regio7 » Blogs »

Les columnes

  • Les columnes

  • Blog de
    27
    Abril
    2017
    «Sento molt tot això que està passant» recorda molt a «Lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a ocurrir». La segona frase la va pronunciar el rei després de ser posat en evidència per una cacera d’elefants; la primera la va pronunciar ahir Jordi Pujol després d’haver estat posat en evidència per una cacera de comissions. Pujol va anar a una presó franquista amb la complicitat de la seva dona per amor a Catalunya; ahir, Pujol se’n va anar de casa per no veure com la policia buscava proves de la complicitat de la seva dona en una trama xoriça muntada pel seu fill gran, aquell que surt a les fotos de quan visitaven el seu pare al penal de Saragossa. La complexitat psicològica del personatge de Pujol és tan oceànica que el seu execrable paper en aquesta història delinqüencial requeriria una investigació pròpia. Una UDEF de psicòlegs l’hauria de detenir, ingressar-lo, estirar-lo en un divan i posar les seves neurones en un microscopi. A veure si s’entén alguna cosa.   ...
  • Blog de
    27
    Abril
    2017
    Lluís Llach ha explicat que els funcionaris han de complir les lleis, i ha cremat Troia. Estic sorprès per la sorpresa, estranyat de l’estranyesa, escandalitzat per l’escàndol. O no s’han llegit els documents del procés, o fan veure que no els entenen. Ho diuen ben clar: el Parlament aprovarà una llei «de transitorietat jurídica» que substituirà les lleis espanyoles mentre es redacta la constitució de l’estat independent. I aquesta llei s’haurà de complir. Un estat no existeix sense una autoritat capaç de fer complir les seves lleis i de sancionar els infractors. Sense aquest poder no tenim un estat; com a màxim tenim uns jocs florals. El programa de Junts pel Sí diu que el Parlament proclamarà la independència i aprovarà una llei de transitorietat que mantindrà les normes vigents en molts aspectes, per no generar buits legals, però ho farà a partir d’una sobirania pròpia. Després s’ha introduït el referèndum, però tot i això el nou full de ruta manté el propòsit d’aprovar la llei abans de convocar a les urnes, i l’article primer d’aquesta llei declararà Catalunya com a república independent. Si has proclamat una república és normal que exigeixis obediència als funcionaris. S’imaginen que surt Puigdemont i diu: des d’ara Catalunya és un estat, però qui vulgui és lliure de fer com si no ho fos? La qüestió important és una altra. La mare dels ous és si la Generalitat (Govern i Parlament) serà capaç de fer respectar la seva autoritat en cas de proclamació unilateral, especialment si el mateix dia a la tarda és suspesa pel Tribunal Constitucional (i prohibit el referèndum). Si l’agosarada llei catalana diu que es paguin els impostos a la Generalitat, però Montoro amenaça amb el pes de la justícia a qui deixi de pagar-los a l’estat, què faran els contribuents? Quina advertència triaran? Les veus prudents de l’independentisme sempre han dit que evitaran qualsevol incertesa als ciutadans, i això implica que la nova autoritat no s’exerceixi plenament fins que la independència sigui real i reconeguda. Però el full de ruta diu el contrari: que la llei de transitorietat és la palanca que engega la independència. És una previsió clara, pública i suposadament coneguda, però que resulta inaplicable en les presents circumstàncies. I els programes inaplicables cal modificar-los per evitar que els més engrescats se’ls prenguin al peu de la lletra i vagin pel món generant falses expectatives i escàndols prescindibles.   ...
  • Blog de
    27
    Abril
    2017
    Al llarg de la meva trajectòria professional en aquest diari, que ja es perllonga un parell de dècades llargues, he conegut molts alcaldes i alcaldesses. Un dels aspectes que no deixa de sorprendre’m és veure que en molts casos, després del seu pas per les alcaldies (i ho faria extensiu a regidors que han governat), pràcticament desapareixen de la vida, no només política, sinó pública. Persones que han estat durant anys la màxima personalitat, quant a gestió, decisió i representació, del seu poble o ciutat, gairebé d’un dia per l’altre s’invisibilitzen i esdevenen ciutadans completament passius amb relació a tot allò que succeeix en el municipi que en el seu dia van administrar. No són pas pocs, els que conec. Ara fa just una setmana ens deixava Josep Maria Costa, que va ser alcalde d’Avinyó durant vuit anys (1991-1999) i en vuit més havia estat a l’oposició. El vaig conèixer, el vaig tractar i hi vaig debatre com a alcalde, però voldria destacar-ne la figura postpolítica. Em consta, per gent d’Avinyó, que la seva pèrdua ha estat molt dolguda perquè després de deixar l’Ajuntament va esdevenir un importantíssim actiu social a través d’entitats diverses, sempre inquiet i disposat. Ho destaco per ser un fet poc habitual. El d’una persona que va saber veure que els càrrecs passen, però que els pobles queden, i que s’hi pot continuar contribuint des de l’humil paper de ciutadà. Bon viatge, Josep Maria.   ...
  • Blog de
    26
    Abril
    2017
    Milions de francesos de dretes han votat un exministre socialista per no haver de votar un exprimer ministre conservador que contractava la seva família per feines inexistents. Una trampa minúscula en comparació del que estem veient en aquesta banda dels Pirineus. Amb molta més raó, en aquestes setmanes que el volcà de porqueria de la Comunitat de Madrid ha entrat en erupció, ens podem preguntar: qui és l’Emmanuel Macron espanyol? I qui és el català? Macron no acumula escàndols perquè és nou. No ha tingut temps d’enfangar-se o potser encara no l’han pogut investigar a fons. El seu programa polític, si es pot parlar de tal cosa, és difícil de classificar. Arreplega conceptes del liberalisme econòmic i del proteccionisme social, però sobretot parla de renovació i de noves esperances, amb una cançó que entra més per la música que per la lletra. Que les coses encallades funcionin, que les energies socials s’expressin, que els joves construeixin un país obert. Pensament en positiu, frases de manual d’autoajuda.Qui és el Macron espanyol més o menys liberal que es presenti com a alternativa a un PP al qual no paren de créixer les granotes, o els gripaus, de la corrupció? Si la setmana passada va ser de malson, aquesta no ha començat millor. Ha plegat Aguirre i la justícia ja empaita l’actual delegada del govern a Madrid. Per fets passats, és cert, però si envien a casa tots els militants que van tenir càrrecs en els temps enfangats, es quedaran sense personal. Qui és el Macron amb tocs de socialdemòcrata que es presenti com a alternativa a un PSOE desorientat i en guerra civil? Potser aquesta seria l’hora d’Albert Rivera, que a més a més és apòstol i màrtir de l’unionisme a Catalunya, un mèrit que a Espanya és prou apreciat. Però Macron s’ha beneficiat del fet que Le Pen i Fillon lideraven espais separats, i a Espanya els seus espais equivalents s’ajunten i sumen en el PP; aquesta és una de les claus de la seva resistència. I qui és el Macron català net de pols i palla? El PDeCAT ho prova, amb uns dirigents prou nous per no haver participat en les brutícies del 3%, del Palau i del «sector dels negocis» d’Alavedra i Prenafeta. Però no han aconseguit desempallegar-se dels orígens: són els postconvergents, ho sap tothom i és profecia. Potser el Macron de la dreta moderada catalana és Esquerra, sumant sàviament un cert esquerranisme laic i la defensa dels empresaris no especulatius. ...
  • Blog de
    26
    Abril
    2017
    Aguirre dimiteix, i l’endemà què passa? Doncs el mateix que cada dia. Els investigats per corrupció al Partit Popular no paren de créixer i ahir va ser el torn de la delegada del govern central a Madrid. En l’estrena d’aquesta setmana, Aguirre ha dimitit per tercer cop d’un dels seus càrrec públics afirmant que se sent «enganyada i traïda» per les presumptes corrupteles del seu, primer, subordinat i, després, successor a la presidència de la Comunitat de Madrid, ara a la presó. Fa pocs dies era la mateixa Aguirre qui declarava al judici de la trama Gürtel i assegurava que no sabia res d’aquesta presumpta xarxa corrupta que treballava amb el seu partit. Entenc la seva dimissió, però no l’acabo de compartir. Si és cert el que diu, que no sabia res d’aquestes trames, entenc que hagi de plegar per ignorant. Però la seva dimissió tampoc fa millor el seu partit. Sempre havia pensat que eren els corruptes, els investigats i els condemats els qui en tot cas havien de plegar dels seus càrrecs. Però quan ho fa algú que està net de culpa per la corrupció que té el seu voltant, deixa el partit amb una no corrupta menys, i les dues coses que es poden entendre és que realment no està tan neta de culpa o que llença la tovallola i d’aquesta manera confirma les dificultats o la impossibilitat de fer del tot net en el niu de corrupció. ...
  • Blog de
    25
    Abril
    2017
    Va sortir al camp amb el pes encara de no haver passat l’eliminatòria amb la Juventus, però l’equip va començar a jugar com si el pas dels minuts el redimís dels pecats del passat. Ell es va situar al mig del camp, col·laborant amb Iniesta, Sergio i Rakitic en la construcció del joc, i a mesura que va anar entrant en contacte amb la pilota es va anar afinant. Va rebre una puntada quan es va escapar de Casimiro, i un cop de colze impune en un salt amb Marcelo, el va tornar a trepitjar el mig centre blanc, i el va repassar Ramos. Però diumenge, el 10, l’únic, el més ràpid, el més fiable, el més llest, el més imaginatiu, el més precís i el més dur a l’hora de picar a porta va decidir que calia deixar una novel·la de Sant Jordi escrita amb sang, i una rosa penjada a la xarxa blanca. Hi ha novel·les amb grans trames i hi ha drames que tenen un final feliç, i diumenge aquest savi de peus va escriure el seu relat més perfecte. La combinació de l’habilitat en la conducció i la rapidesa en l’execució el fa inigualable. Un partit amb tota la pressió perquè la derrota els deixava fora de la lluita de la lliga, un camp contrari, un rival amb totes les estrelles, al camp i a la banqueta, i un conjunt liderat per Messi que volia renéixer. Un partit vibrant, un Madrid que va lluitar fins al final, i una definició en el darrer sospir que va semblar preparada per a ell: aquella sang, aquella olor de rosa.         ...
  • Blog de
    24
    Abril
    2017
    El Barça femení juga per primer cop a la seva història unes semifinals de la Lliga de Campions. Dissabte, el Miniestadi va registrar la millor entrada per veure un partit de futbol femení, amb més de deu mil aficionats en el Barça-PSG. Tot i que el resultat no va ser favorable (1-3), i que serà complicat remuntar a la tornada a París, les noies del conjunt blaugrana han fet un pas important per popularitzar el vessant femení del futbol, encara a anys llum del masculí, en tots els aspectes, tant en l’esportiu com de ressò mediàtic i, sobretot, en l’econòmic, també en els equips capdavanters de la principal lliga espanyola, entre ells el mateix Barça. A la Catalunya Central, fa uns anys, moltes noies de totes les edats van optar per jugar a futbol i la majoria de clubs van federar equips en totes les categories. Han passat les temporades i allò no tan sols no s’ha pogut mantenir sinó que hi ha moltes menys nenes que actualment opten per aquest esport, encara que és cert que encara n’hi ha moltes. La Federació Catalana de Futbol, a través de les seves delegacions, organitza el proper dia 1 de maig tot un seguit de trobades de futbol femení (14 en total). A casa nostra, Manresa (Nou Estadi del Congost) i Capellades en seran els escenaris. La idea no és cap altra que la de promoure el futbol entre les noies de 6 a 14 anys que no siguin habituals d’aquesta especialitat esportiva. Hi ha molta feina per fer i cal valorar els esforços federatius perquè el futbol no és només per a nens.   ...
  • Blog de
    23
    Abril
    2017
    França celebra avui la primera volta d’unes eleccions presidencials en què es juga el futur de la Unió Europea, certament, però també el de la mateixa República Francesa. Però guanyi qui guanyi, una cosa continuarà igual: els Camps Elisis estaran rematats per la plaça de l’Étoile al centre de la qual s’aixeca l’Arc del Triomf, dedicat a les victòries dels exèrcits napoleònics, l’eix del qual està arrenglerat tant amb la cèlebre avinguda com amb la que la continua per l’altre costat i que, amb diferents denominacions i canviant de municipi, arriba fins a la zona de gratacels de La Défense, que també té el seu arc, el Grand Arche de la Fraternité. Per l’extrem contrari, l’ull d’aquest arc i del de l’Étoile està arrenglerat amb l’ull central de l’arc del Carroussel, al pati del palau (avui museu) del Louvre. Des d’algunes finestres del Louvre es pot veure l’efecte magnífic dels tres monuments enfilats (quatre, si comptem l’obelisc de la plaça de la Concorde, i dels vuit quilòmetres d’avinguda que els uneixen, comptant-hi el carrer central de les Tulleries. Manresa no és París, però té una vista de llarga avinguda a la seva entrada per la carretera de Vic, i en aquesta recta que dóna la benvinguda a tants automobilistes hi ha una plaça que no és l’Étoile, però que d’aquí a un parell d’anys s’hi ha d’assemblar més que ara: la Bonavista. Amb la reforma que s’hi emprendrà, es dotarà d’una rotonda central, amb l’eix en línia amb la carretera. No tindrà els noranta metres de diàmetre de la francesa, sinó 26, que no és cap mala quantitat si ho posem tot a escala. I en aquesta rotonda, segons es va informar fa uns mesos, es preveu el tradicional: una superfície d’herba verda i alguns arbres, entre ells un que ja és al mig de la mitja lluna actual. Visca els arbres, per descomptat, però: oi que ens podem imaginar els conductors i vianants apropant-se a aquesta plaça i identificant-la de lluny gràcies a un monument característic? No cal que tingui els 50 metres d’altura de l’Arc de Triomf napoleonista, perquè l’escala, com hem dit, és una altra. Tampoc no cal que sigui una cant xovinista i megalòman a les batalles guanyades, com fa el de París tot oblidant les perdudes. Pot encarnar els valors solidaris del nostre temps. Del que parlem és de marcar la Bonavista com a fita de la ciutat, com a punt de referència. Parlem d’un identificador, perquè de rotondes amb herba i uns quants arbres (visca els arbres, per descomptat) n’hi ha pertot arreu. ...
  • Blog de
    23
    Abril
    2017
    Els llibres són un prodigi del disseny industrial. Encara que avui ens sembli que no podrien ser d’una altra manera, en realitat al llarg de la història i de la geografia hi ha hagut una bona colla de formes diferents de presentar la lletra escrita. I la bona és, definitivament, la que avui i demà omple les parades de Sant Jordi. Amb tanta perfecció, sobta que els editors encara no s’hagin posat d’acord sobre si les lletres del llom han d’anar cap a la coberta o cap a la contracoberta, de manera que, quan mirem títols als prestatges de les llibreries, no haguem de girar el coll noranta graus a dreta i esquer-ra com la nena de l’Exorcista per llegir-los. Qualsevol diria que una màfia de metges de les cervicals extorqueix les editorials perquè la lectura de prestatges els proporcioni molts clients. De debò: podrien posar-se d’acord? I, de passada, podrien usar tipografies que es puguin llegir sense tenir superpoders? Ei, editors: que s’hauria de notar que hi entenen, oi? ...
  • Blog de
    23
    Abril
    2017
    A Ramon Fontdevila, president d’Esquerra a Manresa, li agraden els pactes. Va ser un dels artífexs del primer tripartit municipal, el 1995, i va treballar per repetir-lo dos cops més. Ara li agradaria salvar l’actual pacte de govern, que s’ha de refer o enterrar, sobretot des que l’alcalde Junyent va proclamar la pèrdua de confiança en Mireia Estefanell i la va destituir del càrrec. Aquests dies Fontdevila repeteix una frase: «la confiança es té o no es té, i quan s’ha perdut, no es recupera fent un massatge o prenent un cafè». És una actitud comprensiva cap a l’altra part contractant, oberta a acceptar un canvi de primer tinent d’alcalde si es fa en el marc d’un acord acceptable sobre el conjunt del cartipàs, en què els sacrificis no siguin desequilibrats. És cert que la primera tinència d’alcaldia no és un càrrec qualsevol. Substitueix l’alcalde en la seva absència (per exemple, durant les vacances), forma part de la Junta de Govern i, en casos de pacte com el manresà, és el primer interlocutor per la seva part de la coalició. Si l’alcalde no se’n refia, el problema és considerable, i repercuteix en la feina del govern. Però també és veritat que la confiança circula en totes les direccions. La de l’alcalde en el número dos del consistori és fonamental, però també ho és la dels regidors entre ells i la d’aquests en l’alcalde. I en un govern de pacte com el de Manresa, és especialment rellevant que els regidors dels dos partits es tinguin confiança mútua i que l’alcalde tingui la dels regidors que no són del seu partit. En aquest cas, que els regidors d’Esquerra tinguin plena confiança en Junyent. I aquesta part de l’equació també s’ha malmès. Quan Ju-nyent va donar el cop de puny sobre la taula, a Esquerra van sonar trompetes de guerra. El comunicat de resposta a la destitució va ser eloqüent: «precipitada, presa de manera unilateral, i sense valorar els possibles escenaris que se'n deriven». ¿Un alcalde pot anar pel món amb una tinent d’alcalde en qui no confia? Un munt de governs tenen un president que no deixaria el cotxe al vicepresident. Maragall va destituir Carod per pèrdua de confiança, però aquells van ser els anys del Dragon Khan. I si la desconfiança de l’alcalde en la número dos no és bona, tampoc no ho és que mig govern es consideri més enemic que aliat del seu alcalde.Déu n’hi do, l’estrip que han fet en quatre dies! ...