Teresa Forcades i Vila (Barcelona, 1966) és doctora en Teologia i Salut Pública, especialista en Medicina interna per la Universitat de Nova York i autora de llibres com Els crims de les grans companyies farmacèutiques i La Teologia Feminista a la Història, entre d´altres. És monja de l´orde de Sant Benet. Ha esdevingut una veu crítica contra l´actual statu quo denunciant les desigualtats que genera el model capitalista i reivindicant la necessitat de canviar-lo per fer una societat més igualitària i democràtica. En parla en aquesta entrevista per a Regió7.

El seu currículum ocupa 9 pàgines. Vostè és una religiosa atípica. Allò diferent de vegades ens espanta. Vostè fa por?

(Somriu) No tinc cap ganes de fer-ne, pTeresa erò sí que és veritat que a vegades hi ha hagut algunes manifestacions meves que han estat rebudes, si no amb por, sí amb rebuig. Per exemple, en tot el tema de la salut pública hi ha uns interessos molt grans i a aquests interessos no els convé que persones que puguin tenir una rellevància pública parlin de segons quins temes. O dins mateix de l´Església hi ha alguns temes que són una mica tabús i que quan es toquen també susciten, si no por, rebuig. Jo crec que la por només vindria si aquestes opinions que generen rebuig o toquen segons quins interessos, a la persona que les emet se li fa gaire cas (somriu). No és la persona, que fa por, sinó que la gent comenci a prendre´s seriosament algunes d´aquestes crítiques. Una persona sola no fa cap por. Ara, si això té un ressò social, aleshores sí, fa por perquè amenaça l´statu quo.

I vostè ha aconseguit ser aquest detonant que generi una consciència social crítica?

Home, en alguns casos el meu gra de sorra crec que sí que li he posat. El cas de la grip A el 2009 potser és el més emblemàtic perquè hi va haver una gran difusió. Molta gent encara m´escriu dient que a causa d´allò van tenir una actitud crítica. I pel que fa a la crítica al capitalisme, m´agradaria haver contribuït també que això deixi de sonar com una cosa prosoviètica i a favor d´uns controls de l´estat, amb els quals jo mai m´he identificat ni en tinc cap intenció, i, en canvi, comenci a sonar com una necessitat que ens plantegem quin model econòmic volem perquè amb el que tenim les desigualtats no s´arreglen. I potser pel fet de ser metgessa i teòloga, aquests dos àmbits en els quals tinc el doctorat, quan parlo de transsexualitat o de variants sexuals dins de l´Església també tinc un cert ressò.

Què fa actualment? Des que va demanar la dispensa per deixar els hàbits del monestir de Sant Benet, a Montserrat, la seva presència mediàtica ha disminuït.

És cert. Jo ara tinc aquesta possibilitat d´un màxim de tres anys d´estar més implicada en política. La comunitat em va demanar que si feia això, visqués fora del monestir per no implicar-la en unes opcions polítiques que algunes de les germanes potser les veuen amb molt bons ulls però d´altres no perquè, gràcies a Déu (somriu), som una comunitat plural políticament i en tots els aspectes. Això em va semblar bé i el que estic fent és que no visc al monestir. D´altra banda, la meva activitat habitual que és més de tipus intel·lectual, de fer classes, conferències i escriure llibres, és clar, la puc fer fora del monestir. L´horari de la pregària a fora, sense viure en comunitat em costa més (somriu), però això ja pertany a la meva organització personal. La presència mediàtica també va augmentar molt quan hi va haver aquesta oferta de poder ser candidata i, en no quallar, llavors va baixar la intensitat del focus mediàtic.

Està més tranquil·la amb menys atenció dels mitjans?

Home, sí, que disminueixi la pressió permet respirar.

Continua residint al Bages encara que no estigui al monestir de Sant Benet de Montserrat?

(Somriu) Gairebé sóc itinerant ara. No tinc una nova casa fixa. He estat a l´estranger per invitacions diverses. He estat a Berlín i també al Tarragonès, que hi ha una casa de la família, per Gràcia...

L´Onze de Setembre vostè es ´plantarà´ a Berga en una acció simbòlica organitzada per Procés Constituent. Per què?

Hem volgut participar com a moviment com cada any hem fet en les manifestacions unitàries i, també com cada any, hem intentat fer-ho amb alguna nota particular que pretén aportar aquesta visió que la cosa unitària és esplèndida però no uniforme. Una cosa és anar junts per un objectiu, però dins d´això la riquesa dels matisos i la pluralitat dels accents és essencial per a la democràcia, si no el que tenim és un altre tipus de societat. Plantar-nos a Berga és un símbol de quin és aquest país, aquesta república catalana que voldríem.

