regio7 » Blogs »

Les columnes

  • Les columnes

  • Blog de
    26
    Març
    2017
    A l'acte de les Bases que es va fer divendres, a Manresa amb totes les patums, hauriem d'haver repartit una mica de floïd... per anar espavilant. No creuen? Just entrar a la sala em donen un massatge. Un flascó de massatge "floïd". Anirem bé, penso. A dins, empolainat dins uns mitjons corporatius taronges, el cavaller Genis Sinca és a punt de presentar el seu llibre " El cavaller Floïd" (editorial Proa). Trobo que l'escriptor Sinca és també, tot ell, tot un cavaller. Empolainat, seductor, despert i murri. I domina l'art del show-bussines convertit - i m'agrada més així- en cultural-bussines. A la cultura catalana li falta això, per ser normal. Una mica de show i una mica de bussines. De cultura anem sobrats. Som tan poc normals! Tanta cultura i tan mal consumida i comunicada, trobo. En Sinca ho sap i arrenca. Mentre a l'Ajuntament de Manresa preparen la catifa vermella de les grans ocasions per a la celebració de l'esdeveniment de les "Bases" de Manresa, en Sinca ·ensulfata" la sala de loció d'afaitar de l'època, i un cop ubicats en el passat ens desgrana com J.B Cendrós, l'inventor del " Floïd" va maldar per passar de les paraules als fets i es convertia en "mecenes" de tot allò que pogués convertir en " normal" aquest pais que no ho era. I no ho és. Descobreixo Cendrós i descobreixo un crack! Un "mecenes" en tota regla a cop de talonari si, però també i sobretot amb les idees molt clares i les possibilitats de fer-les realitat. Pels matins veia el meu pare posar-se vigorosament "floïd" a la cara després d'afaitar-se. Amb aquella olor. I poc vaig sospitar, ni per un moment, ni que el "floïd" fos català ni que els beneficis milionaris que deixava el "floïd" venut arreu del món es convertissin en diners posats al servei del païs i ep! al servei de la cultura del país. Li hagués dit al pare que se'n posés més de "floïd". En cavaller Sinca n'ha fet un llibre de "només" 600 pàgines que ja tinc damunt la tauleta de nit i al costat d'un flascó de " floïd" que - prometo - em posaré cada cop que llegeixi alguna cosa increïble, que n'hi ha un munt, de la biografia de J.B. Cendrós de la que ja se'n han venut 4000 exemplars! Quan la catifa a l'Ajuntament ja estigui posada, al cap d'unes hores, un estol de presidents, patums i personalitats l'hauran trepitjat per celebrar els 125 anys d'un acte que és tan important com dificil d'entendre i més encara d'explicar. Posar les Bases està bé, és vital, imprescindible, necessari però de vegades tinc la sensació que un cop posades, les bases, ens costa més i més aixecar el castell. Som un pais en construcció. Potser ens falten anxanetes. Ens agrada posar i reposar les Bases però... ens falta aquell punt d'acció que et dóna justament el "floïd" quan te'l poses a la cara. Ja saben: Te'l poses, te'l refregues amb els dues mans com una frega i després t'ho remates amb unes bofetadetes estimulants d'aquelles que et desperten i et fan anar eixerit tot el dia. Com en Sinca. Com en Cendrós. A l'acte de les Bases que es va fer divendres, a Manresa amb totes les patums, hauriem d'haver repartit una mica de floïd... per anar espavilant. No creuen?   ...
  • Blog de
    26
    Març
    2017
    El físic Lluís Torner i Sabata és el Messi de la investigació a Catalunya: un diamant extraordinari, de gran valor humà. I a sobre és berguedà. Concretament, fill de la Valldan, on va néixer el 1961, quan aquest ara nucli de Berga encara era un municipi amb Ajuntament propi. Lluís Torner no cobra 40 milions d’euros l’any com l’astre de Rosario. No surt cada dia a les televisions, ràdios i diaris anant a treballar amb un flamant cotxe d’últim model cedit per alguna marca a la seu de l’Institut Català de Ciències Fotòniques (Ifco), on coordina un equip de 400 persones. Poca broma. Només surt, i amb una quota mediàtica molt i molt més baixa que el Déu del futbol, quan guanya premis com el Nacional d’Investigació, atorgat aquesta setmana. 40.000 euros. El que Messi guanya rascant-se una mica la barba. Lluís Torner i la seva gent fan una feina clau per al progrés de la Humanitat. Tanmateix, els ídols de masses són els futbolistes, i persones com en Lluís Torner, un investigador de Champions, no tenen el reconeixement social de què gaudeixen esportistes d’elit, els mèrits dels quals, en el millor dels casos, tenen una incidència almenys discutible sobre el futur de l’espècie. Els seus mèrits són sobrats perquè a casa seva també se li faci un homenatge. Fa anys el Casal d’Europa del Berguedà el va guardonar. Però no troben a faltar aquest mínim reconeixement oficial de les institucions berguedanes? ...
