regio7 » Blogs »

Catalunya

  • Catalunya

  • Blog de
    28
    Març
    2017
    Lluís Colomer Salada, assassinat per ser franciscà de Berga Lluis Colomer Salada va néixer l’any 1905 a Centelles, però de molt petit es va quedar orfe, fou afillat pels meus avis. Va viure la seva infantesa a Berga a la plaça de les Fonts. Mentre feia els primers estudis, durant la seva infantesa també va fer d’escolà a l’església dels Franciscans de Berga, de on probablement li va venir la vocació de fer-se frare Franciscà. Va estudiar Humanitats al Seminari de Solsona, va prendre el hàbits de franciscà el maig del 1921, va fer la professió temporal l’any següent a l’església de nostra Dona del Remei de Vic, la solemne l’any 1926 i fou ordenat sacerdot a l’any 1929. Tenia fama de ser un orador brillant i fou un gran predicador; la revista berguedana Tagast núm. 7 explica que fou el predicador de la missa pontifical, oficiada pel bisbe de Solsona, a l’any 1930 quan es va inaugurar el nou i actual edifici de l’ajuntament berguedà de la plaça de sant Pere. Va estar apunt de marxar a Amèrica, on era reclamat per les seves virtuts de predicador, però en esclatar la guerra, a l’any 1936, era el Vicari del convent Franciscà d’Alcalà de Xivert, (Baix Maestrat, País Valencià), el 24 de juliol un “auto anomenat Comitè” el va detenir juntament amb cinc franciscans més i fou tancat a la presó de Vinaròs, el 2 d’agost el traslladaren a la de Castelló de la Plana. La nit del 2 al 3 d’octubre de 1936 va ser salvatgement assassinat, només per exercir el seu ministeri religiós, com tots els franciscans retinguts, més un altres 70 empresonats, evidentment sense cap mena de judici ni cap possibilitat de defensar-se, de fet “l’únic crim” que tenien era el d’estar consagrats a la vida religiosa. Es pot consultar el seu martirologi a diverses publicacions com: Josep Trepat Los Mártires franciscanos de Cataluña: 1936-1939, de l’any 1944; Testimonis de la fe, en el cinquantè aniversari dels Franciscans de Catalunya 1936-1939; Lluís Badia i Torras, Martirologi Solsoní, 1936-1939; Antonio Montero Moreno Historia de la persecución religiosa en España, 1936-1939, edició del 2004; Pere Vila de Prats del Lluçanès Mig Oleguer mig Terracuita : remembrances de Prats de Lluçanès que en el primer del capítol explica la seva vida quan va fer l’aprenentatge de baster amb el meu avi Climent Felipó a Berga. Ara que tant es parla, tant, de morts de la guerra civil i de la post guerra, tots els assassinats son condemnables i abominables, crec que no està de més recordar els milers de clergues catalans assassinats només pel sol fet de ser capellans. Berga i els Franciscans han estat – fins fa quatre dies – pràcticament indestriables, Berga té el carrer dels Menorets, l’antiga comparseria de la Patum, era guardada i custodiada durant anys en instal•lacions dels Franciscans... algun dia caldrà parlar de tots del Franciscans de Berga o seminaristes de Berga, assassinats només per ser-ho, però avui voldria posar en el record un bon home, frare excel•lent, extraordinària persona, oncle que no vaig poder conèixer mai, i que només fou assassinat per l’odi i ser capellà. Ramon Felipó ...
