Montserrat Gorchs té 56 anys i és filla de Berga. El seu pare és el Francesc, minaire a qui tothom diu Franciscu, i la seva mare es deia Concepció i s’havia dedicat a l’agricultura i a regentar establiments comercials. Té dues germanes: la Genoveva i la Glòria, i dos fills, el Genís i l’Arnau. És vídua. Li agrada aprendre per ensenyar.

On va estudiar?

Vaig estudiar a l’escola de Sant Salvador de Cercs i després vaig anar a Berga, a l’institut Guillem de Berguedà. Després vaig anar a la universitat de Barcelona, a la facultat de Biologia. I després he fet cursos diferents des de la UOC, algun màster i molts cursos de formació.

On va passar la seva infantesa?

Vaig viure fins als 11 anys a la casa del Far de Malanyeu. Allà hi havia una cantina i una carnisseria i la meva mare i el meu tiet ho portaven. Des de la finestra de casa veia passar el tren, els cotxes, mirava les matrícules, era la meva tele allò! Era en el moment àlgid de la mineria. Hi havia cabres que pujaven per la muntanya, ens banyàvem al rec. Va ser una infància feliç però amb pocs luxes. Per anar a veure la tele de veritat (somriu) anàvem a una casa a Malanyeu que es deia cal Clotet, amb la Montserrat Clotet i el seu home, el Joan. Em va tocar cuidar les meves germanes perquè era la gran, de jugar vaig jugar poc. Sempre he treballat i estudiat molt, però n’estic ben contenta.

Ser professora ha estat una vocació?

Des de ben petita ja sabia que volia ensenyar. Sempre m’ha agradat i la veritat és que no puc evitar explicar les coses intentant que sempre s’aprengui quelcom d’allò que estic dient. És el meu tarannà: explicar.

Com es va iniciar en el món de la docència?

Vaig començar justament fent classes particulars a joves de Berga de l’àmbit de ciències, mates, física, química, el que convenia. Anava a casa seva, aprofitava totes les hores del dia. Això mentre estudiava. I després, quan vaig acabar la carrera, el primer any vaig estar a l’escola Vedruna fent primària. L’any següent vaig aprovar les oposicions de secundària. Primer vaig anar a l’institut Antoni Pous i Argila de Manlleu, d’allà a l’extensió de Sallent, i després ja vaig anar cap a l’institut Guillem de Berguedà, i des de llavors fins ara. Ja fa 31 anys que sóc al camp de batalla (somriu).

Com s’aconsegueix que un escolar s’interessi pel que se li està explicant?

S’ha de buscar la manera que als alumnes els brillin els ulls posant-se a la seva pell i fent que estimin allò que se’ls explica, fent-los participar i gaudir del que el professor està dient, fent-los-ho viure, di-guem-ho així.

I un professor, com manté la motivació després d’haver explicat mil vegades la mateixa cosa?

Sempre és diferent. No hi ha dos alumnes iguals. S’ha de posar passió en cada paraula, en cada gest, en cada lliçó, cada dia, cada grup és diferent. I això s’explica amb l’adquisició de nous coneixements que s’han après o viatjant o llegint o amb les últimes realitats del dia a dia, posant-hi aquella nota especial i, per tant, fent una obra de teatre però amb actors diferents.

Quina és la principal recompensa per a un docent?

El feedback que hi ha amb els alumnes. Els somriures o les paraules d’alegria quan te’ls retrobes i veus què fan o que et recorden. No sempre ha de ser enyorança. És veure que s’han espavilat després d’haver passat pel centre.

Després d’haver estat 17 anys directora de l’institut Guillem de Berguedà, què ha après?

Sobretot he après a escoltar, a conèixer les persones, a ajudar famílies, però en el fons del fons m’adono que no sé res perquè em falta molt per aprendre.

Vostè ha dirigit un equip d’entre 60 i 70 professors amb un total d’entre 700 i 900 alumnes en funció dels cursos. Quins han estat els moments més durs d’aquesta etapa?

No ho sé. Potser no haver aconseguit arribar a tothom perquè tingui una titulació, o potser haver hagut de dir a algú que se li ha obert un expedient pel seu mal comportament, o haver de comunicar a un escolar que no cal que torni. Són moments difícils quan has de dir a un alumne que no ha treballat prou i no ha aprovat i no podrà tirar endavant, però bé: intento oblidar-ho.

I els més plaents?

Aquí en podria dir molts, des de la recollida de premis Cirit o d’altres, alumnes que han tingut èxit amb el treball de recerca, a les distincions de les PAU -encara aquest juliol hi va haver dos alumnes que van treure més de 9 de selectivitat-, o els intercanvis lin-güístics amb altres països. O bé en jornades de portes obertes, que ensenyes el més bonic del centre, tot l’aixovar que tens a la casa perquè els joves puguin venir i s’hi trobin bé. O el dia 27 de febrer d’aquest any, que unes 160 persones, exalumnes, van venir al centre. Alguns feia gairebé quaranta anys que no s’havien vist i van retrobar-se a l’institut. Això realment va ser bonic perquè era el seu vincle.

