Com passa cada vegada que el 25 de juliol, dia de Santiago, cau en diumenge, aquest és any Xacobeo o, per usar el seu nom oficial, Any Sant Compostelà. Aquest fet, unit al fet que no es repetirà la coincidència fins l'any 2021 i l'auge turístic del Camí de Santiago, farà que siguin molts els pelegrins que vagin a Compostela pels més diversos mitjans.

Un cop arribats a Santiago, després de visitar la catedral i donar la preceptiva abraçada a l'Apòstol, aquests pelegrins es van disseminant per la ciutat amb el lògic ànim de, un cop alimentat el seu esperit, posar-se alguna cosa comestible a la boca, cosa gens complicada a la capital gallega.

I una de les coses que més demanaran els visitants a l'hora de dinar, serà el clàssic pop que a Galícia s'anomena "á feira" i fora d'ella "a la gallega". "A feira" perquè era, i és, típic de les fires de bestiar, a les quals van els ´ Pulpeiros´ amb els seus calders i la seva experiència.

Fa anys, aquesta fira, que se celebrava cada dijous, es feia a la carballeira (roureda) de Santa Susanna, a la part alta de la molt cèntrica Alameda. Avui l'han portat fora de la ciutat, però val la pena afegir a la gran peregrinació altra petitona fins al lloc anomenat Amio, seu actual d'aquesta fira ... si s'està a Santiago un dimecres.

Allà podran gaudir del pop en el seu estat pur, en la seva elaboració tradicional, la més clàssica. Home, hi ha coses que han canviat. Avui se li estalvia la pallissa del passat i s'aconsegueix el mateix efecte pel senzill mètode de congelar i descongelar. Un cop a punt per cuinar, la recepta és senzillíssima sobre el paper, però és de les que a casa no surten. Bé: surt, però no igual que els surt a les Pulperies; hi ha coses -el pop d'aquesta manera, el xai rostit ...- que és millor menjar fora de casa.

S'agafa el pop, se´l submergeix en aigua bullint en un típic calder de coure, es treu, es torna a ficar, es treu novament i, a la tercera, ja se´l deixa anar i se´l abandona la seva sort al calder. Ah: l'aigua no té sal. Quan es jutja que està al punt, que és un dels detalls més importants de la recepta, perquè el pop ha d'estar masticable, però no tou –els qui ho apreciem volem que "faci cric-cric" a la boca-, la ma experta l'extreu de l'aigua , curta els seus tentacles amb tisores i es van dipositant en els típics plats de fusta.

Es reguen amb oli d'oliva, se´ls hi posa sal -millor grossa- i pebre vermell, que li dóna color i, segons qui el posi, gràcia o picant ... i a taula, amb un bon pa i un vi de la terra. Recordeu dues o tres coses: el pop es menja mancomunadament, és a dir, tots del mateix plat, es punxa amb escuradents de fusta, mai amb forquilla, i heu de saber què el gallec punxa sempre els trossos de dos en dos.

Una sensació única: quan coincideixen sota la dent la rodanxa de pop i el gra de sal grossa. I el vi, negre i del país, el més apropiat seria un Ribeiro. No s´amoïnin perquè en aquest cas el vi és només companyia: l'important és el pop.

Pot ser que quan vagi vostè a Santiago no hi hagi fira. No es preocupi: sobren llocs on prendre un bon pop. I, a més, podeu quedar molt bé i no pagar res pel pop.

La façana sud de la catedral dóna a una placeta de gran bellesa, la Plaça de Las Platerias. Una font amb cavalls al seu centre i, des d'allà a la porta catedralícia, les escales. Bé: vostè s´ha d'apostar una ració de pop amb algun dels seus acompanyants.

La pagarà vostè si el seu amic és capaç de pujar aquestes escales de dos en dos, en altre cas, ell serà qui pagui. Estrany serà els qui no li acceptin l'aposta: són uns graons gens amenaçadors, fàcils. Tot bé fins aquí, després han de seguir per la Quintana dos Mortos, pujar altres escales fins a les dues Vius, prendre pel carrer de la Troia i, una mica més endavant, a prop de San Martín Pinario, a mà dreta, hi ha una taverna anomenada "Los nietos del Padre". La casa té ni més ni menys de 130 anys d'antiguitat, i sembla que va ser fundada per un capellà que, en morir, la va deixar a uns nebots. És un clàssic de Compostela ... i del pop.

No es preocupin per l'aposta. La tenen guanyada per endavant, perquè ... les escales són senars. Quinze. No hi ha manera de pujar-les exactament de dos en dos, que és el que hem apostat. Però, aneu amb compter, les de la Quintana són ... parells. No es confonguin.