La Iaia:"Som orfes de referents musicals catalans"

El disc encara no haurà arribat a les botigues, però el concert amb què els vigatans La Iaia obriran divendres el segon cicle Bandautors al Palau servirà de bateig oficial del seu primer àlbum, 'Les ratlles del banyador' (Música Global, 2011). En aquesta entrevista per l'espai radiofònic 'Cultura viva' produït per l'ACN, Ernest Crusats (veu i guitarra) i Jordi Casadesús (contrabaix) exposen per primera vegada a la premsa els detalls de la gravació i avancen que més d'un se sorprendrà amb l'evolució estilística del grup i el so del disc. A més, reflexionen sobre el seu lloc dins el panorama musical català, es confessen "orfes" de referents locals, i una mica farts "d'acabar sempre parlant dels Manel".

Tot a punt per divendres?

Ernest Crusats: He de dir que al Petit Palau no hi he estat mai, i sé que està més pensat per música de cambra. Però suposo que sent el segon any del cicle Bandautors ja hauran captat el seu públic. En tot cas, tocar en un lloc que porta el nom de Palau de la Música i que és tan emblemàtic per la música catalana sempre imposa una mica més de respecte.

Us han qualificat de banda difícil d'etiquetar perquè teniu un so molt particular, això us agrada?

E. C. : Està bé, perquè en les entrevistes que havíem fet fins ara sempre ens deien que fem pop-folk. Però amb aquest nou disc, i aquesta és la primera entrevista que fem, ja surt el tema que és complicat d'etiquetar-nos. Precisament volíem fugir de la convencionalitat del so pop-folk, al qual estem molt avesats i que fins i tot pensem que esta caducant, i avançar cap a nous horitzons creatius.

Nosaltres ens emmirallem amb influències més anglosaxones, més independents, amb barreges de folk, rock... i en aquest sentit a nosaltres també ens costa definir-nos.

A les vostres lletres hi ha una bona dosi de poesia però també d'allò més quotidià. En això la gran referència són els Manel, però com s'aconsegueix marcar la diferència??

E. C. : Les lletres són experiències meves, relacions i visions que tinc del món. Com que jo no soc com els Manel suposo que tinc coses diferents a explicar d'ells... Sempre acabem parlant dels Manel a tot arreu...

Jordi Casadesús: Tothom acaba fent lletres de les seves experiències.

E. C. : El tema de la quotidianitat és una herència de la maqueta. En aquest nou disc crec que abandonem una mica la línia de la maqueta. Hi ha històries diverses, per exemple la que explica un atemptat i que de fet parla dels molts ímputs que rebem sobre coses que no hem viscut mai, la violència televisada, la hiperrealitat que vivim dels mitjans... per exemple.

Però quin és el vostre univers creatiu, què us inspira?

J. C. : Crec que les lletres reflecteixen una mica com som. Intentem ser sincers. La Iaia sempre hem intentat fer-ho de veritat i mirar d'explicar-ho amb les postres pròpies paraules. Serrat, Llach... tenien el seu codis lingüístics, entenien el món de la seva manera i suposo que nosaltres i els que fa música ara a Catalunya intentem connectar amb la gent. No sé si ho hem aconseguit, però aquesta és la Nostra pretensió.

Per molts grups actuals el rock català ja queda molt enrere... vosaltres també us en desmarqueu obertament, no?

J. C. : Crec que nosaltres no hem viscut gaire tots aquests grups, o que quan els vam viure érem molt petits. Penso que les postres influències són molt diferents, i en aquest sentit ens en desmarquem una mica.

E. C. : No volem ser pedants tampoc, els grups dels 90 van ser molt importants i possiblement sense ells ni nosaltres ni molts músics d'aquest país hauríem pogut fer música. Ells han obert molts camins. Però és cert que la reiteració en art acaba sent avorriment i nosaltres tenim la pretensió de dir: ells van arribar fins aquí, i nosaltres volem arribar més enllà.

E. C. : Nosaltres sóm gairebé orfes de cultura de música en català, i no crec que siguem els únics. Quan érem adolescents, en aquell moment no ens identificavem amb els grups que hi havia, ni amb les lletres, ni amb l'edat, ni amb l'estètica ni amb l'etica... I vam buscar referents a l'estranger.

Què conserva La Iaia de la maqueta, ara que presenteu 'Les ratlles del banyador'. Heu tingut temps d'evolucionar com a banda??

J. C. : Crec que hem millorat bastant com a banda. El fet de guanyar el Sona 9 ens ha fet a anar molt més ràpid. Hem dedicat molt temps a fer les cançons per gravar el disc i això ha comportat un canvi musical. Voliem fer algo més treballat i més madur.

E. C. : Per ser simples, la maqueta era molt més despullada, senzilla, intimista, més quotidià i més folk. S'havia gestat jo tocant sol amb la guitarra... Després ens vam trobar que sent tres podiem fer una cosa amb més gruix de sò, més intensitat i caràcter.

Com ha anat el procés de gravació amb un productor de prestigi com Paco Loco?

E. C. : Teníem clar que el productor havia de ser algú de l'estil de Paco Loco, que et dóna molt joc i que un cop a l'estudi . És

J. C. : El Paco és un productor una mica "destartalat", la qual cosa ens interessava perquè buscàvem un sor una mica embrutit.

Diu una de les vostres cançons estrella:'Jo vull ser la meva iaia'. Parleu d'un referent familiar o és metafòric?

E. C. : És la imatge de la típica iaia amb el davantal i aquella aura de bondat que tenen... Però també és una manera de mostar totes les coses que no vull ser. Perquè si estic dient que vull ser la meva iaia també estic dient les coses que no vull ser, i per tant el doble sentit és interessant d'aquesta cançó.