Si pogués, què canviaria d’allò que ha fet sent directora?

Crec que res: sempre he intentat actuar escoltant el cor i pensant amb el cap, tot i que a vegades m’ha comportat alguna llàgrima.

Segons la seva experiència docent, és cert que als joves no els interessa res, que passen de tot?

No tant com ens sembla. Els joves, realment, viuen el present i a a vegades hi passen de puntetes, sí que és cert això. Però tenen molta informació. Jo crec que és el seu escut protector i que realment no passen tant.

Quin estereotip o tòpic sobre els professors troba més empipador i menys cert?

(Riu) És el de sempre: que els professors fan tres mesos de vacances! Jo no els he fet mai. També s’ha de dir que a vegades es confon vacances amb descoberta o amb veure les coses anant sense rellotge, per exemple. Un bon professional de l’educació ha de tenir sempre els ulls oberts per aprendre i perquè després ho pugui ensenyar. També s’aprofita aquest temps per formar-se.

Aquest curs no imparteix classes als seus alumnes per primer cop en tres dècades. Què fa ara?

Estic en comissió de serveis com a tècnica en planificació escolar, al departament d’Ensenyament als Serveis Territorials de la Catalunya Central, i veient l’educació des d’un altre punt de vista i aprenent altres estratègies: planificant.

Què planifica?

Planifico espais i grups de les comarques de la Catalunya Central. Els espais, les aules, les necessitats que té cada centre des de P3 fins a escoles, instituts o escoles d’adults o d’idiomes. Una mica és organitzar el lloc on s’han d’enquibir els alumnes actuals i futurs en funció de les necessitats que hi hagi.

I si Berga ha de tenir o no una línia de P3 com s’ha discutit el curs passat, això passarà per les seves mans?

(Riu) Sí, crec que sí, però jo sóc tècnica i la decisió final de si n’hi ha d’haver o no, no serà pas meva!

Està contenta d’aquesta nova etapa de la seva vida professional?

Sí, estic molt contenta, no m’ho hauria pensat mai, creia que continuaria fent classes, que intentaria estar més tranquil·la, però em van proposar això, m’ho van explicar i ho vaig acceptar. Per a mi és un nou repte i això em dóna força. Em sento jove! (somriu).

Marxa per un any del centre però continuarà tenint cura de l’estació meteorològica de l’Agència Estatal de Meteorologia (Aemet) que hi ha a l’institut?

Sí, ho procuraré fer, i vetllar per les dades que hi ha.

Quants anys fa que realitza aquesta tasca?

(Somriu) Molts, em sembla que des del 1988. Ara està molt automatitzat i no cal mirar les dades cada dia in situ com abans, dissabtes i diumenges inclosos, plogués o nevés. S’ha de procurar que l’espai de l’entorn estigui net i les dades me les passen en brut i se n’ha de tenir cura.

És una dona del temps?

M’agrada el temps i no sóc meteoròloga però gaudeixo mirant el cel, perquè sempre et diu alguna cosa, encara que de vegades no sàpigues ben bé el què. El cel ens marca el nostre rellotge vital.

El seu difunt marit, Lluís Viladrich, va descobrir les petjades de titanosaure a Fumanya als 80. Quina opinió li mereix la situació d’aquest jaciment?

Gairebé prefereixo no pensar-hi perquè em fa mal. Però tot i que sap greu i és trist, cal tenir en compte que aquestes petjades ja van estar enterrades una vegada i redescobertes. La natura passa per cicles; per tant, fent i desfent va passant el temps que en geologia no importa. Sé que s’estan fent coses, que s’hi treballa, però la preservació de l’espai potser és difícil tal com està la situació econòmica. La feina de donar-ho a conèixer ja està feta: hi ha informació i el coneixement del lloc, imatges i articles. Ara falta acabar la feina de preservació.

Pel que fa al camp de l’educació, en quin nivell ens trobem al Berguedà?

Diria que en un nivell mitjà-alt. Estem força bé dins de tot, no hi ha gaires conflictes, hi ha bons professionals. Crec que el pitjor són les perspectives de futur perquè ens falta canalla.

Des del punt de vista estratègic en aquesta àrea, què caldria fer?

No podem perdre pistonada, el temps passa, la davallada de la natalitat portarà conseqüències socials importants a més d’un nivell en poc temps.

Com per exemple?

Abans de 9 anys a secundària haurà baixat el nombre d’alumnes i la sortida de joves cap a la universitat, i això vol dir que les escoles i els instituts queden buits. I s’ha de repensar què es farà amb aquests espais.