  • Blog de
    20
    Març
    2017
    Sota el Pi tots els catalanoparlants   El Berguedà, tenim el més important símbol de la unitat lingüística del català. El vell Pi de les Tres Branques, el vell consagrat com a arbre identitari dels qui xerrem, parlem, enraonem o rallem la mateixa llengua, per el genial i mai prou reconegut Verdaguer en el seu llibre Pàtria publicat a l’Any 1888. Ventura i Gasol a l’any 1921,en l’aplec del Pi fet per la victòria electoral de la Lliga. Va consagrar el Pi jove com a nou arbre sagrat. Mai no em cansaré de repetir que el Berguedà te un gran deute amb Mossèn Cinto, però també amb el polític i poeta Ventura Gasol. L’any 2014, la 38ena. Edició de l’aplec dels Excursionistes del Països Catalans, organitzat perl Centre Excursionista de Catalunya, es va fer a Berga. Vaig tenir la sort d’acompanyar a una bona colla d’excursionistes, entre els que hi havia una nodrida representació algueresa formada per Irene Coghene, Mauro Mulas, mallorquins, valencians, rossellonesos, menorquins .... per mi fou una experiència inoblidable, varem cantar a sota el vell Pi ja mort els Segadors, després varem anar al Pi jove, i com que feia un fred no varem poder cantar : ni la Balanguera de Mallorca, Muntanyes Regalades pel Rosselló ni com volia en Mauro l’Arpa de les Tres Cordes de lletra de Ramon Clavellet, gran poeta alguerès i music per Angelo Maresca, Lo Barber de l’Alguer.   Els Països Catalans, o com diu Carlo Sechi de l’Alguer la comunitat catalanoparlant mundial està integrada per els següents territoris : Catalunya, La Franja de Ponent (a l’Aragó), Catalunya-Nord (Rosselló, Capcir, Vallespir, Conflent i Cerdanya Septentrional), País Valencià, les Illes Balears i Pitiüses, la ciutat de l’Alguer a Sardenya, el Principat d’Andorra i la comarca del Carxe (a Múrcia). Ara bé, TV3, la nostra dóna molt poques notícies de la resta de territoris no fa com la Televisió Basca (en cada noticiari dóna les darreres novetats de Navarra o d’Eskalerria del Nord (sota control administratiu francès.   Després de les darreres eleccions, dites autonòmiques, a l’estat espanyols, el País Valencià ha esclatat la normalització cartinguis de la ma dels amics de Compromís amb un alcalde com el de València, Joan Ribó i Canut (per cert nat a Manresa a l’any 1947 o la vicepresident Mònica Oltra. Les Illes Balears i Pitiüses també s’ha avençat molt, voldria destacar la feinada que fa per la llengua, la filòloga, escriptora i professora Maite Salord i Ripoll. Al Rosselló i mes concretament a Perpinyà el regidor d’Unitat Catalana Brice Lafontaine el batlles perpinyanès fa quatre dies li va retirar el comandament de l’àrea de temes catalans, esperem que el més aviat possible pugui ser reinstaurat en el seu càrrec. Soc dels que fa anys, des de 1968 he militat en la defensa de la unitat dels Països Catans, crec que cal no abandonar el marc territorial de la llengua nostra, com crec deia l’empordanés Josep Pla, el meu País es on dic Bon dia i em responen Bon dia. Una cosa són els diferents ritmés històrics, entre les components de la comunitat lingüística, que crec que cal respectar, aixis com les veritats dialectals pròpies, i una altre molt diferent es la unitat de la llengua catalana de Fraga a l’Alguer i de Salses a Guardamar. ...
