Gisclareny, el poble més petit de Catalunya

Gisclareny, situat a 10 quilòmetres del municipi més proper, que és Bagà, té servei de Correus almenys un cop la setmana, una màquina llevaneu per netejar el camí d'accés al poble a l'hivern, servei de recollida de deixalles i de subministrament d'aigua potable, el centre cívic El Cluset, un magatzem per a la maquinària municipal, ball de gegants, sardana pròpia, festa major petita el 15 de maig per Sant Isidre, i la gran l'1 d'octubre, i una trobada de veïns que se celebra un cop l'any a principi de juliol des de fa una dècada i que aplega un centenar de gisclarenyesos.

Gisclareny té cobertura de telefonia en determinats llocs del seu vast terme municipal de prop de 37 quilòmetres quadrats, situats tots dins del parc natural del Cadí-Moixeró, secretaria municipal compartida, 68 quilòmetres de camins per comunicar les diferents cases i indrets del terme, 86 quilòmetres de senders locals ben senyalitzats i mantinguts per gaudir a pleret del senderisme, tones de natura en estat pur i una riquesa paisatgística que sadolla els sentits de pau i tranquil·litat i el converteixen en un paradís per a l'esperit.

L'aire pur que es respira a Gisclareny «no alimenta», com diu sorneguerament el seu alcalde, Joan Tor Tomàs, de cal Pedrals, però justament és el que hi busquen les persones que han convertit el turisme i els serveis en la principal i pràcticament única font d'ingressos per als veïns que hi resideixen tot l'any: 18 dels 27 de censats.

Els nuclis habitats són el barri del Roser, on hi ha l'ajuntament, edifici que fins al 1972 va acollir l'escola del poble, tal com recorda l'alcalde Joan Tor, l'església parroquial, on mossèn Miquel de Bagà diu missa almenys per la festa major, i el cementiri; el barri de Berta (les 5 cases que es veuen un cop s'arriba a Gisclareny pel coll de l'Escriga), el barri de la Bena amb 11 cases, el barri de Vilella amb 7 cases habitades, més el de la zona de l'obaga, on hi ha la font de l'Adou.

El poble té un restaurant, cal Misèria, que els mesos del fred roman tancat, cases de turisme rural com Rústic Vilella (que ofereix menjar als seus hostes i també als passavolants si l'encarreguen), cal Peró (on antany es feien els balls de la festa major), apartaments rurals a cal Maurici, el refugi de cal Tasconet, la casa de colònies de La Salle Natura, el refugi de Vents del Cadí, on fan estades esportistes d'elit que necessiten alçada, explica el batlle, i el Casal del Roser, que acull estades per a joves del centre Sant Esperit de Terrassa. Aquests són els negocis que hi ha al poble. A més d'una explotació ramadera on es dediquen a la cria d'eugues i cavalls de la raça hispanobretona. Hi ha propietaris que tenen pastures arrendades i que quan és l'hora talen el bosc per obtenir ingressos.

El municipi amb menys habitants de Catalunya té 37 habitatges segons dades del 2011 de l'Idescat, 11 de principals, 16 de secundaris i 10 de buits. En el seu dia havia tingut gairebé 300 cases, segons explica l'estudiós baganès i enamorat del poble Francesc Caballé al seu llibre titulat justament Les tres-centes cases de Gisclareny, editat el 1995 per l'editorial Columna L'Albí. Es tracta d'un recull tant de la història documentada i oral tramesa a l'autor pels veïns del poble, llegendes, cançons, dites, rondalles, com també de fotografies de les cases, de la gent, d'indrets. En el pròleg l'alcalde Joan Tor hi fa tota una declaració d'intencions. «La identitat d'un poble es coneix pel pes de la seva història. Gisclareny és un poble petit en habitants en aquests moments, però no és pas petit el pes de la seva història». Queda dit.

