«Si et batega el cor, pots tocar la txalaparta», assegura Javier Olaizola a tots els que creuen que no tenen ritme per acostar-se a aquest instrument tradicional de la cultura basca. Fa trenta-dos anys que és txalapartari i confessa que, sempre que marxa fora de casa, s'endú l'instrument per poder mostrar una part de la història de la seva terra allà on va. Olaizola s'ha instal·lat al Berguedà, on va arribar per fer una estada al centre d'art del Konvent de Cal Rosal. Ara té un espai a Berga que espera que esdevingui un punt de trobada per als que tenen curiositat per aprendre més aspectes d'aquest instrument basc, un gran desconegut per a la majoria.
Durant les darreres setmanes, Olaizola ha organitzat sessions per ensenyar a tocar la txalaparta. Relata que majoritàriament s'hi han acostat persones que no tenen cap tipus de relació amb el món de la música ni de la percussió, però que «s'hi han sentit atretes». Després d'aquesta primera prova, espera continuar oferint tallers de manera periòdica per als qui tinguin ganes de provar-ho o, fins i tot, fer un curs amb cara i ulls per poder aprendre més sobre l'instrument. «Tothom pot tocar-lo, i no cal ser músic ni tenir coneixements concrets», afirma mig rialler Olaizola. Creu que l'únic que es necessita són «ganes» de fer-ho i, com sempre en la pràctica de qualsevol instrument, hores d'assaig.
Cent per cent basc
Fill de la ciutat d'Errenteria, Olaizola es va interessar per aprendre a tocar la txalaparta quan tot just es començava a recuperar l'instrument després de la dictadura franquista. «Realment la txalaparta és l'única tradició musical que tenim cent per cent basca, tot i que n'hi ha d'altres com el pandero o la trikititxa que les vam adoptar», explica. «La vaig conèixer gràcies al germà d'un amic i vaig decidir fer un parell de cursos a l'Escola de Txalaparta d'Hernani», afegeix. Poc després va començar a fer concerts i altres espectacles amb la txalaparta com a protagonista, i recentment, per exemple, ha realitzat algunes propostes a l'espai del Konvent o també en entorns naturals acompa-nyat d'altres artistes de disciplines com la pintura o la dansa.
Quan parla de la txalaparta la cara se li omple de felicitat, i és que confessa que «és un orgull poder mostrar als altres una part de casa meva i transmetre el que sé, ja sigui millor o pitjor, als que s'hi interessen». Als tallers de txalaparta que organitza, fa una pinzellada de la història de l'instrument. De fet, en una pissarra al local on imparteix les sessions, al costat de la plaça del Forn, té algunes de les paraules clau i referències històriques als seus orígens. «M'agrada fer una sessió d'iniciació i que les persones que vinguin puguin marxar amb la sensació d'haver après alguna cosa», diu. Per això explica els diferents tipus de txalaparta que es coneixen i també quins són els noms dels seus elements imprescindibles, com les baquetes, que s'anomenen makilak.
Els orígens
Tot i les llegendes que intenten explicar d'on neix la txalaparta, Olaizola assegura que la realitat -tot i que no vol contradir les històries del passat- és que l'instrument neix del món del treball. «Els que treballaven aixafant les pomes per treure'n el suc per elaborar la sidra, feien ritmes amb les eines que utilitzaven, i després, quan convidaven els veïns i familiars a tastar la sidra, feien petites actuacions», relata. En aquest sentit, destaca que «una de les particularitats de la txalaparta és que és dels pocs instruments que es toquen entre dues persones. Això és màgic i a la vegada és un repte», confessa. «És complicat trobar el ritme amb el company: el més important és escoltar l'altre i trobar cicles rítmics que tinguin gràcia, més que posar-te a tocar tu sol sense sentit», explica. «A vegades hi ha percussionistes que els costa agafar-hi la gràcia, perquè no hi estan acostumats», afegeix.
Sigui com sigui, el seu objectiu és ensenyar a «aquells que en tinguin ganes», i de moment creu que el resultat és positiu. «Tothom qui ha vingut ha sortit del taller amb sensació d'eufòria i això és fantàstic, perquè em sento com un ambaixador de la cultura basca al Berguedà», diu rient. Olaizola està molt a gust a la comarca, «perquè hi he trobat una actitud de complicitat amb la majoria de persones que he conegut que no he trobat en altres ciutats on he viscut». No sap fins quan s'hi quedarà, però, de moment, vol aportar-hi el seu granet de sorra promovent la cultura, «que actualment fa molta falta», diu.