  • Blog de
    14
    Gener
    2017
     Els Bertrana i Berga  la Pintura de Prudenci Bertrana de Berga, santuari de Queralt Enguany serà l’any Bertrana, no pot passar a Berga, el que ja va passar a l’any Verdaguer que no es va commemorar com calia. Prudenci Bertrana (Tordera 1867- Barcelona 1941) escriptor i també pintor, va estiuejar a Berga l’any 1931, va enviar diverses cròniques al diari barceloní de la Lliga La Veu de Catalunya amb el títol “Impressions estivals.” Sojornava a la Fonda Sant Antoni de la Plaça de les Fonts berguedana, com agraïment, per l’acolliment rebut, va voler regalar a l’ajuntament de la ciutat una de les seves pintures. El darrer consistori de la CUP va donar l’ordre de fer inventariar i dipositar, la pintura, al magatzem del futur museu de Berga. A l’edició del matí de la Veu del 16 de setembre de 1931 va escriure una crònica dedicada un incendi de Queralt, sota el títol de "El Santuari de Queralt en Perill” narrava com el poble berguedà va pujar al santuari per salvar-lo d’un incendi “Són les vuit del matí. Els bons berguedans, lliurats als quefers de cada dia, senten un toc de campana persistent, .... El seu toc és un toc apressat, monòton.... Per fi la gent s'adona que allò és insòlit, estrany i alarmador. Què tindrà, què li passa? Què voldrà el rector de Queralt? ... Una petita fumera, el mateix que la d'una cigarreta de fumador discret, es cargola davall dels penyals del santuari.... Les flames, a l'ombra d'una crestarella del penyalar, brillegen sinistrament. Han pegat un salt prodigiós. ... Un moviment inusitat es produeix a Berga i pels camins i rutes de la muntanya. Motors que rumflen i botzines que demanen pas. Petits cotxes de turisme, camions, i autòmnibus plens de gent aixequen polsegueres i s'albiren en els trams descoberts de la gran espiral que mena al santuari. ... El tocar de les campanes esdevé més i més apressat, descifós, ple d'angoixa impaciència. … Cap al migdia sembla tot dominat. ... Els bergadans no n’han planyut res per tal d'aturar el foc que amenaçava el santuari de llur Verge de Queralt. Han estat amatents i heroics; s'han esbatussat com a feres contra l'element destructor i s'han cobert de glòria. I tot perquè un petit pastor ha volgut retornar-se del fred en una matinada de setembre amb vel·leïtats hivernals". Cinc anys més tard, el juliol de 1936, Queralt seria destruït, cremat i profanat sense que ningú de Berga pogué fer res per salvar-lo. Aurora Bertrana (Girona 1899– Berga 1974), filla de Prudenci, també va residir uns dies de l’estiu de 1931 a Berga. Va publicar les seves vivències estiuenques al número 167, el novembre de 1931, de la revista barcelonina D’ací i D’allà: “Els matins, em plaïa muntar per un carreró estret, desnivellat (de mal nom “el trenca cames”) que mena a la carretera de Queralt. M’enfilava al castell de sant Ferran, pobre d’arquitectura, però ric de perspectives. A l’esquerra, s’aixeca la serralada de Queraíssims, fins l’encisera ermita romànica de Sant Pere de Madrona. El món sembla curull de repòs i pau. Sovint muntàvem a Queralt. Un paisatge grandiós ens meravella! Tornàvem unes hores després, sota els altíssims pins negres, que formen un bosc atapeït i fresc. El caminet giragonsa entre troncs esvelts, polits com pilastres. I ara ací, ara allà, ens aturàvem a les fonts”. L’article va acompanyat de diverses fotografies de Queralt i d’una del cementiri de Berga amb aquest peu de foto: “amb el seu arbrat té una graciosa melangia”. Qui li havia de dir a l’Aurora que les seves despulles acabarien reposant a un nínxol de la família Cardona del Portal de Sallagossa del cementiri de Berga. Seria interessant que alguna publicació municipal recollís tots els ses escrits berguedans de Prudenci Bertrana. Ramon Felipó ...