  • Blog de
    26
    Març
    2017
    Unió Democràtica de Catalunya desapareix per fallida econòmica. No té actius suficients per pagar els deutes. És un final poc honorable però de cap manera sorprenent. La resposta a la pregunta de què seria capaç de fer Unió al marge de Convergència va quedar contestada a les eleccions del 27 de setembre del 2015, les primeres a les quals va concórrer en solitari i en què no va aconseguir cap diputat. Al cap d’uns mesos va tornar a fracassar a les eleccions generals, en les quals també va quedar exclosa d’aquell Congrés dels Diputats on Josep Antoni Duran i Lleida havia brillat com a orador i s’havia guanyat una certa estima com a home de diàleg i compromisos, segons l’arquetip del català pactista. La irrupció de l’independentisme com a opció hegemònica del catalanisme el va desvestir d’aquests bells atributs, i a Madrid van deixar d’estimar-lo al mateix temps que a Barcelona se sentia cada cop mes incòmode. Al final, les contradiccions van petar, els independentistes van crear un grup satèl·lit de Convergència que no els ha donat cap conselleria, i els de Duran van provar d’anar sols i van fracassar a les urnes. Els convergents de tota la vida que s’havien queixat llargament i inútilment dels termes de la coalició CiU es van sentir reivindicats. Ells sempre havien dit que CDC hi aportava tots els vots i Unió es limitava a sucar pa a l’olla dels càrrecs. La confirmació de la tesi va endolcir la patacada que es va clavar CDC a les eleccions generals del desembre i del juliol. Els qui no havien seguit la història es preguntaven per què un partit sense votants tenia dret a un diputat de cada quatre de la coalició, i a idèntica proporció de consellers del Govern, regidors als ajuntaments, etcètera. La resposta és un nom: Jordi Pujol, i un concepte: el del pal de paller. El projecte de construir un ens polític que articulés tot el catalanisme, de la dreta a la socialdemocràcia. I quan va poder-hi lligar la franquícia catalana de la Internacional Demòcrata Cristiana, no va dubtar. Van fer els tractes segons els resultats de les eleccions del 1977, les primeres després del franquisme, en què el paper del partit de Pujol va ser discret en relació amb el que tindria després. I ja no ho van tocar més. Pujol no volia obrir aquest meló, i Duran, via democràcia cristiana, tenia grans contactes internacionals que el fundador de CDC aprofitava. Se li van obrir moltes portes que Romeva ni olora. Però de tot això ja en comença a fer anys, i sembla que en faci encara més. ...
  • Blog de
    26
    Març
    2017
    El contrast entre la Manresa de les Bases i la d’avui pot inspirar melangia: el 1892 era la quarta ciutat més poblada del país i ara és la setzena; aquella era una potència industrial que desbordava dinamisme per totes les costures i la d’avui és líder en envelliment i en pisos buits. Els elements més dinàmics de la ciutat, que n’hi ha, s’han de sobreposar a un clima gens estimulant. Un dels motors d’aquest clima és que el declivi ha generat en molts manresans una gran indiferència respecte de la seva ciutat. Molta gent enquestada aquests dies per aquest diari no té ni la més remota idea de què són les Bases que donen nom a l’avinguda. Té mèrit. Per arribar a l’edat adulta sense tenir-ne ni una noció aproximada cal haver ignorat a consciència tot el que s’ha publicat, radiat i exposat durant anys en l’àmbit públic. Per no saber-ne res, gairebé cal haver decidit conscientment no saber-ne res. I molta gent ho fa. És un dret, però crea un problema. ...
  • Blog de
    24
    Març
    2017
    Ahir deia que onze de les persones que van decidir fusionar Caixa Manresa amb Caixa Catalunya i Caixa Tarragona afronten una petició fiscal de dos anys per uns augments de sou, però, en canvi, ningú no els ha demanat mai comptes per aquella fusió suïcida. Teòricament, Caixa Manresa era prou solvent per elegir parella. La tria va ser genial: casar-se amb un Titanic foradat. El resultat ja s'ha vist. Moltes caixes han deixat llegats que perviuen dins de bancs i encara donen fruit als seus territoris; fins i tot la majoria de les caixes que han desaparegut han deixat algun rastre productiu. En canvi, de Caixa Manresa només en queda l'obra material passada; l'entitat s'ha esfumat com si no hagués existit mai. Morta i incinerada. Regalada. Si s'ha de demanar comptes, proposo que sigui també per això. I em meravella que el llavors director, Feliu Formosa, la persona més informada i més absolutament determinant en aquelles decisions, sigui l'única a qui tothom ha decidit oblidar. ...
  • Blog de
    24
    Març
    2017
    Quan jo era petit els de casa anaven al mercat de la plaça Major, i escoltant les seves converses aviat vaig saber que hi havia dues menes de parades: de pageses i de revenedores (al principi vaig entendre «remenadores», amb la corresponent hilaritat). Els de casa preferien comprar a les pageses, per poc que disposessin del producte que necessitaven, perquè així tenien la garantia que enciams, cols, mongetes tendres o pèsols eren del dia i de la rodalia; principalment, de Viladordis i del Poal, encara que també hi havia paradistes de la comarca.Això succeïa a la Manresa de fa més de mig segle, i no cal dir com han canviat les dinàmiques d'oferta i demanda. Avui la verdura que es compra directament al pagès és mínima en comparació amb la que ens arriba per sistemes de comercialització amb diversos intermediaris, tant si el punt de venda és un paradista ambulant de mercats setmanals com un gran espai d'una gran superfície. Amb molta sort només hi haurà hagut un intermediari i el venedor haurà comprat el producte a un pagès, però el normal serà que hi hagi força més passos entre l'hort on han crescut les viandes i el taulell on els comprem. Sobretot si ens entestem a consumir taronges al mes d'agost i tomàquets al mes de gener. Aquests capricis contraris a la temporalitat de les collites impliquen que allò que mengem hagi estat conreat i recollit en terres llunyanes, de vegades a l'altra banda de l'oceà. Per desgràcia, cada vegada són menys els compradors que saben a quina època és lògic comprar cada producte.Ara s'apunta que el mercat manresà de Puigmercadal s'orientarà al producte local, l'anomenat «de quilòmetre zero». Aquesta és la sortida que provaran els paradistes que queden, després que la meitat de parades hagi abaixat la persiana, i l'Ajuntament de Manresa, que s'ha fet càrrec de la gestió directa de l'equipament. Es repenjaran en les xarxes de comercialització ja existents. Xarxes que han aparegut aquests darrers anys, quan la preocupació per una alimentació de qualitat ha crescut malgrat la reducció de la superfície destinada a conrear-la.La vella normalitat de menjar el que dóna la teva terra justament quan ho dóna ha passat de ser la regla a ser l'excepció, i el que s'ha convertit en regla és la comoditat de tenir de tot, sempre, a l'abast. A canvi, l'excepció de la proximitat i la temporada està adquirint el valor afegit de l'excel·lència.  ...
  • Blog de
    24
    Març
    2017
    Seria magnífic que el President Carles Puigdemont anunciés avui a Manresa la data del referèndum aprofitant la seva visita a la ciutat per commemorar el 125è aniversari de les Bases, com desitjaria un dels comissaris de la commemoració, Francesc Comas. Resulta que allò que poca gent recordava que s'havia celebrat a la ciutat i que encara menys gent sap de què va, està més d'actualitat que mai 125 anys després per les actuals circumstàncies polítiques. Llavors es van reunir significades personalitats polítiques de Catalunya que van redactar una Constitució Regional Catalana que alguns ja voldrien ara. Deixava a mans de l'estat les relacions internacionals, econòmiques, l'exèrcit, infraestructures d'interès general i el pressupost, que «serà distribuït entre les regions en proporció a la seva riquesa». La resta era per al Govern català. Estaria bé que Puigdemont anés més enllà de la commemoració oficial, amb un parlament que més o menys es pot intuir per on anirà, per dir-ne alguna de grossa que permetés a la ciutat, i de retruc a tot el país, és clar, situar-se novament en un primer pla. En cas contrari, l'endemà tot continuarà igual. A Manresa i a Catalunya. Sí, d'acord. L'acte d'avui reunirà un poder polític mai vist a la ciutat. Però ves que d'aquí a 125 anys més no celebrem els 125 anys dels 125 anys de les Bases de Manresa. Vinga, Puigdemont. Deixa't anar. ...
  • Blog de
    23
    Març
    2017
    Onze persones significatives de la Catalunya Central que van ser nomenades membres del consell d’administració de Caixa Manresa van ser incorporades amb la fusió al consell de Catalunya Caixa i ara afronten una petició fiscal de dos anys de presó per haver aprovat els increments de sou de la direcció que liderava Adolf Todó. Ignoro si aquells increments salarials aplicats en plena crisi són realment tan escandalosos com semblen a primera vista, i suposo que, en aquell moment, als consellers els resultava difícil ser conscients que estaven beneint una mesura que, vista amb el pas del temps, esdevindria obscena i indefensable. Dubto, o sigui que m’abstinc de jutjar abans d’hora. Això sí: em sembla que, si acceptes la lluentor que aporta ser conseller d’una caixa, el mínim que pots fer és fixar-t’hi una mica. Poc temps abans, en decidir la fusió, ni ells ni l’assemblea de Caixa Manresa no s’hi van fixar gaire. Va ser un desastre. Amb protagonistes. Demà, més. ...
  • Blog de
    23
    Març
    2017
    A L’home a la recerca del sentit –un llibre tan cru com recomanable per no oblidar l’extrema crueltat a què va ser capaç d’arribar l’home en els camps d’extermini nazi– el psiquiatre Viktor Frankl, patidor en primera persona d’inferns com ara Auschwitz, descriu que una de les conseqüències més doloroses que patien els presoners sota aquells paràmetres d’horror permanent era que només podien viure el present i es veien obligats a anorrear per complet passat (per no caure en la melangia sagnant) i futur (inexistent en aquell context). De fet, en un moment del llibre rebla que la vida d’un pres en un camp de concentració es podia definir com «una existència provisional sense termini». Conscient que he anat a buscar una referència extrema, es dóna el cas que aquesta lectura se m’ha creuat (i contraposat) amb el reportatge que dimarts publicava en aquest mateix diari la companya Alba Iglesias sobre la progressiva implantació del mindfulness (atenció plena), una tècnica que advoca per saber connectar-se amb el present, amb l’ara i aquí, en una societat hiperestimulada que viu en un futur permanent. Deia la psicòloga Màrcia Cecchini en el reportatge, que la societat d’avui dia està contínumanet en mode «fer», i hem gairebé anul·lat el mode «ser». Hem de reaprendre a viure el present. Ens ho hem de «fer» mirar, si volem tornar a «ser». ...
  • Blog de
    22
    Març
    2017
    Si Prat de la Riba i la seva tribu d’homes panxuts, bigotuts i fumadors de cigars apareguessin divendres màgicament a l’acte de commemoració dels 125 anys de les Bases de Manresa tindrien moltes sorpreses. Molt abans d’adonar-se que tothom porta a les butxaques uns artefactes prodigiosos que permeten enviar missatges ja haurien quedat esmaperduts de veure que ningú no porta barret. Tot seguit, la seva sorpresa seria majúscula en sentir que Catalunya ha aconseguit finalment l’autonomia, però que no és representada per les Corts sinó per una cosa de qui el 1892 ningú no es recordava i que es deia Generalitat, i que aquella institució vetusta persegueix ara ni més ni menys que la independència. Increïble. Fantàstic. Inconmesurable, dirien. Però el que realment els faria desmaiar no seria això: seria veure que, de les tres presidències de la taula, dues, la del Parlament i la Diputació, les ostenten dones. Dues dones. Això sí que els enviaria de cap a l’hospital. ...