Blog 
A tort i a dret
RSS - Blog de Xavier Domènech

Arxiu

  • 09
    Febrer
    2018

    Comenta

    Comparteix

    Twiteja

    Política Catalunya Central Les columnes Parlament Puigdemont Procediment

    República a l’exili

    Divendres passat apuntàvem en aquesta secció un full de ruta amb dues estacions. Primera: resolució del Parlament sobre la legitimitat de Puigdemont. Serà impugnada i suspesa, però tant se val. Segona: utilització del mecanisme d’investidura per elegir un cap de govern (amb passaport!), que tot seguit viatja a Bèlgica per rebre instruccions. Les notícies dels darrers set dies confirmen aquell pronòstic, amb un parell de gestos més: una proclamació a Brussel·les a càrrec de l’Assemblea d’Electes, i una investidura parlamentària prèvia modificació d’una llei. La primera no té valor legal i la segona no es durà a terme perquè el Govern espanyol ho impedirà amb els seus dos grans arguments: perquè vol i perquè pot.

    El resultat final del procediment serà l’existència d’una doble estructura. Per un costat, un president republicà a l’exili o a l’estranger, segons qui ho expliqui, envoltat d’un Consell de la República, i un president i un Govern autonòmics a Barcelona. El primer no tindria més poder que el d’influir, fins on es deixin, en les decisions del Govern i de la majoria parlamentària de Barcelona. I aquests tindrien exactament el poder que els dóna un Estatut limitat per mil formes d’intervenció estatal, començant per la financera, però almenys es deixarien d’aplicar les mesures de control decretades per Mariano Rajoy a l’empara del 155.

    Què s’aconsegueix amb aquesta arquitectura? Per un costat, l’independentisme compleix fins on pot el compromís electoral de restituir Puigdemont i revertir els efectes del 155. Per un altre, la República proclamada i mai implementada tindria una veu a la capital d’Europa, on hi ha ambaixadors i periodistes de tot el món. Ambaixadors i periodistes als quals caldria explicar per què els mateixos partits són titulars d’un Govern a l’exili, com els països víctimes d’ocupació o dictadura, i d’un Govern oficial a l’interior, que amb la seva mateixa existència qüestiona la raó de ser de l’altre. Ben explicat potser ho arribaran a entendre, però les coses que costen molt d’explicar no són les que recullen més simpaties.

    En tot cas, el Consell de la República i el seu president recordarien, als mateixos catalans abans que a ningú, a Espanya en segon lloc, i al món si escolta, que l’independentisme no renuncia al seu objectiu, per molt que accepti jugar en defensa pròpia el joc del sistema que vol abandonar, i buscar-ne constantment els límits i els racons aprofitables.

     

     

    Compartir a Twitter
    Compartir a Facebook