En poc més d'un segle, Gisclareny ha perdut prop de 200 veïns. El llibre Pirineu Català-Berguedà-Valls Altes del Llobregat, de Cèsar August Torras, explica que el cens l'any 1905 era de 225 habitants. És clar que els límits del municipi antany no eren com els d'ara, perquè incloïa altres nuclis com Gréixer, entre d'altres. Aquesta pot ser la causa que expliqui els alts censos d'abans. Francesc Caballé afirma al seu llibre que el 1787 hi havia 548 habitants; el 1857, 511; el 1900, 227; el 1986, 20; i el 1995, 43. En el programa de la festa major del 1969, l'alcalde Pere Tomàs deia: «Encara no fa 100 anys que hi hagué un municipi de 1.500 habitants i més de 300 cases», segons recull Francesc Caballé. En el seu pòrtic, el batlle d'aquell moment anunciava, cofoi, la inauguració del servei elèctric al poble el 5 d'octubre del 1969. Gràcies a això, deia Tomàs, els gisclarenyesos «veuran com el poble prospera i podrà gaudir de tots els avenços de la ciutat. Ja no hi haurà cap noi o cap noia que es vegi obligat a emigrar. D'aquí en avant tothom s'hi podrà guanyar la vida». La realitat no va anar ben bé així.

L'actual alcalde, Joan Tor, creu que «les males comunicacions» són un factor determinant que explica la despoblació del poble. Creu que de cara al futur «hem d'intentar aixecar el vol» i espera que «algú s'animi» a anar a viure a Gisclareny. «L'Ajuntament hem fet tot el que hem pogut» per aconseguir-ho lluitant incansablement per la millora de la car-retera i la resta de serveis als veïns. Però el consistori, que funciona com a consell obert, està limitat per un pressupost ordinari migrat de 100.000 euros. «Aquí dalt a la muntanya és dur viure-hi», assenyala. «Cal tenir ingressos i de l'aire pur no es viu. Calen unes bones comunicacions», assegura i alhora reclama.

I malgrat tots els malgrats, per què hom es queda a viure a Gisclareny? Respon la seva filla, Queralt Tor, una gisclarenyesa de 30 anys que ha estudiat Ciències Ambientals a la Universitat de Barcelona. Treballa a l'Ajuntament de Castellar de n'Hug «i sí, vaig cada dia de Gisclareny a Castellar de n'Hug», que vol dir que fa 70 quilòmetres per anar i tornar diàriament de casa a la feina. La Queralt «sempre» ha volgut viure a Gisclareny. Quan estudiava «vaig estar quatre anys vivint a Barcelona i tenia molt clar que quan acabés els estudis volia tornar. Al replà del pis on vivíem a l'Eixample érem tants com a tot Gisclareny», comenta.

• Actualment a Gisclareny només hi viu una família que sigui originaris del poble. A la foto, per l´esquerra Pilar Guitart Tomàs, Meritxell Tor Guitart, Joan Tor Tomàs (l´alcalde) i Queralt Tor Guitart, davant de la llar de foc de cal Pedrals, casa seva.

És difícil viure en un poble petit i aïllat com Gisclareny? «Per als que hi hem viscut sempre no és fàcil ni difícil viure-hi, és així. Si vols fer coses fora has d'agafar el cotxe sovint i fer molts quilòmetres». Queralt Tor explica que «gairebé cada dia faig la carretera de Gisclareny quatre vegades i això al final del dia són molts quilòmetres i molta estona. Cal mentalitzar-te per a això, que hauràs d'agafar el cotxe per fer moltes de les coses del teu dia a dia». I té clar que «o estàs disposat a això, o deixes de fer coses, o deixes de viure a Gisclareny. Jo de moment em decanto per la primera opció. Però a mi no m'importa, hi estic molt acostumada i crec que deixo de fer molt poques coses per mandra de desplaçar-me».

