Mar Guixé, de 32 anys, està contenta de dedicar-se plenament al que li agrada i d'haver guanyat el concurs de cartells de Patum. Una banya de bou i encara més coses és un retrat costumista d'un tirabol, on els patumaires són els protagonistes.

Per què dibuixa?

M'ha agradat tota la vida, somiava dedicar-m'hi i ho he mamat a casa. A primària tots dibuixem, i un dia mires el de la taula del costat i, si dibuixa molt bé, tu deixes de fer-ho. Jo vaig seguir dibuixant, però alhora podia escoltar i aprovar els exàmens sense problemes. Em concentro més.

S'havia presentat al concurs abans?

L'any 2003, però no complia els requisits de mida. Era una aquarel·la molt lletja, modernista, puntillista. Encara no tenia l'estil definit, ja que s'aconsegueix a base de treballar. No tenia clar què volia fer, però aquest any m'ho vaig proposar.

Esperava guanyar?

Volia guanyar, però no m'ho esperava, i encara menys quan vaig veure els finalistes. La meva proposta era molt diferent i arriscada, i pot ser que la gent no ho vegi per al cartell de Patum, o que ho vegi com un còmic poc seriós... Però anava a totes.

Què li semblen la resta?

Tots molt bons, no esperava tant de risc. Com el de l'àliga, molt minimalista, el més complicat de fer; la foto amb el gir polític, que podia guanyar vots per aquí; el clàssic de la geganta, una pintura molt ben feta, però que ja hem vist, i el que m'agradava més, el que pensàvem que era un fuet i és una reinterpretació del fanal de la plaça.

I el seu?

És diferent, és un dibuix amb focus en els patumaire,s i no en les comparses. Sempre m'han agradat les coses atapeïdes i amb moltes històries. La primera idea era fer un dibuix des del punt de vista de la senyora que vol emigrar a Austràlia. Finalment, vaig posar-hi les petites anècdotes de la festa, com la gent que només veiem per Patum, les noies amb trenes i la samarreta de la colla o el que ha perdut la sabata.

S'hi reconeix el seu estil?

Se'm pot identificar, sobretot pel carregament i les persones. Dibuixo el que m'agrada: la gent i les històries. I el menjar. Amb estil marcat, la gent et reconeix i et ve a buscar per allò, però n'has de saber fer d'altres, i per això l'adapto als encàrrecs. Encara estic definint el meu estil, però els dibuixo amb molta gent.

Apareixen Joan Pey, Josep Maria Isanta i Jordi Cuixart

És un detall cap a les persones que trobo a faltar a la plaça. El Pey era el meu amic. Cada any sembla que el veig a la plaça, i ja en fa 5. D'Isanta encara no ha sortit cap referència en un cartell, i tenia amistat amb el germà. I volia posar alguna referència política, per compromís, com a símbol. Cuixart és l'únic que conec personalment i sempre m'ha semblat una bellíssima persona, proper i divertit. No volia que hi fos ningú més que la gent reconegui.

Quin pes ha de tenir el moment polític i social a la Patum?

És una festa popular. Dir que no s'ha de barrejar Patum i política és una mica hipòcrita. Tot és política. Estem vivint un moment històric, bastant important per no tenir-lo en compte. No em sembla malament que es vinculi. També es va fer una Patum quan va venir Franco, no? És una expressió popular. El tema dels presos polítics va una mica més enllà dels independentistes. Vivint a Berga, és una mica complicat fugir de veure una estelada, però es podria plantejar un debat obert sobre això.

Disseny del vestuari de Pop Ràpid i el Rei Borni, dos llibres... de què se sent més orgullosa?

Ara mateix del cartell de Patum. La campanya de «Vull la Nit!» va quedar xula, i el cartell d'Els Pastorets he fet el triplet. Estic molt orgullosa d'haver pogut fer coses per Berga, per la part emocional. El 90% de la feina la faig per Internet. Al juliol publicaré el tercer llibre, una novel·la gràfica editada per Gerard Espelt, de Berga, i escrita per uns amics de Madrid. L'etiqueta del vi del Compta Ovelles ha tingut bombo, no li vaig donar més importància i la gent el compra pel dibuix.

És vocacional?

Sí, dibuixo sempre, no sé fer altra cosa. La majoria de coses que penjo a les xarxes les he fetes per a mi. Fins i tot quan treballava de cambrera, dibuixava els clients del bar. Quan algú es pren tres copes li cauen les gomes de la careta, és una escola de realitat. Ara sóc autònoma per treballar d'il·lustradora i m'ha funcionat, aquest dar-rer mes és el primer que m'hi he dedicat a temps complet. M'agrada fer les coses amb il·lusió, perquè algú ho gaudirà, i m'agrada que ho facin per mi».