Fa deu anys, Pasqual Maragall era President de la Generalitat i governava amb el PSC i amb ICV després d'haver expulsat ERC del govern tripartit, justament per haver demanat el vot en contra de l'Estatut, al seu parer massa retallat per les Corts espanyoles que li havien «passat el ribot». Empès per un optimisme inesgotable, Maragall va dir a Sant Jaume de Frontanyà que l'Estatut deixava Catalunya molt a la vora de la condició d'estat. Li va mancar dir que un estat sense sobirania i sotmès a un altre estat, l’espanyol, que agafava el mànec de la paella.

A Maragall, l’Estatut li va crear grans enemics a casa. Quan el va proclamar a Sant Jaume ja havia anunciat eleccions per a la tardor, i que ell no s'hi presentaria. La direcció federal del PSOE l'havia vetat i gent poderosa del PSC van executar el veto com una ordre inexcusable. Maragall es va apartar, va deixar fins i tot el PSC, i després la malaltia l'ha tret de la circulació. Però el seu és només un dels noms del 2006 que han desaparegut de la primera línia.

Quan va fer fora ERC del govern, Maragall va repenjar-se en Joaquim Nadal. Avui viu retirat de la política, després de tornar a la universitat. L'home fort d'Iniciativa en aquell govern, Joan Saura, va acabar al Senat menant la vida tranquil·la pròpia de la institució. Fa deu anys al capdavant d'Esquerra hi havia Josep Lluís Carod Rovira com a president i Joan Puigcercós com a secretari general. Tots dos havien format part del Govern. Carod va ser desplaçat de la presidència republicana el 2008, per l’empenta de Joan Puigcercós, però aquest no va durar gaire, i al cap de tres anys deixava pas a Oriol Junqueras. Carod va tornar al seu ofici d'ensenyant i Puigcercós es va dedicar a guanyar-se la vida al sector privat.

Fa deu anys, sota la vigilància i consell de Jordi Pujol, al capdavant de CDC i de CiU hi havia Artur Mas, que dos anys abans havia guanyat les eleccions però havia perdut el govern. Deu anys més tard CiU ha desaparegut i CDC també. Mas va aconseguir ser President de la Generalitat, però després de guanyar tres eleccions en cinc anys, va haver de fer el «pas al costat» i ara és només president del PDC, amb una autoritat limitada per diverses derrotes parcials al congrés de refundació. Ja no se'n parla com a futur candidat.

Fa deu anys, a l'alcaldia de Barcelona hi havia Joan Clos, que al cap d'un mes seria nomenat ministre. Després va ser ambaixador a Turquia i finalment director executiu d'UN Habitat, una agència de Nacions Unides amb seu oficial a Kenya. I fa deu anys, el president del Partit Popular a Catalunya era Josep Piqué, que va deixar el càrrec i la política al cap d'un any i se'n va anar a presidir l'aerolínia Vueling fins al 2013.

L'esbandida que s’ha produït en només deu anys ha estat enorme i ha deixat pocs caps sencers. Però no només s’han esbandit persones; també han volat pels aires paradigmes i certeses. S’ha demostrat que el nou Estatut no procurava un Estat, sinó un simulacre la potència real del qual depenia de la «lectura» que se’n fes des de Madrid. I ha estat una lectura restrictiva, de la llengua a les finances, de l’ensenyament als símbols. Aquesta demostració ha fet entrar en crisi l'autonomisme i ha impulsat l'alça de l'independentisme.

Sense l'engrescament de fa deu anys, la sentència del 2010 no hauria fet tant mal i la reacció no hauria estat tan intensa. Però ho va ser, i per això ara Catalunya té un Parlament que aprova plans de desconnexió i desafia el TC, mentre que per la banda contrària sonen tambors de recentralització i els partidaris d’aprofundir l’autogovern com a solució al que se sol anomenar «problema d’encaix» sembla que prediquin el dos deserts: el d’aquí i el d’allà.

Per cert: fa deu anys el president del PP espanyol es deia Mariano Rajoy Brey. No tot ha canviat.