Les dificultats més grans de viure-hi són les comunicacions. «La carretera, sobretot a l'hivern a primera hora del matí o a la nit, pot estar glaçada i cal anar amb compte». Pel que fa a la cobertura de telefonia, «és limitada i va canviant, un dia en tens en un lloc, l'altre no. La Internet és molt lenta, hi ha poca oferta de serveis i t'acabes conformant amb unes velocitats i uns preus que si visquessis en qualsevol altre lloc les empreses no gosarien ni proposar-t'ho». Deixant de banda aquest inconvenient, «el nostre dia a dia no és gaire diferent del de tanta altra gent que viu en l'àmbit rural (sigui o no en el poble més petit de Catalunya). Fa uns anys potser sí que la vida i les possibilitats de la gent de ciutat eren molt diferents, però actualment les diferències s'han escurçat moltíssim», assenyala. «A mi m'agrada, els desavantatges (que tampoc són tants si hi estàs acostumat) queden compensats amb escreix per altres factors que potser no són tangibles i que costen d'explicar però que sens dubte hi són (si no fos així, no hi hauria ningú que visqués a Gisclareny)». Queralt Tor confessa que per a ella «arribar a Gisclareny (sigui l'hora que sigui) em carrega piles i mentre pugui hi continuaré vivint». Per molts anys.

Beneta Tomàs i Josep Rotllant: «Les meves nines eren les cabres del ramat»

Un cop l'any, Beneta Tomàs i el seu marit, Josep Rotllant, tornen a Gisclareny, d'on és filla «la nena caçadora» que ara té 65 anys. Assisteixen a la trobada anual de gisclarenyesos que es retroben per reviure les èpoques que van compartir al poble i passar una bona estona. El de la Beneta és un cas notable de superació personal.

Va néixer a cal Caçador el 1952. La seva mare, la Maria, només tenia un 30% de visió i «el meu oncle em va fer de pare». Recorda una infantesa «molt maca. Les meves nines eren les cabres del ramat de casa. Jugava i dormia amb elles». Va començar a anar a estudi als 10 anys. Abans no perquè a casa seva (la mare, l'oncle i una altra tieta) els feia por que hi anés tota sola pel llarg camí. De casa a l'escola hi havia tres quarts d'hora caminant. A estudi hi va poder anar tres hiverns i així va aprendre a llegir, a multiplicar, sumar, restar i dividir. La tardor, la primavera i l'estiu eren per treballar casa: escurar els fems de les corts, cavar, conrear i recol·lectar patates, blat, civada, ordi remolatxa i grans quantitats de nyàmeres que feien servir per engreixar els porcs. Tenia cura de l'hort, segava, dallava l'herba amb la dalla, feia llenya, guardava el ramat, quan era època de bolets n'anava a buscar per vendre'n, i encara tenia temps d'aprendre les propietats de mil i una plantes medicinals que feien servir perquè el metge de Bagà quedava a dues hores i mitja a peu.

«L'oncle baixava amb un ruc a Bagà». Hi venia formatge de cabra que feien a casa i hi comprava oli, vi, sucre, xocolata,plàtans, taronges, raïm, el que convingués. «Fins als 36 anys vaig estar-me a Gisclareny». Va marxar-ne el 1988, casada i mare del Jordi, fruit del seu matrimoni amb Josep Rotllant, actualment de 71 anys.

Van baixar a viure a Bagà perquè «el nen havia d'anar a estudi» i a Gisclareny l'escola va tancar portes el 1972. La Beneta de cal Caçador parla emocionada d'una etapa de la seva vida en què va viure bons moments però que també va estar molt condicionada per la duresa d'un entorn de muntanya sense gaires serveis, que feien que la vida fos molt dura, i en la qual es va fer un fart de treballar. Sempre, però, ha mantingut viu el seu interès per saber. I per llegir revistes i llibres de geografia i història. Ara prova de domesticar el telèfon mòbil i vol continuar fent demostracions de filar la llana amb un fus com feia antany.