  • Blog de
    08
    Diciembre
    2016
    El tradicional i antic mercat de llibres de vell de Sant Antoni de Barcelona està en greu perill. A l’equip de govern de l’actual Ajuntament de Barcelona, d’En Comú-Podemos amb el PSC-PSOE, això de la cultura popular els rellisca molt. Fa desenes i desenes d’anys, per no dir prop de cent, que cada diumenge una munió de catalans anem al mercat a veure quins llibres hi trobem. Hi ha llibres que ja no pots comprar a les llibreries, o els que estan desclassificats, o bé llibres molt antics; al mercat hi pots comprar de tot. Jo mateix, fa anys, vaig poder adquirir del fons de Josep Vinyes i Josep Maria de Martín molts llibres que mai no havia pogut sospitar de tenir, com els de l’alcalde de Berga Blanxart o dibuixos inèdits de la Patum. Si no hagués sigut per aquest mercat, molts dels llibres de cal De Martín o bé els de la família dels Vinyes de Berga haurien anat al racó. De vegades, per no dir sovint, les institucions públiques culturals locals no tenen cap mena d’interès per servar la cultura de casa nostra. Per això, sort que tenim el Mercat de Sant Antoni (!). Una de les parades que sempre visito es la d’en Joan Serra, de les Escodines de Manresa, de cal Jan Pastor, que, amatent com tots els altres llibreters, em guarda tot el que puc col·leccionar i la butxaca encara em permet. Al mercat hi ha de tot, llibres nous, vells, incunables, gravats, postals velles, originals..., tot el que un buscador no pot ni imaginar. De ciutats amb un ric i important fons de llibres com Manresa o Igualada sempre n’hi ha coses, de les guerres carlines, monografies de les marededéus del bisbat de Solsona, llibres vells de la Generalitat republicana o de l’exili, de tot i més, llibres d’excursions ceretanes... Quan van començar les obres de remodelació de l’antic mercat de Sant Antoni de menjar i roba, el dels llibres dels diumenges es va traslladar de forma integral al mig del carrer d’Urgell. Hi van posar un teulat excepcional i especial, ara ja fa una colla d’anys que són allà al mig. Desvien els cotxes i autobusos, estan atapeïts però hi són. La Generalitat de Catalunya hauria de donar un premi a tot el mercat de llibres per la feina que fan en defensa de la cultura i els drets nacionals de Catalunya. Allà hi he vist més d’una vegada l’actual conseller de Cultura de la Generalitat, en Santi Vila, comprant llibres, com nombrosos periodistes, polítics, escriptors o cantants..., qui estima la cultura dels llibres hi passa sovint. Ara els llibreters, algunes de les parades fa tres i quatre generacions que són al mercat, estan molt esvalotats. No saben les intencions de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ni del flamant regidor de Cultura, Jaume Collboni, que deu estar més preocupat per la seva «carrera» política que per defensar la cultura popular dels barcelonins. Esperem que els regidors de Barcelona de la CUP, ERC i PDECat (l’antiga CiU) facin alguna cosa, i que ho facin ràpid, si no, malament rai. Què haurem de fer per adquirir llibres antics i vells tots els catalans? ...
  • Blog de
    10
    Agost
    2015
    S’ha de veure establiments culturals com aquest Quan viatjo, sempre que puc vaig a veure arxius, biblioteques i sobretot llibreries. A Menorca, a Ciutadella, en vaig trobar una de boníssima: vaDllibres, al carrer de sa Carnisseria número 24. Hi tenen tots els llibres que cal tenir per saber de Ciutadella i Menorca, així com allò bàsic de la cultura catalana. Buscava coses d’Es Cargol de Ciutadella i dels Jaleos de Menorca i, evidentment, allà hi era tot. Menorca és sol i platges. Els dies que jo vaig ser-hi hi feia una calor impressionant, però un bon català sempre ha de visitar els museus, esglésies o les llibreries d’arreu dels Països Catalans. A l’Illa de Menorca aquest ritual de visitar una llibreria per comprar llibres es pot fer de forma més que excel·lent a VaDllibres . La sorpresa i l’èxit d’una llibreria com la de qualsevol empresa, són la gent que hi ha al davant. La Marta, una vigatana i en Joan, filòleg mallorquí, tenen cura d’atendre a tots el que hi van. Tenen l'ofici de llibreter. Per comprendre l’ampli moviment en defensa de la llengua catalana i d’una escola eficient a totes les Illes Balears i Pitiüses s’ha de veure establiments culturals com aquest. Ciutadella, Maó i la resta de poblacions menorquines tenen bones llibreries, un us massiu de la nostra llengua, una gastronomia excel·lent, unes festes impactants... Només amb una defensa de la cultura pròpia aconseguirem redreçar el nostre poble i assolirem la plena llibertat nacional. ...
