Un oceà enrarit

El rei de les arengades (Trachypterus arcticus), un peix pelàgic de l'oceà Àrtic, va aparèixer per primera vegada al Cantàbric asturià el 1998. Fins al 2003 es van recollir alguns exemplars solts, no més de dos o tres cada any, però el 2004 ja van ser nou i el 2006 es van superar els 300 exemplars. Luis Laria, president de la Coordinadora per l'Estudi i la Protecció de les Espècies Marines (Cepesma), interpreta aquestes dades com a indicatius d´un desplaçament cap al sud de l'àrea de distribució d'aquest peix i de la seva posterior aclimatació a les nostres aigües.

No és l'única espècie procedent del Nord que s'ha incorporat recentment a la fauna marina asturiana o que ha augmentat, probablement seguint nous camins oberts per les alteracions que el desglaç del casquet polar ha introduït en els sistemes de corrents. Moltes altres arriben des del Sud, des d'aigües subtropicals, a mesura que la temperatura del mar s'eleva. El canvi climàtic es nota més en l'hemisferi Nord i particularment en l'oceà.

La temperatura de l'Atlàntic Nord està augmentant de forma ostensible (a raó de 0,3 graus per dècada en les aigües superficials i 0,2 fins a 1.000 metres de profunditat en el Golf de Biscaia, segons dades de l'Institut Espanyol d'Oceanografia) i aquesta expansió tèrmica eleva també el seu nivell (2,04 mil·límetres anuals entre 1943 i 2004, segons les mesures del mareògraf de Santander, amb una previsió de 10-15 centímetres fins al 2050).

Els científics han advertit que les condicions en superfície s'estan extremant, de manera que a unes temperatures inusualment càlides a l'estiu i a la tardor s'oposen valors més baixos del que és habitual a l'hivern, i han detectat una disminució en els afloraments d'aigües fredes, una font essencial de nutrients.

La banquisa de gel de l'oceà Àrtic, que avança i retrocedeix amb les estacions, cada vegada disminueix i s'aprima més a l'estiu, i ho fa més d'hora, mentre que la seva reconstrucció a la tardor s'ha endarrerit. Igualment, desapareix amb rapidesa l'immens casquet glacial de Groenlàndia, la fusió del qual és una causa directa de l'elevació del nivell de l'oceà.

En formar-se menys gel marí, més prim i per períodes més curts, es reflecteix menys radiació solar, i com a resultat l'oceà Àrtic s'escalfa a major velocitat que qualsevol altre lloc de la Terra: si fa 10 anys els models climàtics preveien que la banquisa desapareixeria per complet durant l'estiu de l'any 2100, ara aquesta data s'ha avançat a 2030.

És un fenomen geogràficament llunyà, però les seves repercussions arriben a les nostres latituds, ja que altera les trajectòries dels corrents marins i dels fronts atmosfèrics i el règim de precipitacions. Precisament, Laria atribueix a un canvi en el corrent de Groenlàndia l'aparició del rei de les arengades i d'altres espècies àrtiques a Astúries.

Aquesta mateixa ramificació, afegeix, podria estar afectant als afloraments a l'Atlàntic africà, la qual cosa explicaria l'arribada creixent de peixos subtropicals amb aquest origen. Als efectes del canvi climàtic cal sumar-hi els de les emissions de diòxid de carboni, que acidifiquen l'aigua. Aquest fenomen potencia la proliferació de determinats microorganismes -la qual cosa pot influir en la disponibilitat d'alguns nutrients- i minva la capacitat de producció de petxines i esquelets calcaris (els corals són els principals damnificats per aquest dèficit).

Els científics han advertit que els canvis en la química de l'oceà induïts per l'acumulació de grans volums de diòxid de carboni podrien afectar greument els organismes i a l'estructura de les xarxes alimentàries i, per tant, a la biodiversitat i a la pesca.

Referent a això, s'ha confirmat que està variant la composició del zooplàncton, en què guanyen importància els bacteris i, en general, els organismes més petits. Pot semblar un canvi insignificant, però acabarà afectant el conjunt de la biodiversitat.

Al seu torn, les oscil·lacions en la temperatura del mar i en la producció de plàncton condicionen, directament o indirectament, els moviments dels peixos migratoris, induint canvis en la cronologia i en la trajectòria de les seves rutes.

Així, s'ha constatat que el verat o "Xardó" ha avançat la seva migració al Cantàbric, on va a reproduir-se. Potser aquesta sigui també la causa que aquest any el bonítol del nord s'hagi desplaçat cap a regions més septentrionals (amb prou feines n´hi ha hagut a la zona costanera d´Astúries).

La baldriga balear, una au marina endèmica de l'arxipèlag mediterrani que va al Golf de Biscaia a mudar el plomatge després de la cria, tendeix, igualment, a establir-se més al nord des de 2007, en resposta a l'escalfament superficial de l'aigua.