Toni i Oriol Baños i Montse Diesde: De Cornellà de Llobregat a Vilella

A tocar de la llar de foc de la casa de Rústic Vilella hi ha un quadre excepcional que ofereix matisos diferents a cada moment del dia. Un gran finestral emmarca el majestuós Pedraforca. Toni Baños, la seva dona, Montse Diesde, i el seus fills, l'Oriol i la Gemma, no es cansen de mirar-lo. Qui té el privilegi de veure aquesta obra d'art emmarcada des del sofà a cada instant tot l'any? Ells i els seus afortunats clients.

La tranquil·litat i la bellesa del paisatge de Gisclareny va ser una de les raons que van portar el Toni i la seva família de Cornellà de Llobregat a Gisclareny. El 1992 van comprar el Molí de Vilella i els caps de setmana i els dies de festa el van anar arreglant de mica en mica. El Toni era fuster-ebenista i es guanya bé la vida. Tenien vaixell i segona residència a la Costa Brava. Però la calma i el ritme natural amb què transcorre la vida en aquesta vall, els van captivar. I van fer un cop de cap veient també que l'Oriol no volia estar-se a Cornellà sinó a Gisclareny. «Vam buscar i vam trobar can Pere Vilella que estava en ruïnes». Així que ho van comprar i ho van rehabilitar «en menys d'un any». L'agost del 2004 van obrir al públic una bonica casa de turisme: Rústic Vilella, amb capacitat per a 15 persones. Ofereixen allotjament i també menjar. L'Oriol assegura convençut que «es pot viure del turisme». L'entorn natural atrau un públic familiar que fa «petites excursions». El seu establiment ofereix piscina climatitzada retràctil i la possibilitat de fer sortides amb cavalls de sella. I també de dormir en una cabana feta dalt d'un arbre davant mateix del Pedraforca.

No saben ben bé si el fet que Gisclareny sigui ara el municipi amb menys habitants de Catalunya serà un reclam per atraure la curiositat de nous visitants. De moment s'està fent més conegut perquè «estem sortint a més llocs». A alguns dels seus clients «el sobta» que un poble tan petit tingui Ajuntament, detalla l'Oriol.

Viure aquí els ha permès recuperar el contacte amb els cosins de la Montse, els avis de la qual eren de Sant Salvador de Guardiola (Bages). La família Baños-Diesde està encantada de viure en aquest racó del Berguedà. «Ens agrada viure-hi», diu somrient l'Oriol. Què caldria fer-hi? Millorar la carretera i les telecomunicacions perquè sempre hi hagués Internet, wifi i bona cobertura telefònica.

Benvinguts al Paradís

Si existeix el paradís, Gisclareny s'hi assembla bastant. No és només una llicència literària per intentar transmetre la bellesa paisatgística que atresora. No. És la constatació d'un fet que està documentat. L'acta de consagració de la parròquia de Sant Miquel Turbians (antany del Paradís), consagrada l'any 948 pel bisbe Guisard II, fa referència a un indret del poble conegut com el Paradís. Francesc Caballé ho detalla en el seu llibre Les tres-centes cases de Gisclareny. «Existeix una casa que es diu el Paradís sobre la pahissa de cal Vaqué de Vilella i rememora l'antic nom de Gisclareny». Es tracta d'un lloc «on el conreu de la fruita i la vinya era privilegiat gràcies al seu microclima».

La font de l´Adou. Autor: Àngels Puig.

En aquest paradís isolat, la natura hi té un protagonisme central. Tant, que Gisclareny és l'únic dels 17 municipis que integren el parc natural del Cadí Moixeró que hi té inclosa tota la seva superfície, prop de 37 quilòmetres quadrats. Hom pot gaudir de meravelloses vistes del massís del Pedraforca, del Puig-llançada, del Penyes Altes o l'Ensija des dels miradors de Gargallosa, a tocar del barri del Roser, o del d'Albert Arilla, dedicat al malaurat guarda major de la reserva nacional de caça del Cadí Moixeró i múixer, mort el 2000 d'un accident laboral a la muntanya, que va ser un home molt estimat al municipi i la comarca.

L'Ajuntament de Gisclareny no té sòl urbà però sí un catàleg de masies en el qual figuren les cases construïdes i les que es poden restaurar. El director del parc, Jordi Garcia, esmenta que en els darrers anys s'han rehabilitat algunes cases, onze en concret, segons detalla l'alcalde Joan Tor. Per a Gisclareny ser dins del parc suposa que els equips de tècnics d'aquest espai natural s'ocupin de mantenir els senders de gran i petit recorregut. Pel municipi transcorre el Camí dels Bons Homes i el dels Cavalls del Vent. A més, el municipi disposa de 86 quilòmetres de senders locals impulsats pel consistori que tenen ajudes del Cadí-Moixeró per fer-ne el manteniment. La brigada del parc s'ocupa d'agençar els miradors, de tallar l'herba de les àrees recreatives i de treure arbres si cauen en llocs que fan nosa, detalla Jordi Garcia.

Un dels projectes en cartera del parc natural del Cadí Moixeró és «marcar àrees de pàrquing» a la font de l'Adou, el naixement del riu Bastareny, un dels indrets més visitats del municipi. És habitual que els visitants i senderistes hi aparquin els vehicles, per bé que no hi ha cap pàrquing senyalitzat i condicionat. Les grans concentracions d'automòbils farien molt difícil que poguessin accedir-hi vehicles de serveis com els dels Bombers o ambulàncies si fos necessari, assenyala el director del parc. D'aquí que es tingui en projecte dur a terme, quan es disposi dels diners, la senyalització d'unes zones d'aparcament específiques per a autobusos i turismes que ordenin els aparcaments i garanteixin l'accés dels vehicles d'emergències sense problemes.

Una carretera nova per al municipi menys poblat

«Si no hagués sigut per la inversió que hem fet a la carretera, ara tindríem un poble de fantasia». Ho explica Joan Tor, que diu que les comunicacions de Gisclareny «són terribles». La principal via d'accés al municipi és de titularitat municipal i això obliga l'Ajuntament a fer grans sacrificis per fer-ne un bon manteniment, especialment a l'hivern. Aquest diners són els que l'alcalde diu que haurien servit per millorar altres serveis del poble però que s'han vist forçats a invertir en aquesta via. El manteniment resulta especialment carregós a l'hivern, quan anualment s'escampen 50.000 quilos de sal perquè sigui transitable. Enguany ja se n'hi han llançat uns 25.000. A banda de la màquina llevaneu, que és compartida amb Saldes, Guardiola, la Pobla de Lillet i Castellar de n'Hug i que dorm al poble per obrir pas quan neva, i de la qual té cura un veí del poble.

Joan Tor assenyala com una de les principals causes de la despoblació les males comunicacions. Fa uns dies Regió7 va avançar que el 2019, si tot va bé, Gisclareny tindrà una via d'accés renovada de dalt a baix. La carretera, que tècnicament és un camí asfaltat, depèn de l'Ajuntament, que malgrat la migradesa de recursos econòmics fa mans i mànigues per anar-la mantenint. Tècnics de la Diputació de Barcelona estan redactant el projecte, que ha d'estar enllestit enguany. L'ens provincial estima que el cost d'arranjar un quilòmetre d'aquesta via se situa en els 200.000 euros. De Bagà a Gisclareny hi ha una distància de 10 quilòmetres. Per tant es calcula que la inversió que s'hi farà serà a l'entorn dels 2 milions d'euros, segons ha explicat Jordi Fàbrega, diputat delegat d'Infraestructures Viàries i Mobilitat de la Diputació. I ha afegit que es tracta d'una de les inversions més importants que s'han fet en aquesta carretera. La Diputació també augmentarà la dotació econòmica per ajudar Gisclareny a fer-ne el manteniment.

L'alcalde Joan Tor està content amb l'anunci d'aquesta inversió fet per l'ens provincial. Amb tot, ha recordat que l'Ajuntament d'un poble de 27 habitants no té recursos per assumir la titularitat de la via. D'aquí que hagi insistit en una vella reivindicació: que la titularitat de l'accés sigui de la Diputació de Barcelona.