Entre les set i les vuit del matí, quan a l´Hospital de Cerdanya, el flamant Transfronterer, viu el primer gran canvi de torns de la jornada, l´entrada principal s´omple de metges, infermeres i administratius de camí cap al seu lloc de feina repetint la lletania... «bon dia, bonjour...». L´ascensor acaba de fer la feina de situació «premier étage, primera planta, primera planta». Som a l´interior de l´Hospital de Cerdanya, el primer de la Unió Europea amb participació de dos estats. Un espai on 228 professionals de les procedències més diverses dels estats espanyol i francès treballen junts per oferir un servei de qualitat adaptat a l´especificitat idiomàtica i cultural de cada usuari.
El que a primera vista podria ser una gran complicació, a l´hora de la veritat no ho és. Els professionals de l´hospital de la Cerda-nya s´entenen perquè per damunt de tot s´imposa el sentit comú, les ganes d´entendre´s i l´empatia vers el company i el pacient. Així és com sovint, per cortesia, passa que una doctora francesa parla en un català esforçat a un pacient català que li contesta amb el seu francès rovellat. I el que no ho pot l´esforç, ho pot el company que fa de traductor, la imaginació o, com asseguren alguns treballadors, un idioma nou que és la barreja de tots i que tan sols es parla a l´hospital. El paradigma d´aquesta vivència quotidiana de l´esforç idiomàtic és l´àrea de Radiologia, en el qual els treballadors són majoritàriament de França perquè el servei el presta l´Hospital de Perpinyà. Imma Mellido és una sevillana que treballa a Radiologia: «ens entenem perfectament, hem fet cursos de francès, però quan tu et vols entendre amb algú t´hi acabes entenent... aquí els idiomes estan sobrevalorats, no cal saber molt francès, català o espanyol, sinó tenir ganes d´entendre´s... i ho fem, jo crec que no parlem ni un ni l´altre, sinó un refregit de tots...», comenta amb gràcia andalusa la Imma. La seva compa-nya Severine Mazurier és del departament del Charente Maritime i treballa en comissió de serveis provinent de l´Hospital de Perpi-nyà. No es podia imaginar de cap manera que acabaria en un centre transfronterer: «no parlo gens ni d´espanyol ni de català, però ho entenc tot, però ens entenem molt bé perquè tothom fa un esforç, tothom hi està predisposat. Finalment, és l´actitud de la gent el que ens fa avançar, i si algú no entén alguna cosa, ens ajudem».
Al servei d´Urgències també treballen sota la pressió més alta companys provinents de cultures molt distants. Però per damunt de tot hi ha la feina i la companyonia. Marie-Emmanuelle Dolle, de l´Alsàcia que viu a Sant Pere dels Forcats de l´Alta Cerdanya, i Núria Caballé, de Berga, es passen moltes hores juntes. La Núria ho té clar: «ens dirigim sempre en l´idioma del pacient, i si tenim alguna dificultat, els companys ens donem suport». La Marie-Emmanuelle hi afegeix amb ironia que «de vegades fem barreges catalanitzant el francès i afrancesant el català... sovint dic ´firmer´ en comptes de ´signer´ quan haig de signar alguna cosa... com si creéssim una llengua nova, inventada».
«Un Gelocatil o un Doliprane»
L´esforç per unir els dos idiomes i, el que és més important, les dues cultures, comporta aspectes tècnics que van més enllà de la llengua. Això es visualitza especialment a l´àrea de Farmàcia, on els seus responsables han de tenir en compte el mercat de cada estat perquè el medicament que és popular a Catalunya no ho és a l´estat francès o perquè les dosis també són diferents.
La cap de Farmàcia, Elisenda Flotats, explica que «els nostres metges han hagut de fer l´esforç de comprendre un sistema diferent, han de saber que un català sap que el nom comercial del Paracetamol és el Gelocatil i que a França és el Dolipranne i que el venen en dosis diferents...».
La plantilla de l´Hospital de Cerdanya la formen 228 persones, de les quals 136, és a dir el 59%, provenen de l´antic hospital de Puigcerdà. Això evidencia que si bé la majoria de la plantilla és la que treballava a l´edifici de la plaça de Santa Maria, dos anys i mig després de la inauguració, l´equip humà ja és un altre. Tant és així que 92 professionals ja han estat contractats en el nou edifici, és a dir el 40% del total. Bona part d´aquests nous treballadors provenen de l´estat francès, per així adequar-se als compromisos de proporcionalitat establerta en base al pressupost.
Per llocs de treball, 184 són ocupats per professionals de la banda sud de la frontera i 63 de la banda nord. Si bé l´equip mèdic és majoritàriament sudcatalà, amb 43 professionals respecte als set del costat nord de la frontera. Dels 228 treballadors, el 72% són dones, de manera que set de cada deu persones que hi treballa ho són i, doncs, es tracta d´un hospital eminentment femení.
La mitjana d´edat de la plantilla és jove. Si es calcula en base als 228 treballadors, la mitjana és de 43 anys, una edat que puja si es limita a l´equip de metges, que té una mitjana de 47 anys.
A l´hora de dinar, la gran unió de l´hospital sembla trencar-se per moments. Hi ha costums sagrats. I al menjador a les dotze els francesos dinen. És el primer torn.
