Igualada tenia quatre testimonis als funerals de Vicenç Ferrer. La Fundació els va triar per fer un reportatge sobre l'obra i es van embarcar poques hores després que morís. Xavi Dàvila i Quique Santano, que juntament amb Laura Descàrrega i Elisenda Santacana van passar vuit dies a Anantapur, expliquen una gran experiència.
El Xavi ja havia estat a l'Índia, a Anantapur, com havia estat aquella experiència?
Xavi: va ser el 2006, vam decidir anar a l'Índia i a Anantapur, però si bé la Fundació prepara viatges organitzats, uns quants d'Igualada hi vam anar per compte propi. El dia que vam arribar, quan tot just érem a recepció, vaig sentir una mà a l'espatlla i em vaig girar. Era Vicenç Ferrer, que ens va dir "ja han arribat els desbocats d'Igualada?". Va ser increïble. Som socis de la Fundació i, temps després, amb el Quique, la Laura i l'Elisenda, vam decidir fer el documental, per cedir-lo a la Fundació. Ho vam pensar fa tres mesos i ho van acceptar quan ell va patir l'embòlia.
On és i com és Anantapur?
Xavi: al sud de l'Índia, a unes tres o quatre hores de Bangalore, el gran centre urbà de la zona.
Què és el que sobta d'allí?
Xavi: les dimensions del projecte. Han muntat un imperi a base d'esforç, amb hospitals que no tenen res a envejar-nos, amb 2.000 escoles, i era un desert!
Quique: el fill de Vicenç Ferrer, Moncho, diu que només s'entén si hi vas. I és cert, allí tenen una maqueta de tot el territori i on han actuat. És sorprenent.
Com va ser l'arribada?
Xavi: la nostra arribada va ser pràcticament coincident amb la de José Bono per als funerals. La gent va anar en massa a la capella ardent perquè es pensaven que l'enterrarien a Catalunya.
Quique: al dia del funeral hi havien 150 o 200.000 persones. A la capella ardent era impressionant com el miraven i li mostraven el respecte. I sobretot la gent gran.
Xavi: eren mirades de dolor, però també d'incertesa. Era impactant.
Quina atenció mediàtica hi havia al funeral? Vau treballar en el reportatge des del primer dia?
Quique: el dia del funeral era molt difícil, perquè estaven tots aglomerats. Ens va tocar filmar la rebuda de les autoritats, els preparatius...
Xavi: els membres de la Fundació estaven molt enfeinats amb els preparatius, i ens veien més com a voluntaris que no com a mitjans. Les imatges que cedia la Fundació als mitjans que no van poder venir, eren nostres.
S'han vist imatges vostres?
Quique: sí, en vaig veure unes al web Youtube de l'enterrament, i vaig pensar... "Igual que jo! El càmera devia ser a prop nostre"...
Xavi: Clar, era ell! (riuen)
Després de l'enterrament, com es va desplegar el vostre treball?
Xavi: a partir d'aquí, vam anar dedicant un dia a cada una de les sis àrees de la Fundació: disminuïts psíquics i físics; la branca sanitària; projectes de desenvolupament de les dones; educació, ecologia i habitatge. En el tema de les dones, els habitatges allà també estan a nom d'elles, per evitar-ne la desprotecció. Hi van tècnics d'aquí a formar la gent, i hi passen el mes de vacances. I ara, gent que eren "intocables", són dirigents.
Quique: és una de les claus de la Fundació, formar gent d'allà i fer-los responsables d'àrees, perquè saben que no marxaran mai. Un català s'hi podria estar tres o cinc anys; ells, sempre.
Com conviuen les religions?
Xavi: no hi ha cap problema, poden coexistir. L'Índia no està tan endarrerida com sembla, sense anar més lluny, les associacions de dones, que allà segur que ha estat obra de l'Anna Ferrer.
Quique: Anna Ferrer fa canviar la dita, i és que "al costat d'un gran home, hi ha una gran dona".
REDUIR TEXT »
