El volum ha vist la llum fa tot just uns dies i narra en primera persona l’experiència d’assetjament laboral de què Martín va ser víctima ara fa uns anys i que, encara ara, la manté allunyada de la vida laboral activa. No se li hauria passat mai pel cap que algun dia podria veure un llibre amb el seu nom imprès al llom i, de fet, assegura que el que més la satisfaria és que la seva experiència pugui fer servei a persones que poden estar passant per la seva mateixa situació. La denúncia, posar la víctima davant del seu assetjador, no la veu com la millor solució al problema, i demana que s’activin els mecanismes de la mateixa empresa per detectar aquestes situacions i que les mútues laborals facin també tasques de prevenció i detecció d’aquests casos.

-Tenint en compte que molts cops experiències com la seva es queden en l’esfera més privada, com és que va decidir fer-la pública i traslladar-la al paper?

-El llibre el vaig escriure quan ja havia passat tot, i ho vaig fer per provar d’entendre per què m’havia passat i com era que m’havia arribat a afectar tant en tots els aspectes de la meva vida, perquè era un problema laboral.

-De la feina va passar a afectar l’esfera privada...

-I no entenia com tot aquell seguit de coses a les quals jo havia anat traient importància m’havien afectat tant. I escrivint-ho, la veritat és que no era tan poc important com jo pretenia fer veure. També ho vaig fer per treure’m una mica el sentiment de culpa, perquè tenia la sensació, el sentiment, que tot allò havia estat culpa meva, i escriure-ho t’ajuda a adonar-te que en el supòsit que tu haguessis tingut algun tipus d’actitud que no hagués estat correcta, l’empresa, i fins i tot aquest senyor, hauria tingut un munt d’alternatives en comptes de fer-te la vida impossible. També vaig escriure el llibre per aconseguir explicar a la meva família, sobretot a la meva parella, com havia estat tot allò. Perquè en molts casos, moltes petites cosetes que et van passant cada dia ni tan sols no les comentes perquè et semblen tan poca cosa..., els treus tant ferro, que et fa fins i tot vergonya queixar-te’n. Explicar el que sents durant una depressió és molt complicat. En aquell moment hi ha mecanismes mentals que el que des de fora, o al cap d’un quant temps, et sembla absolutament irracional, llavors ho trobes el més lògic que hi ha al món...

-Quant va durar aquesta situació i quan va decidir que havia patit prou i calia demanar ajuda.

-Des que vaig tornar de la baixa maternal [en tornar la van canviar de departament i de cap] fins que em van donar la baixa van passar divuit mesos. Però el dia que vaig anar a veure el metge jo tenia la ferma convicció de recuperar el control en un màxim d’una setmana i tornar-hi. Però la curació de la depressió va ser molt lenta i, fins que no vaig parlar per tramitar l’acomiadament, cada cop em feia més por trobar-me aquest senyor i entrar al mateix lloc...

-Era conscient que era víctima d’assetjament laboral?

-No. Al començament ho justifiques tot pensant que és una cosa transitòria. Després penses que ets potser tu la que no s’adapta a la forma de fer d’aquest senyor... Però no era una situació normal. Jo ja tenia una experiència laboral, i no era res que m’hagués trobat mai a la feina. Hi ha una cosa que és molt curiosa que és que les grans esbroncades i les grans bestieses que et fa no són tan greus, perquè tothom les percep, fins i tot tu, com una sortida de to. Però les petites coses de cada dia, de treure’t perquè «com que tu no ets capaç de fer-la bé», o arribar i no dir-te mai pel nom... Les petites cosetes són les que més mal et fan.