El so del Pirineu

De la passió i la recerca d'un músic per l'acordió, l'any 1976 comença la Trobada d'Acordionistes del Pirineu a Arsèguel. Aquest cap de setmana ja se celebra la 35a edició, dedicada a Antonio Rivas per la seva presència continuada durant 25 anys. El certamen espera entre 3.000 a 3.500 persones entre els dies 30, 31 de juliol i l'1 d'agost. Però durant aquest mes, també hi han altres pobles de Catalunya que s'omplen d'acordions. La Trobada d'Acordionistes de Maçaners iniciada l'any 1985 i enguany ja amb la 26a edició, també va fer sonar el so de l'acordió el segon cap de setmana de juliol amb més de 700 persones.

Balls i música tradicional, grups de folk, tallers d'instruments, luthiers i centenars d'acordions deixen les comarques del Berguedà i l'Alt Urgell plenes de gom a gom. En el cas d'Arsèguel, dies anteriors a la trobada, també s'hi fan unes colònies de música tradicional adreçades per a menors de 21 anys. On s'hi apleguen unes 150 persones. Globalment, unes 5.000 persones s'interessen aquests dies per l'acordió al Pirineu.

Un instrument europeu, però amb arrels xineses

La tècnica de l'acordió té arrels xineses i es basa en el principi sonor de la llengüeta lliure. Aquesta consisteix en una làmina de fusta o metall que deixa oscil·lar l'aire d'una banda a l'altre de la llengüeta. No és fins el segle XIX que la cultura d'occident la coneix tot i que el primer instrument que s'ha trobat amb aquest tipus de sistema és el Sheng, una orgue de boca xinès, del 3000 abans de Crist. L'encarregat de crear i patentar l'acordió va ser Cyrill Demian l'any 1829, a Àustria.

Abandonat durant dècades

El recorregut de l'acordió no sempre ha estat tan esplèndid com ara degut a la seva pèrdua durant la Guerra Civil i la desertització dels pobles. És el 1965 que Artur Blasco, músic investigador i divulgador del folklore català, comença a fer un treball de recuperació de l'acordió diatònic al Prineu. Blasco va anar casa per casa dels antics acordionistes, recuperant i restaurant els instruments per ser altre cop usables i salvar-los del que podria haver estat una pèrdua irrecuperable. Ja que en aquell temps només quedava un acordionista conegut popularment amb el nom d'"El Fiter" (Ricard Montaner) que va ser qui va apropar a Blasco al món de l'acordió.

Actualment, aquestes mostres s'exposen al Museu de l'Acordió d'Arsèguel però tal i com Blasco afirma "no és un museu de col·leccionista sinó de recerca d'acordions". El centre és únic a Catalunya i Espanya i inclou 150 acordions entre diatònics i cromàtics que van des de l'any 1834 fins el 1945. Uns instruments que tot i ara reposar a les valls d'Arsèguel havien estat itinerants per Madrid, el País Basc, València, Itàlia i França entre molts d'altres.

L'acordionista, un ofici més

Antigament, l'acordió només el tocava una persona de cada dos o tres pobles i era com qualsevol altre ofici. L'acostumaven a fer sonar pagesos, ramaders i ferrers, i tenia un paper social molt important ja que va introduir els balls de parella que fins a l'època només es ballaven els col·lectius, segons explica Artur Blasco. De fet, l'acordió es considerava com "una petita orquestra" ja que mentres el músic marca la melodia amb la mà dreta, amb l'esquerra toca l'acompanyament.

El nou ús: l'arcordió com a objecte divulgatiu

Tot i que actualment molta gent s'hi dediqui, l'objectiu de l'acordió ha canviat. Ja no es veu com un ofici més sinó com a un mitjà més divulgatiu que es toca per a l'atracció a la música i a l'instrument. Blasco afirma que avui en dia, i després de la recuperació de l'instrument, hi ha molta més gent que el toca. Exemples són Arsèguel i Maçaners capaços de reunir milers de persones. Però durant la resta de l'any, arreu de Catalunya se celebren altres trobades d'acordionistes i de música tradicional a part de les dues mencionades anteriorment. També hi han diferents escoles per poder aprendre l'art de l'acordió tan a la comarca com a tot el país.