regio7 » Blogs »

Les columnes

  • Les columnes

  • Blog de
    18
    Gener
    2017
    Abans feia més fred. Sí, abans feia més de tot. Però avui que glaça com quan érem petits veiem que el que ha canviat no és la temperatura. Abans, a cinc sota zero les canonades es rebentaven i els carrers s’omplien de candeles. L’efecte escenogràfic era digne de Frozen i et venien esgarrifances només de veure-ho. Avui a les cases noves l’únic que es rebenta són les hipoteques, i a les moltíssimes cases velles que queden no hi ha aigua que es pugui congelar perquè ja no hi viu ningú. Abans, el jersei i la bufanda te’ls havia teixit la iaia, i encara que la llana i la costura feta amb amor abriguen molt, el que escalfa de debò és el folre polar i el Buff. Abans el fred començava a dins de casa mateix, a les habitacions on no arribava el caliu de l’estufa de llenya, i al carrer aquell efecte fantasmagòric tan hivernal no el feia la boira natural, sinó la humitat condensada en el fum que sortia de les xemeneies. O sigui que no: el que feia que fes tant fred no era el fred que feia. ...
  • Blog de
    18
    Gener
    2017
    Si el traspassat Vicenç Comas em va donar el primer micròfon radiofònic, al segon m’hi va empènyer Ignasi Ribas quan em va engrescar per fer alguna cosa a la pirata (segons ell, alegal) Ràdio Llamborda, que amb el nom ho deia tot. Vaig fer un espai matinal cada diumenge durant una temporada, i va ser molt gratificant. Els estudis eren en un pis vell d’una casa vella, avui desapareguda, del carrer del Carme. L’Ignasi buscava la manera de fer arribar les ones ben lluny, a l’altra punta de Catalunya, perquè això era el que li agradava de la ràdio: el repte tècnic. A d’altra gent que corria per allà –el Felip, la Remei, els Xaviers, el Roger, el Jordi, etcètera– els interessaven més aviat els continguts. I per això s’entenien: a cadascú a la seva feina. He recordat aquella experiència en saber que l’Ignasi passa el tràngol d’un embolic de querelles societàries amb derivació judicial, baralles entre accionistes sobre els comptes de l’enèsima transformació del que un dia fou Ràdio Llamborda, després municipal Ona7, després alegal Ràdio Ciutat, després un altre cop emissora municipal, i finalment el 1991 va rebre l’ansiada llicència comercial oficial. Era ambiciosa, aquella emissora que es va instal·lar a la Maquinària. Un dia Ràdio Manresa va eliminar la seva tertúlia, en la qual un servidor predicava, i Ràdio Ciutat va obrir les portes de bat a bat als tertulians orfes, que hi vam anar en manifestació. No conec amb precisió les dades i dates de l’evolució que va transformar la iniciativa social i cultural d’una associació, l’Ateneu Cultural Llamborda, en un dels actius del grup TLB, que l’explota llogant la llicència d’emissió, aquella que tant havia costat d’obtenir. Consta que aquell mateix 1991 es va constituir Ràdio Ciutat de Manresa SL, i que la gestió professional es va anar imposant en detriment del pes del que quedava de l’entitat fundacional. Que els gestors/propietaris van crear també una televisió i van començar a editar un gratuït, que la programació de la ràdio va anar perdent contingut informatiu fins esdevenir radiofórmula pura, i que finalment es va llogar a Intereconomía (ara, a Capital Radio). No cal buscar cap guió premeditat en aquest seguit d’esdeveniments, sinó dinàmiques tan conegudes com les limitacions del voluntariat, els canvis en l’ecosistema comunicatiu que han deixat malparada la ràdio local, i les lleis despietades que governen el planeta del diner. ...