  • Blog de
    31
    Juliol
    2015
    Foto, Aplec del Pi de les Tres Branques, any 1914 (?) La cosa de les mobilitzacions sembla que podria estar una mica aturada Enguany hi ha hagut un nou aplec del Pi de les Tres Branques, amb la branca destruïda per un atac maligne reposada al seu lloc. Caldrà esperar i veure com evoluciona l’intent de fer la corretgeta al Pi Jove de els Tres Branques. El símbols catalans, com Els Segadors, la senyera quadribarrada, l’estelada o l’Onze de Setembre sempre han posat molt  nerviosos als enemics del poble català. Enguany no hi ha hagut, potser, la gentada que s'hi esperava. La calor i altres circumstàncies poden ser la causa d’aquest fet. El diari Regió7 titulava "Dues mil mans per guarir el Pi ferit"  mentre que Nació Digital del Berguedà deia "Toc d'atenció des del Pi de les Tres Branques perquè el Principat no oblidi els PPCC" i hi afegia que "la celebració al Pla de Campllong no supera les 1.000 persones". La cosa de les mobilitzacions sembla que podria estar una mica aturada. Esperem que aquest Onze de Setembre la desinflada sigui superada per nous ànims de llibertat. No crec que l’Aplec del Pi pugui servir de baròmetre de com està el nacionalisme català avui. Crec que la incorporació de Raül Romeva com a cap de llista és una gran cosa. Ell, antic militant de PSUC com la Muriel Casals, pot atraure el vot de les esquerres catalanes cap a l’independentisme, allunyar-los dels qui avui són els suposats heures del PSUC o del socialisme català, com Herrera, la Camats i el PSOE de l’Iceta. L’altre cosa a remarcar és el toc d’atenció de Biel Majoral de les Illes Balears i Pitiüses per no oblidar mai la unitat dels Països Catalans. Ara el País Valencià té un nou govern d’esquerres i nacionalista, com les Illes Balears. Ara és l’hora de la unitat i la llibertat. ...
  • Blog de
    20
    Juliol
    2015
    El llibre d’Amat és molt clarificador en moltes coses Vaig comprar-me el llibre de Jordi Amat  "El Llarg procés, la Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014)". La veritat és que m’ho estic passant molt bé llegint-lo. Sovint es magnifica la gestió de més d’un polític a la clandestinitat i se li atribueixen coses que no son pas veritat. Aquest llibre dóna dades, les contrasta i posa les referències per si un vol comprovar-ho tot, cosa que és de agrair. Tal com està el pati de la cultureta avui a la Catalunya actual quasi ningú fa.   N’hi molta i molta, d’informació. Com que sóc un fervent seguidor de tot allò de Berga, només en destacaré que a la  pàgina 220, quan explica que un militant del PSUC, Ramon Gabarrou, va ser portat per l’advocat  Salvador Casanovas a amagar-se al santuari de Queralt, quan el Capellà custodi era mossèn Josep Maria Ballarín. Remarca que des dels Fets del Palau ja hi havia amagat, també al Santuari de Queralt, en Raimon Galí. Els Fets del Palau de la Música Catalana, per cantar els assistents el Cant de la Senyera,  l’any 1960, van conduir a la detenció de Jordi Pujol. No crec que cap més país d’Europa hagi tingut mai empresonat un futur president només per fer cantar l’Himne d’un Orfeó. Els qui tenim certa edat sabem el que fou la dictadura franquista. Vam veure el genocidi cultural practicat de forma sistemàtica pel govern feixista del General Franco i els seus ministres: falangistes, militars carlins, tecnòcrates, banquers, especuladors o els de l’Opus Dei. Catalunya porta tres segles resistint l’embat uniformitzador i centralista, com també resisteixen el País Valencià i les Illes Balears com s’ha vist ara amb els excel·lents resultats electorals de les formacions nacionalistes arreu dels Països Catalans.   El llibre d’Amat és molt clarificador en moltes coses: es veu el poc suport que hi havia a la lluita per la defensa dels drets nacionals i lingüístics dels catalans, però sempre hi ha gent com mossèn Ballarín, el capellà de Queralt, que feien de la causa de la llibertat, democràcia i Catalunya el seu nord arriscant-se molt. Curiosament no hi ha cap referència de mossèn Armengou, de ben segur, qui s’haguera hagut de cuidar de difondre la seva obra no ho ha fet gens bé.   ...