I com ha de ser?

En essència seria un país on la gent pugui posar arrels. És una noció que la traiem de Simone Weil, aquesta filòsofa francesa que va morir en plena Segona Guerra Mundial a l´exili, a Londres. En la seva última obra política parla de les necessitats de les persones com una millor base per a les noves constitucions, més que no dels drets de les persones. Això què vol dir? Si mirem històricament d´on ha sortit aquesta noció de Dret, l´antecedent immediat europeu és la Revolució francesa. I al costat del dret a la llibertat, que em penso que ens l´estimaríem i no hi hauria debat , hi ha el dret a la propietat privada. Si els poses de cantó tens la situació d´avui en dia. Volem tenir una constitució que garanteixi uns drets?

Com la propietat privada?

És una necessitat però amb límits: em cal una casa i no vull que la posseeixi l´estat, ni el veí ni ningú. Això s´ha de defensar i moltes altres coses. Però, tinc la necessitat de tenir-ne mil, de cases, com hi ha gent que té avui en dia? Aquesta acumulació de capital ha portat que hi hagi l´1% de la població que té més que el 99% restant, segons dades d´Oxfam. Si no estem disposats a qüestionar això, no sé quin futur tenim com a país, ni com a món. Això s´ha de qüestionar radicalment i fer-ho de forma democràtica i de la manera més intel·ligent possible. Si no hi ha un repartiment de la riquesa, aquí no hi ha futur ni a nivell internacional, ni de país.

Simone Weil parla del concepte de l´arrelament, el lema de l´acció de Berga on es plantaran.

Ella va a parar al tema de les necessitats de les persones per indicar que reconèixer-les hauria de ser la base de la nostra convivència en comú. I la necessitat bàsica que ella identifica és l´arrelament, de què representa per a un poble que li arrenquis tota la possibilitat de tenir referents locals, nacionals, lingüístics. Tot això que aquí a Berga teniu amb la Patum que és Patrimoni de la Humanitat. Això és essencial perquè dóna un sentit de pertinença. Aquí puc citar el literat Marcel Proust, que en una de les seves obres parafraseja la frase famosa de Hamlet que diu: «ser o no ser». I ell diu: «no, no: pertànyer o no pertànyer». Perquè ell era homosexual i sabia què volia dir que no hi hagi un referent social per a allò que ets. Aquest noció de sentir-se com a casa i tenir un referent, Simone Weil la destaca en la seva obra de l´arrelament i la relaciona amb la justícia social. Com pots arrelar-te en un lloc on les teves necessitats bàsiques no estan cobertes?

Per què serà diferent aquesta Diada de les darreres?

És clar, cadascuna és diferent pel context polític i, si vols, fins i tot internacional i en aquest cas espanyol, que ha anat variant. En aquesta hi ha moltes persones que pensem que potser sí que estem encarant la recta final. Tenim un govern que ens ho ha dit així i aquest, com tots els altres, no ho farà si no és que hi ha la pressió del carrer, això està clar, ho sabem.

Personalment, què espera d´aquest 11-S?

Espero que no sigui en cap cas una mobilització més feble que les anteriors perquè sense això no veig cap possibilitat d´afrontar tant el repte nacional com sobretot, sobretot, aquest repte de fons sobre cap a quina mena d´horitzó político-social ens estem movent. Com més aviat ens despertem col·lectivament millor. El que més valoro de les mobilitzacions al carrer és activar la subjectivitat política. Crec que això ho necessitem com l´aigua.

Referèndum unilateral d´independència sí o no?

Sí, sí, sí. De fet, quan anàvem a les eleccions del 27-S i es parlava d´eleccions plebiscitàries, des de Procés Constituent i jo personalment deia: «no, no acceptem que ho siguin si es compten escons, si es compten vots sí perquè llavors és com fer un referèndum, el que no ens deixen fer». Però si només comptem escons per dir «el país ha parlat, vol la independència», això a mi em semblava insuficient. En canvi, el referèndum, que és la pregunta directa, una persona, un vot, això és, sense cap mena de dubte, la millor manera de poder-ho saber. Ara, unilateral? Desitjaria que no ho fos simplement perquè té més complicacions a tots els nivells. Tot i que he de dir una cosa que desitjaria que no ho fos. Com que estic comentant des del principi que el que més m´importa és l´activació de la subjectivitat política, encara que fem una Catalunya nova, si tenim la ciutadania una altra vegada marxant a casa i adormint-se, tindrem una Catalunya neoliberal i jo ploraré molt (somriu). El fet que tinguem un estat que va a la contra, crec que s´ha de valorar que està fent que molta gent s´activi i que s´hagi de fer preguntes i debats d´una intensitat que, si no, potser no hi serien.

