Blog 
Ahir, Descans Dominical de Pep Garcia
RSS - Blog de Pep Garcia i Orri

L'autor

Blog Ahir, Descans Dominical de Pep Garcia - Pep Garcia i Orri

Pep Garcia i Orri

És l’hora de sumar. De ser crític i sumar. De ser exigent i sumar. D’acompanyar i sumar. De deixar-se endur per l’humor i el bon sentit de l’humor i sumar. Rient sumem més. Multipliquem. Temps d’ajudar i deixar-se ajudar. De competir, no per guanyar sinó per sumar. I ser feliços. Això si, la felicit...

Sobre aquest blog de Les columnes

Escric per no haver d'anar al psquiatre. Per això el meu psiquiatre està molt decebut. M'enyora. No para de dir-me que deixi d'escriure. Escric el que em passa, tal qual. I el que no em passa, faig que em passi per poder-ho explicar.


Arxiu

  • Ben armat... amb un nas vermell, no fos cas

    Acostumo a dur-ne un a la butxaca tot i que ara fa uns mesos que no. El vaig regalar. Un amic necessitava mirar-se les coses amb una altra perspectiva i vaig pensar que «allò» el protegiria i el faria sentir-se més valent. Diferent. Em va mirar amb cara estranya però el meu to i gest eren tan convincents que ho va acceptar. El va agafar, primer se'l va emprovar i després se'l va ficar dins la butxaca. Tingue'l sempre a mà, no saps mai quan l'hauràs de fer servir. I va marxar amb un somriure i un nas a la butxaca. I jo també, però sense nas. L'objecte en qüestió era un nas de pallasso. L'he trobat a faltar, el meu, aquests dies quan he vist Jordi Pessarrodona entrant i sortint del jutjat. La mateixa setmana que he vist entrar i sortir, també, l'amic Joan Badia. Ara, alcalde de Callús i durant molts anys, professor –molt bon professor de català– i a qui dec bona part de la meva relació amorosa amb la llengua i l'escriptura. El poc que sé bé m'ho va ensenyar ell. Tota la resta del meu estil poc ortodox i ple d'imperfeccions és de collita pròpia. Disculpa, Joan.  Tots dos citats per la jutgessa, imputats per l'1O.  Al darrere hi podem anar passant tots. Només és qüestió de temps. I de nas. En Pessarrodona és dels que també duen sempre un nas de pallasso a la butxaca i aquests dies ho ha explicat. Ell va ser qui, el famós 20 de setembre, es va posar el nas per fer «companyia» a un guàrdia civil que vigilava, armat, una porta. És un gest. No és res més. El que feia que aquell gest fos especial i es convertís en una imatge, en una icona per totes les xarxes i mitjans, és que qui acompanyava el guàrdia civil anava «armat» amb un nas de pallasso. D'aquí a ser imputat no hi ha ni un pas. Hi ha un nas. Faig meva la recomanació de Pessarrodona. I la del gran Tortell Poltrona. I la de Marcel Gros: si et poses un nas, tot canvia perquè tu canvies. És la màscara més petita que et pots posar. Sense amagar-te, ets dar-rere una màscara potentíssima que fa por de tan inofensiva com és. Imagino la incomoditat d'un guàrdia civil, o d'un polític, o d'un potentat seriós, escrutat per un nas vermell. És certament una arma de destrucció massiva. I de construcció total.  No te'n pots estar, de seguir igual si un nas de pallasso et vigila. Però, ep!, no fotem. No parlo de fer pallassades. Parlo de ser la persona més seriosa del món que puguis arribar a ser just després de l'instant de plantificar-te el nas. Facin-ho. Provin això del nas. Els trobaran per cap preu a les botigues de nassos i, si ho volen, els poden comprar a Pallassos sense Fronteres, on el nas té, a més, repercussions solidàries pel sol fet de comprar-lo. I quan el tinguin, mirin-se al mirall i veuran què hi veuen. Fliparan. Ets tu però d'una altra manera. I després se'l posen a la butxaca i el tenen a punt per a qualsevol moment delicat que reclami una acció immediata d'efectes col·laterals garantits.  I ja ho explicaran.  Dur un nas de pallasso està a punt d'esdevenir un delicte d'odi. Per cert, potser que vagi a buscar, de nou, el meu nas i el tingui a punt. Potser haurem d'anar a declarar amb el nas posat.

     

     

     

    Compartir a Twitter
    Compartir a Facebook