  • Blog de
    16
    Juny
    2015
      Esperem que la tradició, que no vull dir pas la “carrincloneria ” catòlica, es mantingui   La Patum, com tot a Berga, ha patit les transformacions socials del temps que li ha tocat viure. Defenso i sempre he defensat l’origen catòlic, apostòlic i romà de la Patum. Sense la processó del Corpus Christi, a Berga mai no hi haguera hagut Patum. Aquells que suposadament defensen cultes primitius i suposades llegendes preromanes haurien de provar documentalment totes les seves hipotètiques teories. Una cosa és la història i una altra molt i molt diferent són les creences religioses, que quedi clar! Ara, com en els anys trenta, es tendeix a la secularització de tot. Les esglésies estan buides i la força del clergat catòlic que havia tingut en el passat a la practica, ha desaparegut del tot. Això no és nou. Durant els anys de la Segona República va passar un fet semblant: les esquerres catalanes, en comptes de fer una política social, només sabien criticar i combatre el catolicisme. Us en posaré uns exemples: Primer.- Segons el Llibre d’Actes Municipals de l’Ajuntament de Berga, el 27 d’abril de 1932 es modifica el programa de festes del Corpus concentrant-se en els actes de dijous i diumenge i la corporació municipal “queda eximida” d’assistir oficialment als actes religiosos de la Parròquia per Patum.  Segon.- El Llibre d’Actes de l’Ajuntament de Berga consta que a la proposta del 23 de maig del regidor Valentí Anglada es pren l’acord de construir una nova Guita Boja perquè la d’aleshores era “de propietat privada” (aquesta era la del Patronat catòlic).  Tercer.- Al setmanari barceloní Mirador de l’11 de juny de 1931, hi ha un article sobre la Patum de Josep Maria Planes que diu: “Aquest any, la Patum és republicana. Hom ha tret la corona de l’Àliga, i com que això pel que sembla va desesperar alguns tradicionalistes (els carlins), s’han repartit profusament unes fulles que diuen : «Poble berguedà desvetllat – el que representa l’Àliga. –El reposat i majestuós ball de l’Àliga Reial representa com Berga a l’empar de la corona reial i sota el dolç domini dels seus monarques, viu tranquil·la i majestuosa sense por ni temor de cap classe – de l’enciclopèdia Espasa»” [Això vol dir que el text era extret d’aquesta enciclopèdia espanyola]. Josep Maria Planes continua al seu escrit: “l’Àliga, sense corona ha fet el seu ball amb la mateixa gràcia i dignitat de sempre. I tota la festa, aquesta festa, meravellosa de la Patum, s’ha desarotlltat amb més èxit que mai”. L’any següent l’Àliga tornava a ser coronada. Per la Guerra Civil de 1936-1939, els mateixos que no van deixar sense destruir cap de les esglésies de Berga, també volien cremar la comparseria de Patum per catòlica, cosa que sortosament no es va fer mai. Avui, Patum de 2015, el consistori sortint a Berga de CiU ha suprimit els actes i oficis religiosos del dissabte de Patum i que les autoritats civils vagin a les passades del carrer dels dissabte. Veurem que passarà a la Patum de 2016. Esperem que la tradició, que no vull dir pas la “carrincloneria ” catòlica, es mantingui i que les autoritats tornin a les passades el dissabte de Patum. ...