Digui´m tres coses prioritàries que ha de tenir una Catalunya independent.

La més prioritària ha de ser construir entre tots una societat igualitària. Jo he dit abans que no sóc prosoviètica ni de cap sistema que s´hi assembli de la propietat estatal. Però, per exemple, hi ha una correlació en la salut de les persones no entre els països rics i pobres sinó entre els països desiguals i els que no ho són. És a dir: un país on hi ha gent que té molt i gent que té molt poc és un país violent, on no es viu bé, on la gent es mira l´altre dient: «no me´n refio». I és un país on hi ha més embarassos d´adolescents, on hi ha més gent a la presó, on hi ha més esquizofrènia i més mortalitat infantil. I això és molt impressionat quan veus les dades exactes.

I la segona cosa prioritària per a un nou estat?

Que sigui democràtic. Jo estic amb el 15-M quan assegura: «en diuen democràcia i no ho és». Per què no ho tenim? Perquè crec que de forma errònia identifiquem democràcia amb votar. Sense votar no hi ha democràcia, en això estem d´acord, però si només votes i no fas una cosa abans i després, i que s´ha de fer i que nosaltres no tenim en aquest país, això és una burla. El que s´ha de fer abans és deliberar, vull dir que hi hagi temps, informació i fòrums suficients perquè abans de votar sapiguem de veritat el que votarem. Això s´ha de promoure des de les instàncies polítiques perquè si ni tenen un dèficit democràtic constitutiu fonamental. Però després de votar també falta una cosa. Si tens un debat excel·lent i un vot lliure encara no és democràcia això.

Què li falta?

Tu has de poder revocar. Per exemple: podem tenir un debat lliure i escollir uns representants polítics i quan arriben al poder diuen: «no podem fer allò que us hem promès». I fan una altra cosa. I nosaltres què fem? Ens enfadem i ens esperem quatre anys i després en votem uns altres que fan el mateix. Hem de tenir revocatòria popular.

El cardenal Lluís Martínez Sistach ha dit recentment a Berga que la pobresa s´ha fet més profunda i autòctona i que les desigualtats són l´arrel dels mals socials....

(Somriu) Mira, ja estic d´acord amb el cardenal Sistach jo!

Com s´ha de combatre aquesta realitat?

Crec que s´ha d´afavorir el sistema de cooperatives. Això vol dir un model econòmic completament diferent. Tu no pots tenir una sèrie de gent treballant per a un altre, aquesta és la crítica al capitalisme bàsica de Marx. És obvi que si tu treballes i no pots decidir com es fa aquella feina, estàs alienat laboralment com qualsevol persona. Tu has de treballar en un lloc on les decisions, no has de ser tu qui les pren en solitari si treballes en equip, sinó fer-ho entre tots. I això ho visc al monestir, no dic que sigui fàcil però humanament és molt ric i molt possible. Això ha de ser el canvi de mentalitat.

Quin paper ha de jugar, jugarà o està disposada a jugar vostè en el nou estat català a hores d´ara?

(Somriu) No tinc cap pretensió. Voldria veure aquesta eclosió d´un procés constituent veritablement popular al nostre país. Si això es dóna, tira endavant i està assegurat, jo me´n vaig al monestir i em dedico a la teologia. No he sentit en cap moment una vocació política que es contraposés a la monàstica i més intel·lectual. El que passa és que hi ha hagut unes circumstàncies que m´han portat a pensar que havia d´aportar el que pogués. De moment, tinc aquest límit de tres anys per desenvolupar l´acció política directa i espero que sigui un temps suficient perquè aquí hi hagi un canvi substancial.

Berga està celebrant el centenari de la Coronació de la Mare de Déu de Queralt. Quina opinió li mereix aquest tipus de celebracions avui en dia?

Bé, depèn. Les celebracions religioses o culturals de qualsevol tipus les valoro extremadament positivament; formen part d´aquesta riquesa sense la qual no hi ha un arrelament veritable. Hi ha dimensions diverses de les persones i una és l´espiritual i que té moltes lectures. Les observacions crítiques serien com es fa, què se celebra exactament quan des d´un ministeri espanyol es posen medalles a una Mare de Déu (somriu). Això ho trobo problemàtic perquè aquesta vinculació entre l´estat i l´Església no ha d´existir.

Hi haurà unes terceres eleccions a Espanya?

Sembla que sí, sempre pot haver-hi sorpreses, tot i que no tinc una bola de vidre, però sembla que sí.