És un apassionat de la comunicació i, per això, ha trepitjat bona part dels mitjans de la comarca. Tot i que se sent còmode en tots, té predilecció per la ràdio, el que ell anomena «mitjà mare», ja que té «un punt de màgia i desperta la imaginació», apunta. Precisament, els seus inicis es troben a les ones, en un moment en què el panorama era nou i l´únic referent de comunicació era Regió7. Després d´una etapa inicial a Ràdio Puig-reig, el 1986 s´incorpora a Ràdio Berga, feina que havia de compaginar amb la mili. «Un dia vaig quedar adormit a la taula de mescles!», recorda.

Anys després es va inaugurar la nova Ràdio Berga, aquest Sant Jordi fa 11 anys, gestionada pel grup de comunicació del qual Riu formava part. Havien guanyat un concurs amb un plec de clàusules que, reconeix, «era complicat», ja que estava adaptat d´altres emissores, i hi havia, segons diu, «coses impossibles de complir», confessa. «La il·lusió era tan gran», afirma, que van tirar endavant i els seus primers anys a la ràdio van ser els millors, «vam fer autèntiques bestieses i vam treballar moltes hores», explica.

Amb la crisi tot es va estroncar i el final d´aquesta etapa per a Riu va ser francament dolenta: «en guardo un molt mal record. Vaig tenir problemes amb els socis i em vaig quedar fora de la ràdio; sense feina, sense empresa i, si em descuido, sense salut», lamenta el periodista. Assegura que va renunciar a treballar amb contracte per evitar acomiadaments, com a mesura temporal, però diu: «un cop signats els papers i la renúncia a la indemnització, em van dir que estava fora». «Al cap d´uns mesos, els excompanys d´empresa van fer fora els treballadors», segueix, «per la qual cosa el meu sacrifici era una jugada estudiada», assegura. Riu encara té 1/4 de les accions de l´empresa però, com diu, «el 25% de res és igual a res».

«Els mitjans de proximitat han tingut una evolució i una involució», argumenta. Si bé en el seu moment es va créixer, a poc a poc les coses es van anar posant a lloc: «el boom de les televisions locals va ressituar la ràdio, i Internet va ressituar tothom», apunta. En el cas del Berguedà, els mitjans escrits i la televisió han sabut trobar el seu lloc després de tots els canvis.

En el cas de la ràdio és el mitjà que ha patit més, com ha passat arreu. És el que necessita «més passió i humanitat», cosa que s´està perdent, creu. Considera que «s´ha d´apostar pels serveis públics més enllà de la rendibilitat, però tampoc pot ser una sangonella», apunta. Fa falta, repeteix incansablement, que algú tingui voluntat: «l´emissora municipal de Berga no funcionarà si l´Ajuntament no hi creu», assegura. Riu pensa que hi ha moltes solucions, ja que hi ha legalitat per fer-ho, però el que falta és que qui té la potestat de fer-ho posi fil a l´agulla. «Fa molts anys que s´està parlant de tot i no es fa res. Els darrers anys han sigut dolents per a tothom: el mitjà ha agonitzat, però també ha sigut dolent per als treballadors, els col·laboradors i l´Ajuntament. S´havien hagut de prendre decisions», critica. Amb tot això, creu que si no hi ha canvis aviat, «la ràdio podria desaparèixer».

Per a Riu, la solució de model de la ràdio municipal seria passar a una gestió directa, a través de BRG Progrés. I afegeix que cal obrir la ràdio a voluntaris i entitats, perquè «tothom se la senti seva, col·laborant amb altres mitjans i fent pinya».