L'adéu del tabaler Carles Prat: «Fa 47 anys que estic ficat a la Patum»

L´herald de la festa viurà el seu darrer Corpus i passarà el testimoni de l´emblemàtica comparsa al seu nebot

08.05.2016 | 07:49
L'adéu del tabaler Carles Prat: «Fa 47 anys que estic ficat a la Patum»
L'adéu del tabaler Carles Prat: «Fa 47 anys que estic ficat a la Patum»

Carles Prat i Navarro (Berga, 1965) està casat amb la Sònia. Té dues filles, la Míriam i la Laura. Ell és lutier, fa guitarres des de fa 35 anys, però és més conegut per la seva faceta de tabaler de la Patum, una faceta en què va iniciar-se als 4 anys. Va esdevenir tabaler titular l´any 1986, quan va agafar el relleu del seu germà Ramon Prat.

Així, plega de tabaler?

[Somriu] Sí i no. Estic fumut de l´esquena. Ja he tingut un parell d´avisos i no vull forçar. Prefereixo agafar el tabal un trosset a la passada com fa tothom i continuar tocant a la plaça però deixar tota la feina que implica ser-ne el titular.

Quant pesa el tabal?

Divuit quilos quan comences però al final en pesa quaranta! Jo això ho dic sempre de broma perquè a mesura que passen les hores cada cop pesa més. La passada del dimecres al migdia és molt llarga, dura més de tres hores. Aquesta és la que faig jo sol i la que es fa més feixuga, la que fa mal. La passada del vespre no perquè el porta tothom. Prefereixo cuidar la meva esquena perquè només en tinc una [somriu].

Qui el substitueix?

El meu nebot, Xavi Prat.

D´aquesta manera es preserva la continuïtat de la nissaga Prat. El seu pare, Albert Prat ja ho va ser, de tabaler, després el seu germà, vostè i ara el seu nebot.

I abans del meu pare ja hi havia hagut el Patoret, el tiet del meu pare, Ramon Tort Balaguer. L´any 2026 farà cent anys que el Patoret va agafar el tabal.

Vostès són història viva de la Patum. Què implica això?

[Somriu] És una passada. Una de les coses que més gràcia em fan, a part de ser el tabaler titular, fet que et permet tenir un coneixement molt directe de la festa perquè toques els tirabols, les maces, les guites, és que bona part dels berguedans de menys de 35 anys, gairebé tots, han passat per les meves mans. Els pares porten els seus fills al tabaler per fer-s´hi fotos. Ara els veus i són uns tiarros, uah! i jo els he tingut a les mans quan eren nadons. Això sí que em fa molta gràcia. Potser sóc la persona, a part dels metges, que han tocat més nens perquè han passat per les meves mans per fer-se fotos amb el tabaler. A part, aquests darrers anys s´han posat de moda coses com que et donen el xumet del nen i cosetes així [somriu].

Crec que la quitxalla es pensen que vostè no és real sinó una figura més de la festa.

Una vegada, un nen se´m va quedra mirant. Hi vaig començar a parlar. Es va girar cap a la seva mare i li va dir tot sorprès: «ah! però si enraona». Això era un dimecres, a la passada, amb els gegants. El nen creia que jo era una figura!

Demà, al ple de l´Ascensió, signarà el llibre dels caps de colla com a tabaler titular?

Sí, signaré jo. Ho he acordat així amb el meu nebot perquè jo plego per la Patum del centenari. Aquesta era una fita que en el seu dia veia molt lluny i per això no ho deia mai per si no hi arribava [riu]. Vaig ser tabaler a la Patum extraordinària del 75 aniversari de la Coronació de la Mare de Déu de Queralt, el 1991. I sempre vaig dir que em faria molta gràcia poder tocar pel centenari continuant sent el tabaler. Pensava que si hi arribava, llavors seria el moment de plegar. Si em trobo bé, podria estar de titular quatre o cinc anys més, segur. Però estic una mica delicat de l´esquena i prefereixo ser prudent.

Per tant, oficialment continuarà sent el tabaler titular i acabarà per la Patum del Centenari però el seu nebot ja li fa el relleu?

Sí.

Demà, sortirà a la plaça amb el vestit o com un ciutadà més?

A les 12 en punt del migdia jo sortiré tocant el tabal com a tabaler com sempre. I marxaré barri vell amunt. Quan en baixi, aleshores serà quan entregaré el tabal al meu nebot i ell farà la resta del recorregut.

Serà un relleu molt maco.

