«Fa 50 anys no hi havia les diversions d'avui dia: feies teatre o sardanes, o anaves al futbol»

Regió7 recupera l'entrevista que li va realitzar a Montserrat Minoves l'any 2011, en motiu del Premi Ciutat de Berga a la Cultura

10.04.2016 | 19:52

Montserrat Minoves ha mort aquest diumenge de manera sobtada a l'edat de 73 anys. Minoves és una de les ànimes de l'Agrupació Teatral La Farsa de Berga. De fet, juntament amb d'altres persones, en va ser una de les fundadores el 1958 i des de la mort de Daniel Tristany el 2006, n'ha estat la presidenta. Regió7 recupera l'entrevista que li va realitzar l'any 2011, un dia abans de que rebes el Premi Ciutat de Berga a la Cultura:

Montserrat Minoves va néixer en una casa del carrer del Balç, a Berga, el 17 de desembre del 1942. Als 13 anys va pujar dalt de l´escenari per primer cop. Aleshores ja tenia ben clar que «fer comèdia», com se´n deia llavors del teatre, era el que li agradava. Està ben contenta pel reconeixement que rebrà demà a casa, el Premi de Cultura 2011 de Berga. Com si fos un regal que la ciutat li fa pels 69 anys que farà d´aquí a pocs dies.

Per a vostè, per què és important aquest premi?

És un reconeixement a molts anys, el que deu voler dir que ja m´he fet vella (somriu). La veritat és que no ho sé explicar gaire. Ara em trobo que passo pel carrer i la gent em felicita, i tant ho fan aquelles persones que jo ja suposava que se n´alegrarien i que ho festejarien amb mi, com també ho fan aquelles altres persones que no ho hauria imaginat mai, i això és molt important. Surto al carrer i gent amb qui abans només ens dèiem «adéu, adéu» i prou, ara em felicita. I fins i tot penso que de la manera com ho fan són sincers, i això és el que em dóna més alegria. Més que potser quan em van dir que m´atorgaven el premi, en què vaig tenir una sensació estranya. A mesura que ho vaig paint, en gaudeixo més.

La gent l´estima més del que vostè s´imaginava.

Sí senyor, m´han demostrat que tinc molts més amics dels que em pensava.

El seu primer paper el va fer als 13 anys. En aquell moment ja sabia què volia ser de gran, o tant hauria pogut fer teatre com anar a cantar caramelles?

No, no, no. No hauria pogut fer una altra cosa. A mi el teatre m´atreia, m´agradava molt. El meu pare era encarregat a la fàbrica de la colònia Rosal i allà feien molt teatre. El pare, la mare i jo hi anàvem molt. El teatre sempre m´ha entusiasmat, i des de molt petita ja pensava que m´agradaria ser allà, enmig d´aquells actors. Era una cosa que la tenia clara des que era petita.

I què se sent damunt d´un escenari?

Doncs, entres dins d´un personatge, et transformes, sents aquell personatge. I quan t´aplaudeixen, experimentes una emoció especial, més que res satisfacció. El públic que hi ha allà baix és part de tu mateixa.

Cal tenir algun tipus d´habilitat per poder fer teatre?

La gent que fa teatre professional, avui en dia, necessita una carrera. Però els aficionats, no. Penso que tothom és capaç de fer teatre, ara el que no pot fer tothom són tots els papers, això no. Tothom pot fer teatre, només has de tenir una mica de memòria i molta voluntat per als assajos, i senzillament voler-ho fer.

Com ha canviat l´afició al teatre a Berga?

Mira, hem de diferenciar dos temps completament diferents. Fa cinquanta anys, no hi havia les diversions d´ara, el jovent o feia teatre o anava a les sardanes o a cantar, potser també jugar a futbol Feies una cosa d´aquestes i prou. No hi havia altres diversions. Als pobles hi havia afició al teatre en bona part perquè no hi havia altres opcions. En canvi, ara, els qui de veritat fan teatre i hi tenen afició es ben bé perquè els agrada, ja que actualment tenen altres possibilitats per divertir-se. El problema d´avui dia és tenir temps per poder assajar!

En quin gènere interpretatiu se sent més còmode?

M´és indiferent, el més important és tenir un bon text. Si hi ha això, és igual que sigui una comèdia o un drama. Ara, costa més fer riure que fer plorar, això sí.

Quins són els moments claus de la seva trajectòria teatral?

El Pigmalió de Bernard Shaw va ser una obra realment especial. La vam fer en dues ocasions. La primera vegada va ser l´any 1961. Per a mi, interpretar la protagonista, Roseta Fernandes, ha estat un dels papers més importants que he fet en la meva trajectòria teatral.

Per què?

Fins llavors havíem fet obretes, i aquella va ser una gran obra. Vam treballar de valent i gaudir molt fent teatre. Aquell era un paper molt important. Allò va ser una cosa extraordinària pel que nosaltres estàvem acostumats a fer. Després d´aquella n´han vingut d´altres, La Rambla de les Floristes, el 1987, i les obres de Ramon Vinyes, com per exemple El ball de titelles, i la que vam fer amb Benet Vilajuana, L´anònim venecià, i el monòleg Mercè dels uns, Mercè dels altres, de Carles Valls, el 1994

Imposa molt portar el pes de l´obra sola dalt de l´escenari?

Sí que imposa, molt. I allò va ser un atreviment molt gros.

Reeixit.

També, però vam ser molt agosarats. (Somriu). Va ser culpa del Daniel [Tristany], perquè, si no, jo no m´hauria aventurat mai a fer-ho. Però després de parlar-ne em penso que tot un any, al final vam decidir començar els assajos per veure si sortia, i va semblar que sí i la vam fer. I parlo en plural perquè jo estava sola a l´escenari, però, per descomptat, estava envoltada d´una colla de gent que m´ajudava. Això és l´essència del teatre, no ets mai tu sol, és un treball en equip d´una colla de gent, encara que a l´escenari hi hagi un sol personatge, però un de sol no pot fer una obra de teatre, encara que sigui un monòleg.

Hi ha poetes berguedans que demanen expressament que sigui vostè qui reciti les seves creacions.

No n´hi ha gaires, però és cert que això per a mi és un orgull. Hi ha la Maria Farràs que diu, en broma, que ha escrit en el seu testament que els seus poemes els he de llegir jo (riu).

També fa de lectora per a entitats com Càritas.

Som un grup de voluntàries que anem a les residències a distreure els avis, i allà sí que cantem, malament, però ho fem perquè tenim un públic que no és gens exi-gent (somriu) i podem fer-ho. I, a més, preparem escenificacions d´acudits, Pastorets, i a final de curs fem una petita obra de teatre.

Li agradaria poder llegir la declaració d´independència de Catalunya?

Ui sí! Per descomptat que m´agradaria fer-ho, però que fos d´acord amb tothom, eh; si no, res.

Com serà el seu discurs demà, quan li facin el lliurament del premi?

No ho sé. A mi m´agradaria no llegir, però em fa l´efecte que no em puc refiar de mi mateixa per l´emoció que sentiré en aquell moment. Per això, potser me´l prepararé una mica, però ha de ser una cosa molt curta, no ha de ser un gran discurs perquè no en sabria.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema