13 de febrer de 2018
13.02.2018

«La mobilització a favor dels minaires va ser un boom, es va aturar tot el Berguedà»

Regió7 entrevista Nuri Alàs, activista pels drets laborals i sindicals i premi Santa Bàrbara 2017

13.02.2018 | 19:21
Nuri Alàs reproduint la seva coneguda foto de la tancada del 1977 que es pot veure al Museu de les Mines de Cercs, actualment

Nuri Alàs i Pérez (Sabadell, 1956) és una lluitadora incansable amb un tarannà franc, directe i amb gran sentit de l'humor. Als 14 anys va aterrar a Berga perquè el seu pare treballava a Copisa quan feien la central tèrmica de Cercs. «Vaig plorar molt».

Per què?
Bé, a Sabadell anava al meu club a nedar. Allà podia sortir al cine amb les amigues. Vaig venir aquí i no podies sortir si no era amb els pares, per anar al cine havies d'anar-hi amb una amiga. Anaves pel carrer i havies de dur el llibre de família a la boca. A Sabadell amb els veïns et coneixies amb el de dalt i el del costat i ja està. Vaig venir d'una ciutat gran i oberta on no hi havia tants perjudicis. Jo a Berga em vaig sentir forastera molts anys, la gent era molt eixuta, seca i tancada. Fins que no em vaig fer els meus amics i no tenia el meu entorn i una feina, va ser complicat. Ara la gent ha canviat, surt més.

«Aquest no és un premi per a mi. És per als valents que es van tancar a la mina, alguns dels quals ja no hi són [com el seu home], i per a les moltes persones que van sortir al carrer per defensar els seus drets i acabar el caciquisme que hi havia a Carbones de Berga». Això ho va dir vostè a l'acte de lliurament del premi Santa Bàrbara, atorgat per l'Ajuntament de Cercs per reconèixer la seva lluita a favor dels drets laborals i sindicals.
Sí, i em transporta quaranta anys enrere. En aquell moment van néixer els sindicats. La gent estava molt cremada. Les dones que treballàvem a les fàbriques cobràvem menys que els homes, no teníem dret a res. Els treballadors de la mina estaven molt malament perquè miraves els seus convenis i no tenien res a veure amb les condicions reals en què treballaven. El súmmum va ser quan van decidir fer fora de la mina gent que feia molts anys que hi treballava.

El desembre del 1977, Carbones de Berga va voler acomiadar 429 treballadors. 229 minaires es van tancar el 7 a l'11 de desembre a les galeries de la mina de la Consolació. Vostè on era?
Cridant pels carrers com una desesperada! Estava al sindicat Unió Sindical Obrera i vam decidir anar tots a l'una deixant de banda les sigles. Ara si es fes així moltes coses canviarien, sense competir per qui ha fet més o menys. La seu la vam posar a l'USO, al carrer de la Gran Via, perquè hi teníem una taula molt gran i hi fèiem les pancartes i hi havia una màquina de fer octavetes. Vam decidir centrar-ho allà. Érem les dones, les germanes, els veïns dels minaires, qui hi volgués ser, buscàvem solucions.

I què van fer?
Vaig trucar al pare Casòliva per demanar-li si ens deixaria un megàfon. Ens el va deixar i jo i la Fina Pérez vam sortir a buscar la Loli Puertas a la benzinera del poste. Vam començar a cridar i quan ens en vam adonar ja érem 30, i al carrer Major ja no vèiem on s'acabava la filera de gent.

I què deia?
Amb el megàfon deia a les dones: «esteu plorant darrere els vidres, pengeu els davantals, baixeu i sortiu al carrer!». L'única manera de fer força era que el senyor Boada –que portava les negociacions– i Carbones de Berga veiessin que tota la comarca se'ls tirava a sobre. Era una manera de dir que calia anar tots a l'una.

Aquell 7 de desembre, quan el seu home, Ramon Sobrevias, que era del comitè, va marxar de casa per anar a treballar, vostè sabia que es tancarien?
Sí.

I no havien preparat res?
No. Ja feia dies que les negociacions pel conveni anaven malament. A casa es feien reunions clandestines, com també se'n feien a Sant Francesc. Hi estava molt ficada. El Ramon em va dir: «demà, està previst tancar-se». Ells volien que hi hagués facultatius a dins. Quan el meu pare em va confirmar que s'havien tancat vaig portar la Gemma –que llavors tenia dos anyets– a casa de la meva mare i me'n vaig anar al sindicat a rumiar què faríem. I vaig dir que me'n anava amb els minaires! Vam començar a sortir al carrer, teníem contacte amb els minaires del comitè que estaven en les negociacions que eren fora.

Què hauria passat si no s'haguessin mobilitzat les dones?
No s'haurien aturat els acomiadaments per molta amenaça de dinamitar la porta de la mina si els de l'empresa intentaven entrar, i puc donar fe que ho haurien fet. Era o caixa o faixa.

Les tres dones que van sortir al carrer a Berga van provocar una mobilització de milers de persones.
La mobilització a favor dels minaires va ser un boom des del primer dia, es va aturar tota la comarca. Des de Sallent fins a la Pobla. Van tancar botigues, comerços i les empreses que tenien familiars a les mines. Ara ho veiem des de la barrera però en aquell temps ens hi jugàvem el pa dels fills. No sabíem com acabaria tot. Imagini's: 400 persones al carrer són 400 famílies sense feina i n'hi havia que feia molts anys que eren minaires. Aleshores no hi havia els convenis d'ara, les indemnitzacions pels anys treballats o una jubilació anticipada. Marxar acomiadat era anar-se'n a casa amb una misèria.

El comitè de dones no es va quedar a Berga.
No. Vam fer una crida perquè la gent anés davant de la mina de la Consolació a Cercs. Feien aturar els camions que duien carbó per a la central tèrmica perquè se solidaritzessin i ho van fer. No hi va haver mal rotllo en cap moment. Quan vam anar al passeig de la Pau, on vivia el senyor Esteve, director de Carbones, a llegir un manifest, va venir la Guàrdia Civil i ens va dir: «si us plau, no ens fiqueu en merders». Nosaltres vam dir: «si no ens toqueu els collons no farem cap merder».

Aquestes van ser les paraules?
(Riu) Sí. Jo llavors no tenia por de res! Miri si és així que la segona vegada que deien que sortien vaig haver de fer mans i mànigues per ser allà davant travessant pel mig de la gentada. I estava ple de guàrdies civils que duien una capa i metralletes. Se'm van entravessar amb les armes i jo els vaig dir que no em mouria si no era amb un tret per l'esquena, però és clar: tenia 3.000 o 4.000 persones darrere meu! També és veritat que de guàrdies civils n'hi havia molts i molts. Però en aquell moment i amb la gent darrere no tenia por. En dir-los que era del comitè de dones em van deixar passar per veure'ls quan sortien.

Com va anar?
Vaig tenir una emoció forta quan vaig veure que els vagons sortien pintats donant les gràcies a les dones per haver-los ajudat. Això no es pot explicar.

Què és va aconseguir?
Que no es fessin els acomiadaments, que el conveni anés endavant i millores de la seguretat, que no n'hi havia.

Creu que van marcar un punt d'inflexió aquells fets?
Sí. Socialment ens vam adonar que si fèiem pinya es podien aconseguir moltes coses. L'individualisme no va enlloc, només serveix perquè tu puguis trepitjar algú per pujar un graó i ja està. La unió fa la força.

Una imatge de la revolta és vostè amb un megàfon cridant davant de la Consolació. Li agrada aquesta foto que es pot veure al Museu de les Mines?
(Somriu) Sí, ara sí. Mai m'havia adonat que m'agrada tant fins al dia d'avui. No deixava de ser una cosa de les moltes que he fet a la vida. Però d'ençà que m'han donat el reconeixement i vaig veure que es recordaven de mi, em fa una il·lusió especial.

Sent nostàlgia?
Sí. En aquell moment érem joves i vam viure uns fets que formaran part de la història de la comarca i de la pròpia i personal. Quan em van enviar la carta dient que em donaven el premi, vaig pensar que s'havien equivocat. I em van venir tots els records. Arran de tot el que va passar, a mi em van fer fora de la meva feina de la fàbrica tèxtil de l'Esteve d'Avià.

Què sent quan veu que les antigues instal·lacions on es va produir la tancada cauen literalment a trossos?
Em ve llàstima. És un lloc emblemàtic, un lloc on la gent hi ha deixat la vida, la suor, les il·lusions, on han estat feliços. Un lloc que ha tingut una història arrelada al país. Et cau l'ànima als peus.

Què s'hi ha de fer i qui ho hauria de fer?
Hi ha d'haver algú que se'n preocupi. No sé qui. Per exemple: la idea de fer un museu la vaig trobar fantàstica perquè la gent sàpiga que el Berguedà va ser una comarca minera. Doncs allà, en una boca de mina com la Consolació, on ha entrat tanta gent i alguns no n'han sortit, crec que caldria arreglar-ho tot i dignificar-ho perquè aquell avi que va ser minaire hi pogués portar el seu nét i explicar-li la seva història.

Vostè els ha explicat la seva als néts?
A la Consolació no els hi he dut. Els he portat al Museu de les Mines a Sant Corneli perquè hi ha un audiovisual en què parla el seu avi i vull que se'n recordin molt.

La recordo treballant a l'Hospital Sant Bernabé.
Hi vaig treballar 25 anys i, d'aquests, 14 vaig estar al comitè d'empresa i també en vaig ser la presidenta. Llavors estava al sindicat Comissions Obreres (CCOO). Sempre he estat sindicada. Hi he cregut molt, en els sindicats. Crec que hem estat l'únic comitè d'empresa que hem tirat a magistratura l'hospital i ho arreglàvem abans d'entrar (riu).

En 25 anys en deu haver vist de tots els colors a l'hospital.
Sí. Anècdotes bones, patiments. Prefereixo els moments bons, com per exemple aquella persona que et diu: «Ai, Nuri, com me'n recordo de tu! Em feies mal però guaita que bé que estic». El més bonic és això: la gent que es recorda de tu. Vaig començar d'auxiliar d'infermeria i els últims anys vaig estar a l'àrea de recuperació com a auxiliar.

Quin goig, l'àrea de recuperació de l'hospital, oi? Abans era molt més petita.
(Riu) Sí, sí, però quan jo hi era era quan era allò tan petit!

Vostè també ha estat presidenta de l'assemblea de la Creu Roja del Baix Berguedà.
Sí. I em van fer fora! Nosaltres vam muntar la unitat de salvament caní i no hi havia manera que la direcció de Barcelona ens donés els calés. Jo no volia donar el comandament a Barcelona. Teníem el conveni fet a Gironella, amb els socis i l'Ajuntament. A Barcelona tenien uns despatxos avantguardistes i jo a Gironella treballava amb l'abric posat perquè em fotia de fred. No hi havia manera que arribessin els calés. I em van fer fora perquè vaig dir que la signatura del president de Creu Roja de Barcelona no seria a la llibreta de la Creu Roja del Baix Berguedà perquè aquests diners eren donats per la gent d'aquí per administrar-los a la gent d'aquí.

I per això la van fer fora?
Sí, sí. També vaig assegurar tots els treballadors, que n'hi havia vint i escaig, i els vaig dir que fessin un comitè d'empresa perquè sense això una empresa no podia anar bé. O sigui que imagini's a Creu Roja de Barcelona si senten a parlar de mi (riu).

El 2002 vostè va impulsar al Berguedà una associació de persones afectades per la fibromiàlgia i la síndrome de fatiga crònica, quan li van diagnosticar aquesta darrera malaltia.
Vaig ser la primera persona d'Espanya a qui van donar una invalidesa del 100% per fatiga crònica. Tenia 47 anys.

En aquell moment eren unes malalties desconegudes?
T'avergonyia dir que ho tenies. Nosaltres vam treballar, vam fer molta feina. Fins i tot vam crear una revista, Bioritmes, que continua editant-se.

S'ha avançat en alguna cosa en aquests anys?
No s'ha avançat gens ni mica. Potser hem deixat de ser invisibles per a alguns però encara hi ha metges i persones que no es creuen aquestes malalties. Aquí, o et tallen una cama o tens un càncer o sembla que no tinguis res. I està bé que la gent sàpiga que a vegades qui ha patit un càncer després pateix una fatiga crònica.

Vostè també ha estat presentadora d'un programa a l'antiga televisió local de Canal 4.
(Somriu) Sí! Es deia Bata blanca i vaig entrevistar a tothom que tingués relació amb bates blanques. M'ho vaig passar molt bé. Podia fer i dir el que em donés la gana. La crítica era la del carrer. Estava amb el Xavi Rosiñol, el Robert Calvo. Amb ell vam fer un programa de ràdio...

... a Ràdio Berga. Hi feia crònica rosa.
(Somriu) Ens pixàvem de riure! I també hi vaig tenir un programa meu, L'hora del cafè. Tota la vida he estat molt activa. És ara, que no tinc ganes de fer res.

També ha escrit contes dedicats a les comparses de Patum?
Va ser una idea que va sorgir entre el meu nét i jo quan érem a la platja.

Com és la seva vida actualment?
Vaig a nedar a la piscina coberta de Berga. En el seu moment, quan estava al Club Natació Sabadell, vaig ser la més jove que va travessar nedant el llac de Banyoles (riu). Ara hi vaig els matins a nedar. I estic amb la mamà, que té 84 anys, és genial la iaia Carmeta. El nét gran és el Marc, que és a Barcelona, i el petit és l'Oriol. Ara és la meva vida. Té molta imaginació.

D'aquí a cinc anys com es veu?
(Riu) Home, m'imaginaria fent creuers de tant en tant! De debò: m'agradaria veure molt feliços els meus néts.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema