Són les 21.28 h, i a casa de la Najlae El Moussaoui i Majid El Bouhlali, d´un altaveu en surten els versos de l´Alcorà que marquen l´inici de l´oració. La Lluna dicta que és el moment just per a l´iftar, el ritual que permet als musulmans trencar el dejuni durant el mes de ramadà. Comencen amb l´aportació de sucre d´un dàtil, que era part de l´alimentació bàsica del profeta. El segueixen la harira, una sopa espessa calenta que la Najlae ha fet a base de llegums, carn i verdures, i altres menjars típics i variats del ramadà, com els triangles de pasta brick farcits amb carn i verdures, o la xabàkia, els pastissets típics del Magrib. Ella és servicial i ell, hospitalari: «Si passes per la porta, ets de la família».
Al matí, la Najlae porta els seus fills, l´Inssaf i el Yassin, a l´escola. Treballa en una empresa de neteja i al llarg del mes s´ha anat trobant amb gent diversa que sempre li fa «les mateixes preguntes sobre el ramadà». A la tarda torna a casa i aprofita per descansar, resar i fer els preparatius pel menjar de la nit. «Faig un àpat i me´n vaig a dormir, no torno a menjar», assegura. «Passa pràcticament 24 hores sense menjar, jo no puc!», exclama el seu marit, el Majid. «Trenco el dejuni i vaig al bar o a la mesquita a resar. Sopo quan torno i dormo unes dues hores», argumenta. A les 3 de la matinada va a treballar a Navàs, de forner, i torna a casa a les 10 del matí. Ho aprofita per dormir, si pot, d´una tirada, i a la tarda porta els nens al parc o va a comprar.
«No ho faig per l´home, ho faig perquè crec en una cosa. Hi ha molta gent que no ho entén», lamenta la Najlae, davant del desconeixement i la incomprensió. Diu que, a vegades, li demanen perdó quan companys no recorden que fa el ramadà, i la conviden o li demanen si vol res per esmorzar. Tot i això, diu que «a algunes els costa més acceptar-ho, però hi ha gent molt bona. En general, la gent gran és més tancada». A més, apunta que «per a les dones és diferent», ja que el mocador i el vestit criden més l´atenció.
En el món musulmà, però, alguns no veuen amb bons ulls que s´exposi la tradició i la seva vida als mitjans de comunicació: «N´hi ha que no ho entendran, però d´altres diran que ho fem bé. Et trobes de tot; n´hi ha que t´obren el cor, però n´hi ha que no et diuen ni hola», diu en Majid. La parella va arribar ara fa 12 anys des d´Al-Hoceima, d´on provenen bona part dels marroquins berguedans. El Najim només s´ha trobat en un cas puntual de racisme i diu que no s´ha de posar a tothom en el mateix sac: «Ara, la gent està molt més integrada i més barrejada». Li molesta la criminalització dels musulmans per culpa del terrorisme: «No s´ha de barrejar la religió, l´islam no és això: mai pots obligar a ningú a creure-hi, i menys a matar», diu sever.
Tot i la bona temperatura d´aquest any, «els 3 primers dies sempre tens set i gana, el cos s´hi ha d´acostumar», diu la Najlae, de 29 anys. El seu marit en té 37, i en fa 23 que segueix el ramadà. Per primer cop, «més o menys» està bé, «tant pel clima com per la feina. Abans treballava a la construcció i era molt dur», diu.
Acaben el sopar d´un dels últims dies de ramadà, els més importants. Els musulmans fan donatius -aquí, 5 euros per cada membre a la família, en funció de l´economia de cada país- a la gent necessitada, per la celebració de la fi del ramadà, l´Id al-Fitr, que s´acostumen a destinar a alimentació o roba nova per als nens: «Els fas feliços a ells i a tu», diu la Najlae. «La gent ja està més animada», afegeix, mentre que el Majid diu que «la mesquita està plena els últims dies».
La nit més especial del ramadà
La Làylat al-Qadr, la Nit del Destí, coincideix amb la revelació dels primers versos de l´Alcorà al profeta Muhammad. És la vetllada en la qual es resa el llibre sagrat amb especial fervor. Es creu que el que es fa aquesta nit marca el pròxim any, i els musulmans ho aprofiten per demanar misericòrdia, salvació i perdó. Tot i això, a casa de la família El Badaoui, per a les cosines Maryam i Meryem, de 21 anys, és una nit més: «Aquesta nit se´t perdonen els pecats, així que posa´t a resar», bromegen l´una amb l´altra.
Fa 16 anys que el pare de la Maryam va arribar des d´Aklim, i el van seguir ella, un germà i la seva mare. La Meryem va arribar més tard: «Vaig estudiar al Marroc fins a 5è. Ens ense-nyen religió, i els que marxen abans potser ho perden». Diuen que fan el ramadà per convicció i no per mera tradició o per acontentar la família. La Maryam assegura que a casa només els han inculcat l´islam «per sobre», però volen que hi creguin: «Tenen por que oblidem d´on venim». Diu que ara no es dóna tanta importància a la religió, però que «amb el temps t´adones que hi creus de veritat».
A casa seva fan l´iftar tradicional, preparat per la mare de la Maryam, la petita de les cosines, que ens serveix el te. Habitualment resen després de menjar-se el dàtil, però avui passen directament a l´àpat. No falten la harira, els triangles de pollastre i verdures, les hamburgueses de xai... tot amb espècies: «No cuinem sense». Després, acostumen a dormir unes hores i es desperten per menjar i a fer l´oració, i acaben tornant al llit. «És complicat, especialment els primers dies, i sempre vas amb son», apunta la Maryam, que recorda que al Mar-roc es fa «vida al revés, es viu de nit, i es gestiona millor, tot i la calor».
Enyoren com se celebra la festa al seu país d´origen: «Es viu amb més il·lusió, eufòria i felicitat, especialment quan s´acaba. Tothom es felicita, aquí és un dia normal», diu la més gran. A mitja conversa arriba el pare de la Maryam. Ve de resar al centre oratori, on es llegeix l´Alcorà al llarg de tot el mes, i s´uneix a la mare i una altra cosina, que mengen en una altra sala. Els fa respecte, ja que parlem en català, però aviat s´hi afegeixen i es fan entendre: «Estic de vacances de menjar», bromeja el pare. Les joves diuen que voldrien un lloc al centre de culte: «M´encantaria poder anar a la mesquita, però ha de cansar molt fer tantes oracions», diu la Meryem.
La família explica les ganes d´anar a pelegrinar a la Meca, estroncades per les dificultats, tant de diners com perquè cal una preparació prèvia, i parla dels parents; la Maryam té 3 germans escampats per Europa, i 1 al Marroc. «El pare a vegades parla de marxar, però la mare es vol quedar», diu la jove. La Meryem parla de la seva àvia, que va tornar al seu país d´origen ara fa uns temps, per passar-hi els darrers anys.
S´expressen sobre tot sense por, amb una valentia que esperança; de com el Marroc «podria ser un país del primer món, però està anys enrere i es gasten els diners en ximpleries. Fa mal», diu la Maryam. O dels immigrants, avui dia especialment menors, que es juguen la vida per arribar a Espanya, arrossegats per la bona imatge que se´ls dóna: «No és real. A la inversa, es dóna una imatge molt dolenta del Marroc», afegeix.
El pare marxa a l´oració de la nit, en un dia en què es resa més estona. Aprofiten per criticar les lleis injustes del Marroc, que no respecten els mar-roquins que no són musulmans i no fan el ramadà, i expliquen que la mare ha posat henna amb sal darrere les portes, per evitar que entrin els dimonis, una creença estesa al país, amb la qual elles tenen alguna experiència poc menyspreable.
La Maryam es va treure el mocador, però se l´ha tornat a posar: «Em sentia malament, insegura. Estic experimentant». La Meryem també ho va fer i no hi ha tornat: «No em sentia bé i no estic preparada. Pot haver-hi gent que no el porti i senti la religió, i al revés», diu. «Molts marroquins em miren amb mala cara perquè vaig com una catalana», afegeix. Acaben reconeixent que casar-se seria una «via d´escapament» de les limitacions que els posen els pares. Tenen clar que no ho volen fer tan joves i que ells «mai entendran que és a nosaltres a qui ens ha d´agradar el marit», reconeix la Meryem. «Si ens donessin més llibertat, ja no pensaríem en casar-nos», afegeix la Maryam, tot i que avisa, bromejant: «Quan acabi la paciència, ja us convidarem al casament».
