´alegria pel reconeixement a la feina feta des del 2001 que suposava obtenir el segell de la Unesco.
A la cerimònia de proclamacions se´n van atorgar 43 i la de la Patum va ser la 38, ja que per ordre alfabètic li va tocar la «s» de Spain. Cal no oblidar que la festa berguedana va ser proposada davant de la Unesco per l´estat espanyol i per tant aquest és el nom del país que li corresponia. L´acte va tenir poc glamur. En una sala immensa, els representants dels diferents països (amb els noms als respatllers de les cadires com si fossin directors de cinema) van assistir pacients al rosari de candidatures premiades que s´anaven succeint com una lletania monòtona. El ritual es va repetir quaranta-tres cops: nom de la candidatura, projecció d´unes imatges en una pantalla situada rere la taula presidencial, proclamació, lliurament del diploma corresponent i el següent. A 1/4 d´1 la Patum va fer el seu salt històric. Som patrimoni.
La proclamació no va agafar ningú de sorpresa. El cas és que algú es va equivocar i va repartir una llista en la qual figuraven les candidatures premiades abans que se´n fes la proclamació de forma oficial. A les 11 la redacció del diari rebia una trucada de la seva enviada especial informant de la gran notícia. En aquella època els telèfons mòbils no eren com els d´ara, WhatsApp no existia i les xarxes socials eren ciència-ficció. A partir d´aquella trucada ja només era qüestió de temps i d´esperar que toqués el torn a la celebració berguedana per deixar-ne constància gràfica per a la posteritat. La foto d´aquest article és l´única que existeix d´aquell transcendental moment.
El diploma acreditatiu no el va recollir l´ambaixador (José María Ridao) sinó el seu adjunt Miguel Arias, que el va rebre de mans del director general adjunt de la Unesco, Koi-chiro Matsura. «Messieurs, s´il vous plaît, une photo pour le journal» de Berga. Així va ser l´entrega del diploma. Al final de tot, una somrient i cofoia Carme Polo atenia els periodistes. I també es feia fotos amb l´adjunt de l´ambaixador i l´anhelat diploma. Una imatge per a l´àlbum de records personals.
En la roda de premsa posterior, la presidenta del jurat, Basma Bint Talal, princesa de Jordània, es va mostrar entusiasmada amb la festa. Va destacar-ne el fet que la quitxalla de ben petits ja visquin la celebració que forma part del seu ADN, de la seva identitat. «A mi m´ha impressionat el paper significatiu dels nens en aquesta festa», una participació que en garanteix la continuïtat, va declarar a aquest diari. Com el reconeixement que la salvaguarda i li dóna prestigi.