  • Blog de
    18
    Gener
    2017
    Efectivament, algunes coses haurem après de la crisi. Per exemple, que els noms són eines que modelen la realitat, braços extensibles que donen forma a la manera com volen que entenguem el món. Que les paraules ens emboliquen i ens fan creure que allò que fa tuf de delicte no és sinó una fórmula inintel·ligible per als que es guanyen la vida sense trampes i de vegades amb cartrons. Que hi ha innòcues «deixes» familiars que només donen fruits en el fèrtil clima d’Andorra. Que hi ha abracadabrants «comptabilitats extracomptables» amb què els partits es financen i els llops s’enriqueixen. Que hi ha feines de «dinamització econòmica» que només aprofiten els fills d’expresidents amb tentacles a Gabon o al Paraguai. Que hi ha «indemnitzacions en diferit» amb què es paguen silencis i fortaleses alienes. Que als bancs i a les patronals, fars del model que mai mai no ens ha dut a la crisi, també n’hi ha que mereixen acabar entre reixes. Que la majoria som «burros» per complir amb la hisenda i que la millor desobediència és individual i intransferible i consisteix a autotransferir-se a paradisos fiscals. Que sí que hi havia oportunitats ocultes en la crisi, però que només van saber aprofitar els ja molt rics mentre feien més pobres els més pobres. Que tot plegat no era una estafa, no, sinó un cop de vent global que es va endur uns brots verds a fer punyetes.   ...
  • Blog de
    17
    Gener
    2017
    Ocupar funciona. Activistes de causes diverses van ocupar l’antic convent de les Josefines al carrer Amigant, hi va crear un ateneu, i quan van tenir problemes amb la legalitat de la propietat l’Ajuntament els va treure les castanyes del foc. Hi ha entitats que continuen pagant el lloguer de la seva seu social en qualsevol pis, i n’hi ha que a còpia d’insistir i de pressionar aconsegueixen que l’administració els estalviï aquesta despesa. Ocupar és una d’aquestes estratègies d’insistència, ja que les administracions, especialment les municipals, s’ho pensen dues vegades abans d’enviar els guàrdies a desallotjar si us plau per força: sempre apareixeran uns centenars de persones solidàries amb les cíviques activitats dels ocupadors i contràries a la societat burgesa i les seves institucions repressives. Al màxim a què podrà aspirar l’alcalde és a una divisió d’opinions entre el veïnat, que és un guany molt pobre respecte del benefici que suposa prendre-s’ho amb calma i mirar d’adaptar la llei a la situació i no al revés. Ahir un grup d’activistes de la PAHC van ocupar el vestíbul de l’ajuntament demanant un sostre per a dues persones que els serveis municipals volien enviar a Lleida i Sabadell, solució que no els satisfeia. A la vista de l’ocupació, i del fet que es podia incrementar i allargar, el govern de la ciutat va posar fil a l’agulla i els van trobar un forat a l’alberg durant un mes. I després? Potser hi haurà una altra ocupació, a la vista que ocupar funciona. I si ocupar funciona, la resta de col·lectius manresans en podria prendre nota. Des dels que no han trobat plaça a la guarderia que volien fins a afectats per la revisió d’algun impost o d’una qualificació urbanística. S’imaginen una ocupació a càrrec d’empresaris contraris a la revisió dels guals? I una de constructors disconformes amb la política de bonificacions de llicències, o del sostre edificable al nou pla urbanístic? És clar que aquests darrers col·lectius tenen l’agenda massa plena per anar a ocupar res. Haurien d’enviar alguns empleats seus, oficials primera d’ocupació, que exigirien plusos de nocturnitat i avorriment si l’operació es dilatava. Tanmateix, no tindrien l’opinió pública a favor com sí que pot tenir-la la PAHC, perquè tots estem a favor d’ajudar els sense sostre, mentre que una ocupació de constructors contra els impostos no estaria ben vista. Però: i una Plataforma d’Afectats per les Multes de Trànsit, que (a parer del multat) sempre són injustes?   ...
  • Blog de
    17
    Gener
    2017
    Es fa difícil afrontar el relleu. A voltes, ni ens imaginem el dia en què una persona diu prou a la seva tasca professional. Tots plegarem algun dia, però en el cas de la majoria l’adéu és deixar anar una baula de la cadena sense trencar res. En altres, aquesta baula és la que ho lliga tot. A Berga, diumenge, va tancar portes un dels establiments més emblemàtics de les darreres dècades, el restaurant cal Sala. Ja fa uns anys (des del 2013) que l’ànima del restaurant, el xef Miquel Màrquez, havia deixat de remenar cassoles i, sobretot, de fer viure la cuina i la gastronomia en general dels fogons. I aquella flama que ho feia bullir tot es va anar apagant progressivament. És evident que la professió dels uns, ni els negocis que els puguin haver acompanyat en la seva vida professional, no pot condicionar el futur de les generacions que vénen al darrere, però l’última baixada de persiana provoca aquest em-sap-greu compartit a través del qual establim una responsabilitat afegida als propietaris. La Generalitat atorga cada any reconeixements a les empreses que fan 50 anys. Cinc dècades indiquen que com a mínim hi ha hagut un relleu generacional, però les inquietuds dels que han de prendre de nou el comandament fan que, a vegades, el canvi sigui impossible. Cal Sala tanca i té en el record Miquel Màrquez, i se’n pot escriure un llegat, que això sí que queda.   ...
  • Blog de
    15
    Gener
    2017
    Messi és el millor, però sense els seus companys no seria tan bo. Efectivament. És una evidència tan nítida que la frase gairebé és tonta. Per tant, dono per descomptat que la destitució del responsable de Relacions Institucionals Esportives del Barça, Pere Gratacós, obeeix en realitat a raons d’ordre interior que desconeixem. De fet, del que passa al Barça en sabem ben poca cosa. La cosa més observada, escrutada i televisada del país és, en realitat, un misteri amagat a dins d’un enigma. El club controla tantes coses valuoses per als mitjans de comunicació que la seva capacitat per neutralitzar els periodistes és enorme. I també és veritat que n’hi ha molts que no s’hi esforcen gaire. Però la pregunta clau és: realment l’audiència vol saber la veritat, o ja li està bé un hermetisme trencat només de tant en tant per alguna xafarderia sucosa però innòcua? Voldria el fan saber tota la veritat sobre Messi, encara que exposar-la el fes miserablement humà? ...
  • Blog de
    15
    Gener
    2017
    L’escriptor Carlos Zanón escriurà una novel·la protagonitzada per Pepe Carvalho i ambientada en la Barcelona actual, amb permís dels hereus de Manuel Vázquez Montalbán i editada per Editorial Planeta. No tinc elements per dubtar que sigui una bona novel·la, tan bona com les del pare de la criatura (n’hi ha de millors i de pitjors), però la idea se’m fa estranya. Un Carvalho que no és d’en MVM? Es poden dissociar tranquil·lament els dos conceptes? O el personatge només té sentit com a prolongació de l’escriptor, com qualsevol creació prolonga el seu autor? Es diu que els grans personatges de la literatura tenen vida pròpia, però és una metàfora. No és cert en sentit literal. Per molt ben construïts que estiguin, tot el que fan, diuen o pensen és una invenció del seu autor. El personatge no sent, no menja, no imagina, sinó que és l’autor qui pensa i escriu què menja el personatge, imagina i sent. L’autor pensa que el personatge pensa determinada cosa, i si el personatge i la trama estan ben construïts, acceptarem la fal·làcia i direm: el personatge és d’aquesta manera. Però la lògica del seu comportament és una ficció creada per un escriptor. Si el personatge és una fabulació d’un autor, pot continuar sent el mateix si l’autor és un altre? El cert és que importants personatges de ficció han tingut múltiples autors, especialment en el camp de l’audiovisual. Ian Fleming va crear James Bond, però les pel·lícules de l’agent 007 han tingut una multitud de guionistes. Més de cinquanta han intervingut en les trames i diàlegs del personatge de Jessica Fletcher a S’ha escrit un crim, sense que deixés de ser ella mateixa al llarg de 264 episodis. Uns creadors han definit les característiques de la sèrie i dels seus personatges, han supervisat la posada en marxa, els guionistes s’hi han ajustat, i els actors han completat la il·lusió de la persistència. La novel·la és una altra cosa, és una creació individual, i l’associació entre autor i personatge és molt forta i percebuda pel públic. Ens costaria imaginar a les llibreries un Hèrcules Poirot sense Agatha Christie o un comissari Maigret que no fos de Simenon. La «compra» de personatges per a noves històries és més pròpia de la televisió i del cinema, aquests grans devoradors. Però aquesta lògica arriba ara a Pepe Carvalho, considerat com un actiu inclòs en l’herència, al costat de les finques i els dipòsits bancaris, i del qual s’esperen rendiments. ...
  • Blog de
    14
    Gener
    2017
    El 1980 jo tenia 13 anys, l’edat que té el meu fill ara. Amb un peu a la infantesa i l’altre a l’adolescència. A mig camí floreixen els dubtes i hi havia qui neguitejava per trobar el seu lloc perquè li semblava que ja estava gairebé tot fet i els marges s’estrenyien a tota màquina. En aquell moment i no gaire lluny d’allà naixia l’Oriol Mitjà. Passen els anys, l’Oriol es fa metge, s’especialitza en malalties infeccioses i para especial atenció a les malalties oblidades, un grup de 17 afeccions que es donen en països molt pobres. Baixa d’un avió que ha agafat després que un amic australià li hagi dit que necessiten un metge en una petita illa de Papua Nova Guinea, un lloc sense electricitat ni aigua corrent. Comença a fer de metge i s’asseu a la falda un petit amb el cos ple d’úlceres. Es diu Max. Es conjura. Investiga i troba la manera d’eradicar el pian. Aquesta setmana ha estat a Manresa. Continuo pensant, igual que quan tenia 13 anys, que no es pot saber allò que es desconeix. Molt mal dit, oi? Provem-ho d’una altra manera: adoptem punts de vista sobre la base de coses que sabem sobre temes dels quals desconeixem molts aspectes. Voler saber més, anar més enllà, no donar per fet el que podria ser millor d’una altra manera és el que el durà a entrar a la història de la medicina com l’artífex de l’eradicació de la segona malaltia humana de la faç de la terra després de la verola. ...
  • Blog de
    13
    Gener
    2017
    No em negareu que aquest 2017 pot ser excitant. Poden arribar a passar coses que no mai no ens hauríem imaginat enmig de la quotidianitat que fa que, en el fons, res no hagi canviat. Només el calendari, que ara és nou i passa per la primera plana. Vull dir que quan comentes a algú com va l’any, típica conversa d’ascensor, la resposta més habitual és que tot va igual que l’any passat. Però al mateix temps tot es mou. A Catalunya hi hauria d’haver un referèndum. O això diuen. Als Estats Units, Donald Trump assumirà la presidència, i encara que això sembli que no ens ha d’afectar, ho farà d’una manera o altra, temo molt que serà d’aquesta altra, o sigui, de la pitjor manera. Per això l’únic que m’interessa veritablement d’ell és si existeixen de debò els vídeos sexuals que diuen que Rússia amaga. A Manresa hauria de començar la rotonda de la Bonavista, que ja de petit em deien que hi havia d’anar i sempre ho he vist igual, i a Berga hi haurà Patum sense patrocini de la Damm, que no vol dir que no hi hagi cervesa. O això espero. Sempre ens quedarà la barreja. És clar que això que serà un any excitant ja ho hem dit altres vegades, no? Per si de cas em quedo la frase del replicant Roy Batty en una de les escenes finals de Blade Runner: «He vist coses que vosaltres [els humans] no creuríeu». El 2017 torna Blade Runner, i això també el fa excitant. ...
  • Blog de
    12
    Gener
    2017
    Diumenge, en plena projecció de la nova pel·lícula de l’Scorsese, s’alça una veu i diu, ben fort: «ja vale de fer soroll amb les palomitas, no? No es pot menjar sense fer tant soroll?». Vaig aplaudir sonorament per fer costat a aquell justificadíssim esclat d’indignació i vaig esperar a veure si havia fet algun efecte. Però no. Al cap de pocs segons les tres parelles que compartien galledes de crispetes als meus voltants van continuar escarbant com hàmsters, perseguint amb els seus dits afamats la crispeta més enterrada. Un dels rosegadors complementava l’estrèpit fent-les cruixir a poc a poc amb la boca mig oberta, de manera que ressonés un delicat efecte de percussió. Segur que són els mateixos que no recullen la caca del gos de la vorera i deixen les escombraries pringoses a fora del contenidor. El que em sorprèn és que no estiguessin veient «Resaca de machotes en Las Vegas», sinó una pel·lícula sobre els catòlics al Japó del segle XVII que es titula ni més ni menys que «Silencio».   ...