  • Blog de
    12
    Juny
    2015
      Serren una de les Branques del Pi Jove de Campllong   Fa poc va serrar i va caure una de les branques del vell i ja mort Pi de les Tres Branques, la societat berguedana i catalana es va commoure per aquest fet. L’ajuntament de Castellar del Riu, on està el Pi, la Generalitat de Catalunya i la diputació han pres mesures per tornar aixecar la branca enderrocada que és guarda amorosament a un magatzem berguedà. Aleshores, les autoritats nacionals catalanes varen dir que posarien càmeres de TV, per vigilar el Pi i que els Mossos d’Esquadra de la comarca li donarien u tracte preferent atès que és un dels pocs Arbres monumentals de Catalunya. L’Intent de matar el Pi jove, que està ben viu és greu molt greu i ha passat quasi desapercebut.   El Pi de les Tres Branques significa la unitat de tots els qui parlem la mateixa llengua els Països Catalans : Catalunya, La Franja de Ponent (a l’Aragó), Catalunya-Nord (Rosselló, Capcir, Vallespir, Conflent i Cerdanya Septentrional), País Valencià, les Illes Balears i Pitiüses, la ciutat de l’Alguer a Sardenya, el Principat d’Andorra i la comarca del Carxe (a Múrcia). Verdaguer al seu poema va crear aquest mite. Ara l’arbre com a símbol de l santíssima trinitat ja era conegut de feia molts segles. El Pi Jove Rafael d'Amat i de Cortada, baró de Maldà, va escriure el dietari Calaix de Sastre, quan vivia a  Berga fugit de la Barcelona ocupada pels francesos que el dia 26 de novembre de 1810, “...sent memorable, a dos hores i mitja de Berga, l’arbre del Pi de les Tres Branques, per tenir una mateixa soca, segons un dels exemples de la doctrina cristiana en l'explicació del misteri de la Santíssima Trinitat; mitja hora o tres quarts distant de Ermita, o santuari de Nostra Senyora de Corbera, havent-hi altre pi així mateix, mes no tan gros, un poc distant d'est, sent meravella en terreno prou aspre com de muntanya ' Ventura Gassol, reconegut poeta i polític, seria conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya sota la presidència de Francesc Macià,  a l’Aplec del Pi de l’any 1921 va dir de "la llibertat que ha de tenir una pàtria que tingui aquest cel i aquelles muntanyes"; del Pi vell ja mort "...no ha vist la reparació dels oprobis fets a la pàtria, ja ho veurà el seu hereu, l’altre Pi de les Tres Branques que ha nascut més enllà de la muntanya..?.” i va seguir "Déu és amb nosaltres i en la nostra causa" va acabar demanant a Sansalvador, propietari aleshores del Pla de Campllong, que  “ara ell cedeixi el petit a la Mancomunitat de Catalunya", i que la Federació de Joventuts del Districte (electoral de Berga) demani a la Mancomunitat que en faci la consagració solemne....aquell dia dansant al volt del Pi petit li cantaran amb en Maragall: Pluja, sol, davalla -els xics es fan grans- amunt jovenalla. El dia del nostre alliberament fent una sardana al volt del Pi major mort florirà de bell nou a semblança d aquests bastons secs que Déu feia florir a les mans des vells patriarques en senyal de la seva virtut. I que si no, en faran una foguera a dalt del Cim d'Estela, i el que ara són tres soques mortes seran tres columnes de foc vives que abrandaran el cel de la pàtria."   El febrer de l’any 2010 el Pi Jove ja va rebre més d’un impacte a la seva soca, com de trets de balins petits o com fets amb un punxó, també a una de les tres branques li havien intentat de fer la corretgeta,  - fent-li un tall rodó a l'escorça d'un
arbre per parar la circulació de la saba i fer-lo morir -. Els polítics berguedans es va manifestar contra aquesta agressió i van demanar més protecció per el Pi Jove i Vell  però malauradament cap de les autoritats no els van fer mai cas de tot. El 13 de maig 2014 tots els mitjans de comunicació locals o catalans es van fer ressò de la tallada de la branca del Vell Pi de les Tres Branques el que va cantar Verdaguer al seu poema. Avui hem de parlar d’una nova agressió identitària, podran serrar totes les branques però la unitat dels qui formem avui els Països Catalans no la podran destruir mai. Esperem que les mesures llargament promeses de protecció del Pi s’acompleixin. El Pi, el Vell i el Jove, segueix amb els braços oberts al cel, cap a l’infinit, clamant per la pau i la llibertat del poble català. Podran arrabassar una branca, i fer més malifetes, però el mite creat per Verdaguer el consagra com l’arbre sagrat de la unitat dels Països Catalans. El Pi de Verdaguer fa cent anys que està mort i ben mort. El Pi es llegendari, és viu en esperit, malgrat estar mort, i representa la unitat de la llengua i la voluntat dels catalans de mai més estar sotmesos a tiranies foranies. El Pi és els Països Catalans, una sola llengua i una voluntat de ser. ...
  • Blog de
    02
    Juny
    2015
    Tant els valencians com els illencs han dit prou a la barbàrie espanyolista El País Valencià ha estat una festa pels excel·lents resultats de Compromís, amb Joan Ribó, futur batlle de València, i la Mònica Oltra, a les Corts Valencianes. Uns resultats més que excel·lents que han de ser motiu d’alegria per tots aquells que de sempre creiem en la unitat dels Països Catalans. A les Illes Balears i Pitiüses el mateix, en Biel Barceló amb Més per Mallorca ha revolucionat tot el mapa polític mallorquí. El PI ha tornat al parlament balear amb tres diputats, anem bé, molt bé. Tant els valencians com els mallorquins, menorquins, eivissencs i la gent de Formentera, han dit prou a la barbàrie espanyolista i decadent del vell i caduc PP. S’han acabat les pallassades de la Rita, el Rus, Camps o el Fabra, com també les d’en Bauzà, ara aixequen el cap, s’alliberen d’un passat imposat i tornen a les seves arrels. El valencià o el mallorquí tornaran a ser emprats públicament com a llegua oficinal. Al Principat hi ha hagut de tot. Coses espectaculars com la victòria de la CUP a Berga, per 58 vots sobre els de CDC de sempre, seguits per 3 d’ERC. Ara caldrà esperar per saber qui pot governar a Berga: si serà la CUP o hi haurà un nou contuberni ERC-CiU. Barcelona es desinfla, un que té certa edat, quan veu qui hi ha al darrera de la Colau, veu els de sempre ex PSUC. Carrillos o Bandera Rojas de tota la vida, aquells, que han manat ininterrompudament a l’Ajuntament de Barcelona amb el Narcís Serra, Pasqual Maragall, Clos o l’Hereu. Fan veure que són nous o diferents, però la música i la flaire que fan és més vella que l’anar a peu. Prefereixo el Compromís, Més per Mallorca, el PSM o, si voleu, el PI i tot abans que els neocomunistes revestits d’okupes ara col·ligats amb els nous regeneradors de l’Espanya de sempre com Podemos. El procés cap a l’alliberament nacional està tocat, les dissidències d’ERC en vers el President Mas i viceversa l’han tocat i l’han tocat de mort. Cal recordar la desgràcia que fou per Catalunya els dos trist-partits de Maragall amb ERC i els antics comunistes de ICV o el posterior de Montilla que fou encara molt pitjor. Un, a certa edat, veu el que fa pudor al Principat. Sort que, pel sud, el País Valencià i, mar enllà, per les Illes ens pot venir la regeneració nacional i social que tan ens manca.   ...