Jo crec que sí, i per això ho farem així. Quan m´ho va passar el meu germà va fer la volta a la Berruga i me´l va donar però jo ho vaig trobar molt poca cosa. Crec que serà més simbòlic així. I el meu nebot ja tindrà temps d´adonar-se del que costa fer una passada sol [pel pes del tabal. I somriu].

Com s´acomiadarà dels patumaires?

No ho sé. Sé que m´estan preparant coses però el meu nebot no vol que ho sàpiga [somriu]. Bé, potser me n´assabento com l´any passat, quan em van començar a preparar la sorpresa de pujar a la guita. Fa molts anys que toco i sé quan hi ha alguna cosa estranya a la plaça, però no sabia el que era. Venia molta gent a acomidar-se, cosa que tampoc és normal. Em va fer molta gràcia, molta, em van fer plorar com sempre, sóc molt ploramiques, jo. Ara no paren de dir-me que me´n faré un fart, de plorar, quan arribi el moment ja m´ho trobaré [riu].

A partir d´ara potser podrà gaudir d´aspectes de la festa dels quals fins ara no podia perquè estava més lligat?

Jo continuaré igual. El que passa que ho faré amb una llibertat que no tenia. Tota la vida he fet el mateix, hi sóc des dels 4 anys.

Al tabal?

Sí, vaig començar amb el tabal infantil. Fa 47 anys que estic ficat dins de la Patum. Hi va haver uns anys que tocava a la Patum Infantil i a més ja feia d´àngel a la Patum gran. Acabava de saltar a la Patum dels grans, anava a dormir, em llevava i me n´anava a fer la Patum xica.

A vostè, qui li va ensenyar a tocar el tabal?

Li dic la veritat? Ningú, el meu pare sempre em deia: «tu, posa´t aquí, al costat dels músics» i els escoltava. S´empipaven perquè m´ho sabia tant de carretilla que corria més que ells i els feia equivocar . Tot era diferent.

Què ha canviat?

Els músics no pujaven a l´empostissat, es quedaven a sota el balcó de l´ajuntament. I el tabal també. Arribaven, feien cinc o sis tirabols i tot cap a dins. Abans, a la 1 de la nit i potser abans, s´acabava la Patum. Els passacarrers no eren com els d´ara. En aquests anys hem vist crèixer la Patum, abans hi havia 40 plens. Un dels canvis més grans és la introducció de les dones, en aquests últims trenta anys s´hi han ficat de ple. Llevat d´alguna comparsa, salten més dones que homes.

Per a l´ull profà tocar el tabal pot semblar fàcil, però no és senzill fer-ho bé.

Jo tampoc sóc cap artista però considero que porto el ritme. Que hi ha nanos d´avui en dia que el toquen millor que jo? Sí, però són músics i jo no he estudiat mai música. A mi em fa gràcia quan ve un noi i toca un tirabol i em dóna dues voltes, perquè ho veig que me les dóna, m´agrada. Però jo vaig aprendre a tocar d´orella, escoltant el que tocaven. Ells toquen amb la música i tenen un avantatge. Tothom toca a la seva manera a,mb el seu toc personal.

Les seves dues filles han tocat el tabal. Hi va haver un temps que semblava que a la Patum hi podria haver una tabalera.

A mi em fa molta gràcia que elles toquin però no els desitjo que hagin de fer aquest sacrifici, encara que no ho sembli, estàs molt lligat, molt. Ets a la comparsa que és més a la festa, surto el dia de l´Ascensió, el dia dels Quatre Fuets, el dimecres al migdia, al vespre, el dijous al matí i al vespre. El divendres és l´únic dia que no fas res ,però dissabte tornes a sortir al vespre i el diumenge, matí i vespre. Hi deu haver gent que es pot pensar que això és el mateix que fan molts, però és que jo me´n vaig a dormir a les 6 del matí, m´aixeco a les 8 i me´n vaig a la plaça. Aquests dies de la festa no dormo.

Què s´ha de tenir per ser un bon tabaler?

Sempre hi he posat totes les ganes que he pogut. I he canviat coses. Vaig passar de tocar les maces superràpides a tocar-les més a poc a poc com es toquen avui en dia. Crec que he d´anar al ritme dels peus del que porta la maça, que són els que marquen.

Físicament s´ha preparat d´alguna manera especial per resistir el ritme de Patum?

Mai ho he fet. Ara, l´endemà tinc agulletes i me´n recordo. Amb una passada he arribat a perdre 3,5 quilos. Se sua molt.

Continuarà vinculat a la festa?

Sí, sí. No em retiro. Des de l´any passat ja sóc el canviador de pells del tabal. Quan Jordi Camps va deixar d´ocupar-se´n ho vaig aprendre i així puc continuar amb el tabal. Són pells de cabra de Calanda.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema