regio7 » Blogs »

Les columnes

  • Les columnes

  • Blog de
    21
    Febrer
    2017
    L’entrevista a l’home fort de El País i la Ser, Juan Luis Cebrián, que publica a El Mundo una destacada membre de l’ala més dretana del PP, sobta pel que té d’adulteri mediàtic i, sobretot, per les seves invocacions a la mà dura en el conflicte amb Catalunya. Cebrián pensa com als vuitanta i analitza la naturalesa del poder i de l’independentisme com en els temps en què la política la decidien «homes vells asseguts en habitacions plenes de fum», com dirien en la política nord-americana. Però el que m’ha cridat més l’atenció perquè no és una opinió (qualsevol Inda en té una) sinó una dada, és que Cebrián, Polanco, Aznar i Gallardón i les seves parelles es reunien per sopar tot sovint, i un d’aquests sopars de matrimonis va ser el primer que va muntar Aznar en arribar a la Moncloa. Humm, vaja, vaja. Que col·legues, oi? I després acaben a mata-degolla pel cas Sogecable. Humm, vaja, vaja. Quan pensa en homes en habitacions ...
  • Blog de
    21
    Febrer
    2017
    Síria, Síria, Síria. Els refugiats. Els que fugen de l'horror, de la persecució, de la misèria. De la misèria humana. Fugen esperitats, desesperats, amb les mans buides. Marxen i trenquen amb tot o gairebé tot, amb la parella, amb els fills, amb els pares i els amics. Un trencament temporal, inicialment. I marxen esparverats per l'horror, clamant justícia en la injusta guerra. Marxen cap a Europa que els han dit que és progrés i pau. Esperen trobar noves oportunitats, refer-se, donar temps al seu país perquè també torni a ser, i retornar. Altre cop a Síria. A Alep, potser. L'esperit del refugiat no és el de marxar per oblidar i no tornar més. No, no. Ells són sirians i volen tornar a sentir-se sirians. Com tants catalans que van creuar els Pirineus a final dels anys 30. Barcelona, Barcelona i Catalunya caminen i clamen per escampar llavors de pau. Dissabte de carrers plens d’un poble que clama germanor i acollida. D’una terra que torna a estendre la mà, una vegada més.Barcelona i Catalunya ho van tornar a fer. Van tornar a cridar a favor de l'arribada. És la veu més alta que sona a tot Europa. Això sí, en un país que té un estat que etziba cosses per saltar-se els acords i no fer la feina d’acollida compromesa amb la resta de països. Voler i no poder, aquest és el mur estatal que ens tenalla. No ens feu cas, refugiats, dels nostres problemes. Us donarem la mà. ...
  • Blog de
    20
    Febrer
    2017
    Arran del 4 a 0 que va infligir el PSG al Barça a la Lliga de Campions, i sumant-hi la irregularitat blaugrana aquesta temporada, s’ha iniciat un dur debat sobre el paper de Luis Enrique com a entrenador i la seva relació amb les estrelles barcelonistes. És cert que a París tant Iniesta com Busquets van qüestionar, en les declaracions postpartit, la tàctica del seu equip per fer front al conjunt francès, però certament, la culpa és del tècnic del Barça? Sobre l’alineació, com a màxim es pot qüestionar la presència d’André Gomes; la resta, qui més qui menys hauria escollit els mateixos homes. La manera de jugar? El trident de Messi, Neymar i Suárez guanya molts partits tot solet, però a vegades, com dimarts a París, en perd. Si els tres del davant no pressionen bé, el mig del camp està perdut, oimés quan el PSG es va basar en els migcampistes per tombar el Barça. Què havia de fer Luis Enrique al descans? Potser sacrificar una de les seves vedets per poder acumular més jugadors al mig del camp, que era on es decantava clarament la partida. Però amb el poder que té la MSN, qui t’atreviria a fer un canvi. Luis Enrique està empresonat per les seves pròpies figures perquè des del primer moment no ha pogut posar els punts sobre les is. I actualment, si el Barça no domina la possessió de pilota, es torna un equip més o menys vulgar. Una altra cosa és la mala educació amb què l’asturià rep les garrotades en forma de mals resultats. Quin serà el seu futur ...
  • Blog de
    19
    Febrer
    2017
    I aquest fenòmen ha passat i passa en una ciutat tan poc normal, Manresa,  que, de tan poc normal està condemnada de tant en tant a fer coses realment extraordinàries. Surto de veure una cosa molt bèstia. El documental del Kursaal La Força de la gent és molt bèstia. A banda de ser un producte totalment exportable a tot el món  ( i així serà, n'estic segur, que milles enllà, en festivals, congressos i cine clubs de tota mena el docu s'ensenyarà com un fenòmen local, per tant global) cal, convé, que els manresans en siguin conscients i el mirin, el vegin i entenguin la magnitud de la victòria amb tot el seu esplendor. Ho tenim tant a tocar, i això sol passar, que potser no ho pillem. És la història de la manresa desacomplexada que, en colla,  es cola dins d'un teatre en runes a qui tothom donava per mort i decideix recuperar-lo. I ho fa. I això, en una ciutat que sembla que hagi decidit no agafar el costum de posar-se reptes grans, ho fa encara més inaudit.  No posar-se reptes no fos cas que prenguesim mal o ens en sortissim. O potser, vés a saber si aquesta no és la clau. Jo, el documental, el faria de  visionat obligat als empadronats locals. Però no, seria un error  obligar a veure'l i aniria en contra de la filosofia del Galliner que es basa en l'entussiasme transversal entre iguals i diferents. No se'l mirin si no volen que els canvii la mirada. I la famosa autoestima. Qui vulgui veure el tresor aquest, que el busqui. I el boca orella en serà, segur, el millor prescriptor.  La Força de la Gent, titol del documental, és un avís per a navegants en tota regla.  I els navegants ja saben qui són. Si vols, pots. I si ets una colla, encara més. I els de dalt, que acostumen a anar bastant despistats, t'acaben seguint si la gent no dóna cap més opció. El Galliner no en va donar. I l'alcalde Valls va saber veure i jugar la jugada i donar joc.  I el resultat... quin és? Del Kursaal tancat al kursaal obert. De desenes d'espectadors - si, Manresa va tenir una època que els que anàven al teatre es comptaven per desenes - als milers i milers que fan del kursaal referencia absoluta al país. Si, he dit país. El kursaal és un vaixell insignia del que només t'adones de les seves dimensions reals quan te'l mires amb una mica de perspectiva. I el documental dóna perspectiva. Un teatre que fa que la ciutat es transformi en capital de veres, vici al que no sempre ens té acostumats. La història del kursaal és una història d'il.lusió, d'ambició ben entesa. D'aquella que a Manresa li cal. Al Centre històric, al comerç i en tants d'altres àmbits.  El doc és una invitació a desmanresanitzar-se, vull dir no se'm espantin, treure's aquelles patines tan pròpies del manresà que de tant voler una cosa abans de tenir-la ja hi troba tantes i tantes pegues que acaba per renunciar-hi abans d'haver-s'hi posat. Si m'equivoco em truquen, que ho discutirem. Però abans mirint-se el documental. Fet amb rigor, amb emoció, amb critica pel que no es va saber fer bé i amb la prova palpable del que pot passar quan la gent a més de "bulto" té força. I aquest fenòmen, que ara que té el suport adequat per explicar-se al món, s'explicarà, ha passat i passa en una ciutat tan poc normal, Manresa, que, de tant poc normal està condemnada de tant en tant a fer coses realment extraordinàries. Felicitats. ...
  • Blog de
    19
    Febrer
    2017
    Les comparacions entre la Catalunya d’ara i el País Basc dels anys de plom d’ETA comencen a caure com un degoteig persistent. Entre els gladiadors de la dreta televisiva hi ha una competició oberta a veure qui troba la invectiva més estrepitosa i aquell símil tan salvatge que et glaça la sang a les venes. En aquest torneig d’afirmacions huracanades, ETA és un material ideal per donar un complement local a les ocurrències sobre Hitler, les SS i els mítings de Nuremberg. Els terroristes ja fa dies que no maten i, mica en mica, l’assassinat de més de vuit-centes persones va quedant enrere com un malson d’aquells que només deixen un mal record. La correcta absorció del final d’ETA té un problema: el PP va jugar un paper important en la seva desactivació, però no l’únic, ni l’últim, i no ha pogut aparèixer davant dels votants mostrant-ne el cap en una safata. Per això li està resultant tan increïblement fàcil oblidar com matava; tot i que els matava, sobretot, a ells. ...
  • Blog de
    19
    Febrer
    2017
    Els manresans de l’Edat Mitjana van aixecar la Seu dalt d’un turó escarpat per tres dels quatre costats, i els jesuïtes van triar una balsera per fer-hi la basílica de la Cova. Totes dues tries responien a raons objectives. En el cas de la Seu, perquè substituïa l’església romànica del primer nucli de la ciutat, instal·lat allà perquè amb tants estimballs la defensa era més fàcil. Quant a la Cova, la raó era la coveta o balma que se suposa habitada per sant Ignasi. Cap dels dos indrets no va ser triat amb la pretensió de complicar la vida als manresans del segle XXI, i encara menys als esforçats gestors dels seus atractius turístics. Però, certament, són un problema. La Seu no és al mig ni de la ciutat ni del nucli històric. No hi ha dolces passejades que hi menin amb suavitat. Per arribar-hi, el visitant necessita ganes i determinació. El cas de la Cova és pitjor. Des del centre de la ciutat, tant si aquest es troba a Sant Domènec o a Crist Rei (o en algun punt entremig), la ruta cap a la Cova és un embolic en cotxe, un trencacames a peu, i un impossible en transport públic. La seva ubicació no era problema fa un segle, quan els manresans es desplaçaven quasi sempre caminant i el perímetre urbà era molt més reduït que l’actual, però els temps han canviat, com deia un famós premi Nobel, i la ciutat també.Ara l’Ajuntament estudia si és viable un sistema de transport públic que penetri dins l’antic clos murallat i arribi també al complex jesuïta. L’operació turística Manresa 2022, quan s’escaigui el cinquè centenari de l’estada de sant Ignasi, s’ofereix com el gran pretext. A veure si una cosa arrossega l’altra i el sant que treia gallines dels pous fa penetrar un microbús a les entranyes de la ciutat vella, en lloc de quedar-se a l’altre costat de les muralles. Aquesta és la vella reivindicació dels comerciants de Sobrerroca, la plaça Major i carrers veïns, cansats de veure com minven alhora els establiments i els compradors de fora del barri.En el fons hi ha un enyor de la facilitat que suposava el trànsit d’abans de l’illa de vianants. Ningú no vol que els vells carrers siguin una mena d’autovia urbana, però tothom vol que els compradors no hagin de caminar, i encara menys carregats amb bosses. Pensen que un microbús fent voltes pel barri potser ho evitaria. I els de la Cova afegeixen: posats a fer, que s’acosti cap aquí.Però per molt autobús que hi posis, si el possible comprador no se sent cridat cap aquests carrers, no l’agafarà. ...
  • Blog de
    19
    Febrer
    2017
    No hi ha dubte que el temps vola, i si prenem la tecnologia com a mesura de referència, encara ho fa més. Fa relativament poc que no sabíem què era parlar pel mòbil, i avui fins i tot li podem parlar directament a ell i obtenir-ne una resposta mínimament raonable i coherent per més que un intenti burlar-se’n. I si d’això tan sols fa quatre dies i ja no ens sorprèn, que no ens agafi de nou el que pugui venir demà. La tecnologia evoluciona a marxes forçades, molt més del que segurament mai hauríem arribat a imaginar-nos, i no només pel que fa a mòbils o realitat virtual. Sota el guiatge dels científics (de moment, i esperem que per sempre), els ginys tecnològics evolucionen, es perfeccionen i es multipliquen per fer-nos més fàcil i còmode el dia a dia, amb l’avantatge que les màquines no es cansen, i ara per ara no obliden ni desobeeixen ordres, ni tampoc es queixen. Bromes a banda, fins aquí tot correcte, i sobretot pensant en camps on la tecnologia pot arribar a ser molt útil, com la salut o l’atenció a persones amb problemes de mobilitat. Però la clau està a saber trobar l’equilibri entre aquestes millores i el benestar personal quan algun dia potser aquesta tecnologia ens prengui la feina. Alguns ja apunten la possibilitat de buscar la fórmula perquè aquestes màquines també paguin els impostos que ens pertocarien a nosaltres. Potser demanaré al Siri del meu mòbil a veure què en pensa. ...
  • Blog de
    18
    Febrer
    2017
    Si surt el tema en alguna conversa diré que la infanta ja fa dies que porta posada una duríssima condemna i que l’Urdangarin paga un preu altíssim que culminarà el dia que ingressi a la presó, encara que només hi acabi passant un any. Diré això i al meu entorn s’alçarà una disconformitat unànime: ella a l’estranger tan tranquil·la cobrant de La Caixa, ell quatre dies mantingut a la trena i després tan panxo cap a casa amb els calés ben amagats, i etcètera. I a mi em sembla que ens costa molt valorar bé el que ha suposat per a aquests dos personatges de novel·la rosa ser repudiats per la corona, despullar la seva debilitat davant d’un tribunal televisat i esdevenir la imatge més distingible i espectacular de la pestilent claveguera de la corrupció a Espanya. Qualsevol cosa nímia ens genera un gran trasbals i, en canvi, som incapaços d’assimilar la tortura que ha de significar tot això en uns altres. Se n’han sortit prou bé? Doncs si els arriba a sortir malament... ...
  • Blog de
    18
    Febrer
    2017
    L’Ajuntament de Manresa ha decidit posar fil a l’agulla d’una actuació progressiva perquè la ciutat nocturna deixi de semblar afectada per una gran epidèmia d’icterícia. Al·leluia.La notícia és francament positiva fins i tot si el canvi arriba a poc a poc, a mesura que els diferents sectors tècnics en què es divideix l’enllumenat urbà vagin arribant al moment que necessiten ser renovats. Es veu que llavors ho aprofitaran per canviar les bombetes ataronjades per unes altres d’un blanc resplendent, de tecnologia led (light emitting diode, díode emissor de llum), si no vaig errat. Les làmpades led estan tenint una penetració accelerada al mercat perquè gasten poc i produeixen molta llum. Les poblacions que ja n’han estrenat en els seus carrers aprecien la diferència. Fa uns anys només s’utilitzaven amb finalitats decoratives, però ara il·luminen avingudes i carreteres, i donen colors vius i persistents als semàfors que resisteixen la competència del sol sense visera.Vam acceptar sense ganes l’avenç imparable dels fanals grocs per raons d’estalvi energètic. Ens deien que gastaven molta menys electricitat que les bombetes blanques que fins llavors brillaven en tots els fanals, tant els clàssics globus glaçats al capdamunt d’un pal de ferro pintat de negre, que sobreviuen al Passeig, com els bàculs de sis metres d’alçada dels carrers més nous. La transició va ser ràpida, si més no en la meva memòria: quan en un carrer les bometes començaven la fase d’anèmia, i tocava substituir-les, se les reemplaçava per unes altres de grogues. Temo en canvi que el retorn del blanc serà més lent del que voldria.Per molta sostenibilitat que s’argumenti, la llum groguenca dóna als carrers de la ciutat i a les cares dels ciutadans una tonalitat malaltissa. Només ens hem de fer aquesta pregunta: triarem aquesta tonalitat per il·luminar el menjador i la sala d’estar de casa nostra? Posarem una bombeta groga a la làmpada de llegir? Doncs els carrers i les places són com la sala de la casa comuna que és la ciutat. Fins i tot si costés una mica més valdria la pena portar-los alegria amb un enllumenat abundós i que encomanés una idea de salut i d’alegria de viure. Que les coses vagin en aquesta direcció és positiu.Estarem al cas per veure si s’hi afanyen i si ho fan ben fet. I de passada, que declarin la   guerra als racons foscos. ...
  • Blog de
    18
    Febrer
    2017
    M’agrada que em desitgin sort, perquè sóc d’aquells que la necessiten. N’hi ha que van sobrats. Els veus amb aquella seguretat per la vida i penses: «a aquest segur que no li cal tenir sort». Em vaig comprar el pis en plena bombolla immobiliària, després que traguessin els ajuts al lloguer i que esclatés la bombolla borsària tecnològica on tenia no gaires diners, però en van quedar encara menys. Vaig haver de recuperar una petita imposició a terminis que feia i percentualment vaig perdre bous i esquelles. Els amics que m’havien aconsellat devien complir els objectius que els marcaven els seus caps a les entitats bancàries gràcies, en part, a costa meva. Per sort la meva hipoteca no tenia clàusula sòl. La flagrant il·legalitat que ha fet que milers paguessin més del compte i que en molts casos ha contribuït a deixar-los sense sostre. Una pràctica permesa pel supervisor Banc d’Espanya, l’exgovernador del qual està sent investigat per presumptes irregularitats en la sortida a borsa de Bankia, mentre l’actual governador planteja la necessitat de perllongar més enllà dels 67 anys l’edat de jubilació. Aquesta és la solució a la ineficàcia i la corrupció? La solució és tenir la sort de jubilar-te amb vida (i òbviament amb feina) als 70 anys? Ens aboquen a defensar que la veritable solució passa per tenir la sort de poder-los engegar a pastar fang. ...